Nacionalisme Català

Idees i pensaments de Josep Armengou Feliu

Primera edició: 1974

Segona edició: 1985

Pròleg de la primera edició

La presentació d'"Idees i pensaments" de mossèn Armengou se'ns ofereix com una tasca amb dos aspectes ben diferenciats. D'una banda, no cal dir que és motiu d'una extraordinària joia fer conèixer, a tots els homes i dones dels Països Catalans, el pensament del qui és, tot alhora, el nostre guia i el nostre company, però no eludim la dificultat i la responsabilitat que això representa, car aquesta obra, com les restants, és d'un contingut i una originalitat poc corrents, i coneixem la cura i la perfecció amb què ell feia totes les coses, sempre guiat per la màxima eficàcia. Però pel damunt d'aquesta dificultat, sabem, que la seva obra ha sorgit de la gent de la nostra terra i és a tots els catalans, especialment a la joventut, a qui ell la dedica. Per tant, ens permetem de veure en aquest fet una justificació i alhora una motivació d'aquesta presentació que, malgrat tot, som perfectament conscients que restarà molt lluny d'ésser la que es mereix l'obra que llegireu.

L'espai i el temps en què s'ha desenvolupat la vida de mossèn Armengou, han marcat profundament l'obra, la lluita i tota l'evolució. Nasqué a Berga, l'any 1910, on va viure gairebé sempre. Fill d'una família senzilla del poble, la infantesa es desenvolupà en convivència amb tots els nens i nenes del poble, jugant pels carrers, pels horts i per les places de Berga, mentre les tristes vicissituds de la política espanyola començaven a forjar, en molts d'aquells infants, uns lluitadors que no tardaren gaire a iniciar una llarga tasca.

Fou quan tenia prop de tretze anys que s'esdevenia la Dictadura del general Primo de Rivera, que li va estroncar completament l'adolescència. Aquest fet començà de marcar-li la personalitat de lluitador nacionalista, els temps de més duresa, i inicià una evolució contínua i coherent basada en la doble vessant: d'una banda, l'observació de la vida de la gent del poble, i de l'altra, l'anàlisi dels fets de la política espanyola. La seva mort, dos mesos després de la del dictador feixista Franco -"aquell home", com l'anomenava mossèn Armengou-, indica, doncs, que una gran part de la seva vida va transcórrer en temps de dictadures.

Aquest fet emmarca una vida de lluitador de resistència i fa que prengui, des de molt aviat, l'opció d'aquella "lluita sorda i constant" -com diu el poeta Raimon- que el fa mantenir entre l'esperança i l'amargor de pensar que la nostra causa podria ser definitivament perduda.

Mossèn Armengou fou un cristià convençut. La profunditat amb què visqué el cristianisme el va conduir a prendre posicions decisives davant de la injustícia, i a treballar constantment per la dignitat i l'alliberament de l'home. En definitiva: la vida i l'obra de mossèn Armengou són un camí de llibertat, amb tota la profunditat que aquest mot representa en el cristianisme. Defugint sempre les abstraccions, va centrar-se en el marc concret de Berga i Catalunya. És per això que sempre s'autoanomenava "Capellà de Berga". Fou profundament fidel a l'Església, que per damunt de tot ha d'estar al servei del poble. Aquesta era per a ell una preocupació constant. Podríem afegir el seu nom a la llarga llista dels homes d'Església que ha tingut Catalunya, en diferents èpoques, que es dedicaren íntegrament al servei del seu poble, com era Pau Claris, Vidal i Barraquer i tants d'altres.

La doble vessant d'espai i temps que li tocà de viure és una de les condicions necessàries per a comprendre'n l'obra. "Idees i pensaments" és la síntesi de tot un treball de molts anys d'observació de les interrelacions entre la vida de la nostra comunitat nacional i l'Espanya opressora i colonialista. No hi ha una sola línia improvisada, car és fruit d'una llarga elaboració d'unes dades reals: no, però, tretes d'un laboratori, sinó de la vida, del sofriment i de la resistència a la mort d'una comunitat nacional sotmesa "por derecho de conquista", que es manifestava en totes les formes d'opressió individual i social.

Cadascú dels pensaments podria ser desenvolupat i donar lloc a una obra independent. "Idees i pensaments" constitueix, per l'estructura, el cas oposat al llibre de consum, que sovint consisteix en una petita part de contingut ideològic i a la resta és propaganda de la pròpia ideal. Cada llibre té un públic a qui va destinat. El llibre que presentem, així com tota l'obra de mossèn Armengou, és dedicat a tots aquells homes i dones que, per damunt de tot, són catalans i lluiten, segons llurs possibilitats, per emancipar els Països Catalans de l'opressió nacional -i per tant social- exercida per aquesta creació artificiosa anomenada Espanya.

La fidelitat a l'opció de lluita n'explica la coherència de l'obra. Estil, pensament, llenguatge i vida, són tot una unitat. No és possible de destriar-los.

Pensador profund, no tenia sinó una gran fe, una gran esperança en les generacions joves i el lliurament total a una causa de llibertat. No és venut a res. És lliure, per tant, pot dir les coses pel seu nom, no li cal emprar jocs de paraules i frases buides.

Tot el seu treball és destinat a les classes populars, a la gent senzilla i treballadora. El llenguatge del poble no es concreta en unes expressions o en una forma de dicció. És un fet molt més profund. És l'essència del pensament d'aquest poble, la forma d'expressió de la vida i de les idees. És la manifestació d'una cultura popular, de la saviesa dels homes i dones senzills de la nostra terra, alguns dels quals, d'entre els més vells que conegué, sovint no sabien de llegir. És la intel·lectualitat de l'home senzill de la terra.

L'obra de mossèn Armengou no és, per tant, un fet aïllat, sinó una veu col·lectiva, en la qual s'han expressat tots aquells catalans que, des de l'opció d'un treball sord i responsable, han fet possible el redreçament del nostre país, aquells catalans en l'anonimat, el nom dels quals roman colgat en la terra que els dóna sepultura, però que ha envigorit la nova esperança de Catalunya, l'esperança definitiva, després d'un camí tan llarg.

És, en definitiva, l'expressió d'una consciència col·lectiva que constantment ha estat empesa a la desaparició i combatuda amb tots els mitjans de què ha disposat el mite d'Espanya, genocida de pobles i cultures. La nació és precisament aquesta vida col·lectiva, en totes les seves manifestacions, i el fet de tenir-ne consciència. Seguint un ordre cronològic, podem comprendre que, en mossèn Armengou, aquesta descoberta conjunta amb la gent del poble, és anterior a qualsevol plantejament teòric i estudi sistemàtic de la nació:..."Per això les classes populars i treballadores han estat arreu el suport de la nació". Conseqüentment, el seu nacionalisme no és una lluita per defensar unes idees, sinó el fonament per alliberar uns homes. Per tant, és un patrimoni popular, essencialment contraposat a l'individualisme burgès, interessat en l'enriquiment materialista personal.

Just acabada la guerra civil, reprengué la llarga etapa de gairebé quaranta anys de resistència i lluita constants, els temps de més persecució, sense claudicar mai, ni per por, malgrat les greus dificultats de tota mena, en uns anys inacabables. Ell i un grup molt reduït de companys es trobaren pràcticament sols durant molt de temps, ateses les greus repercussions d'ordre personal que podia tenir l'amistat amb mossèn Armengou.

Un fet determinant en aquesta línia empresa fou l'observació que Catalunya, havent anat a la guerra de forma tristament dispersa, fou vençuda com a nació per l'exèrcit de Franco, i amb el clar propòsit d'acabar per sempre amb una realitat que, quan en altres ocasions havien considerat definitivament estroncada, tenia una represa per a ells inesperada.

Tot semblava definitivament perdut. Nombrosos catalans desertaven de la gran responsabilitat col·lectiva de reconstrucció de la nació i es passaven a l'enemic, renunciant inclòs a la llengua. Arribaven a Catalunya milers d'immigrants foragitats de llur país per la mateixa estructura anomenada Espanya, i es trobaven amb un poble vençut. Aleshores veié en els joves l'única esperança per a la realització d'una lenta tasca en la qual calia partir totalment de zero. És en aquests a qui dedica especialment la seva obra, com així ho indica en l'inici de "Justificació de Catalunya":

"A les joventuts de Catalunya / que són les qui han de refer / la Pàtria malmesa, / nosaltres, / els qui vam sofrir una guerra / que ens fou imposada, / els qui hem vist decapitades / "manu militari" / les nostres més cares aspiracions / com a homes i com a poble, / la generació vençuda, / dediquem aquest llibre / que és el resum de la nostra experiència / i és el nostre testament. / Perquè encara tenim il·lusió, / perquè encara tenim fe en Catalunya, / perquè Catalunya encara no ha mort."

Seria una tasca molt complexa i fora dels objectius d'aquest pròleg, l'estudi detallat de l'evolució del seu pensament i del seu treball durant aquests anys. Els primers temps de la postguerra, féu de la llengua l'element bàsic de lluita i, no cal dir, la defensa de tot allò que era del poble, de tot el que respirava catalanitat.

Aquest treball fou molt intens i inclou aspectes molt diferenciats. Però malgrat la diversitat de valuoses obres d'història local, temes polítics i del país, reculls i composicions musicals, fou molt important el contacte personal amb la gent, mitjançant l'escola, l'escoltisme o l'escolania parroquial.

D'una manera especial, es dedicà a l'ensenyament de la llengua als immigrants i a integrar-los, considerant el dret innegable que tenien d'ésser catalans, i defugint tots els falsos plantejaments paternalistes i discriminadors.

Calia mantenir, per damunt de tot, l'element essencial que defineix la nació, la voluntat d'ésser, la llibertat de pensament enfront del poder espanyol opressor.

Superats els primers anys de la postguerra, es va anar endinsant en un estudi social i polític profund, per tal de trobar una sortida a l'opressió nacional dels Països Catalans. En aquest sentit, és fonamental "Justificació de Catalunya" que, escrita inicialment el 1955, fou revisada fins a deixar-nos la versió actual, acabada poc abans de la seva mort. Podem observar una evolució conseqüent del seu pensament, des d'una Catalunya en un marc polític d'Espanya, fins a prendre consciència de la necessitat indefugible de la independència dels Països Catalans, de la sobirania total. Per a ell, el dret de tot poble a autogovernar-se, és difícilment assolit per una autonomia, per àmplia i satisfactòria que sembli, si no es trenca l'estructura de l'estat opressor. Aquesta és la situació dels Països Catalans referents a Espanya i França, així com la d'Euskadi i Galícia.

Per a ell, la independència no té cap connotació d'aïllament, car és el pas imprescindible i previ per anar cap a un món d'homes lliures en pobles lliures i en solidaritat. Altrament, si volguéssim assolir-lo partint dels estats artificials, el món "esdevindria un camp de concentració de pobles". El fracàs històric dels diferents intents de solució del problema català dintre del marc de la política espanyola, malgrat que hi hagi hagut polítics de gran competència, pot ser degut a una manca de realisme en l'enfocament global de la qüestió, conseqüència evident que ens manca la força per poder assolir i conservar la llibertat total com a nació. De la política espanyola, fins i tot en uns temps de màxima predisposició, únicament és possible d'obtenir unes certes concessions, que, tal com ens han anat demostrant la història, ens són arrabassades de nou, aprofitant la més petita inestabilitat.

Amb la mateixa coherència anava desenvolupant el seu pensament social, car per assolir l'alliberament total com a nació, cal trencar radicalment amb tota mena d'opressió i injustícia col·lectives: Els nacionalistes volem una Catalunya per a tothom. Per tant, el nostre socialisme serà conseqüència del nostre nacionalisme". La lluita per l'alliberament nacional és, conseqüentment, la lluita per la consecució del socialisme, ja que tot problema social és, en definitiva, un problema polític. "Cal anar a una reivindicació total de Catalunya, que comprèn tant l'aspecte nacional com el social". Només en els països reals poden aplicar-se amb èxit els postulats de transformació de la societat cap a un món sense classes i en solidaritat de pobles lliures. "Només en els estats petits es pot assolir la unitat bàsica de classe".

A part de l'estudi extens i rigorós que féu de la qüestió social, denunciava sense reserves la injustícia en aquest aspecte: "Quan la burgesia catalana no pagava degudament els obrers, havia de gratificar generosament la guàrdia civil". Per tant, la lluita per l'alliberament nacional, ja que és la lluita contra tota mena d'opressió col·lectiva, és l'única autènticament revolucionària.

Aquest muntatge artificial i interessat anomenat Espanya ha estat i continua essent la causa i el suport de la injustícia i, per a mossèn Armengou, la injustícia és la violència essencial. Cal fer, però, una matisació bàsica: "Hi ha dues formes de violència: la violència d'opressió i la violència d'alliberament. L'opressió és una injustícia, l'alliberament un dret i una obligació. Negar a l'oprimit, que no té altre recurs que la violència, el dret d'alliberar-se d'una violència injusta per la violència justificada, és condemnar l'oprimit i justificar la injustícia..."

"No podem condemnar indiscriminadament tota violència sense condemnar amb això multituds d'homes i dones a l'opressió perpètua i a la conformitat degradant. Dissortadament, els agents de la injustícia no tenen altre llenguatge que el de la violència".

Mossèn Armengou va prendre una opció i hi fou fidel fins a la mort. Hi ha encara molt de camí per recórrer. Cal que cadascú de nosaltres prengui també una opció de fidelitat. No ens resta temps per perdre. Que el seu pensament i el seu treball ens serveixin de directriu per assolir aquesta llibertat que fa tant de temps que cerquem i per la qual tants catalans han caigut o han mort sense veure-la realitzada.

Recordem, per acabar, el seu comiat:

"Als meus germans i parents, als amics, a tots els berguedans i a tothom: Gràcies per la companyia que m'heu fet en aquesta vida. Que a la Pàtria lliure del cel puguem retrobar-nos tots plegats".

Avís al lector

L'autor fa servir indistintament els mots Catalunya o Països Catalans per expressar una sola idea: la nació catalana.
Aquestes "Idees" són tretes de diversos treballs meus, publicats o inèdits. Algunes, però, són originals.

Pròleg a la segona edició

Avui podem observar una notable presència de l'independentisme al carrer, extensió de la seva simbologia, eslògans, propaganda...

No cal dir com entre el jovent dels instituts, és gairebé l'única ideologia present i amb prestigi, pel que representa de qüestionament global i radical de la situació actual i sobre el paper de pare explotador de l'Estat espanyol.

Malgrat tot també hem de constatar escletxes i fissures dins de l'independentisme. Tots voldríem que fos més compacte. Alhora s'esdevé un cert envelliment d'actituds i línies de treball que no responen a les realitats actuals.

Podem dir, però, que a grans trets el balanç és favorable, el manteniment d'una actitud constant de contesta a l'Estat espanyol, conjuntament amb l'elaboració d'alternatives teòriques i pràctiques, dóna la mesura d'una vitalitat més que notable.

Les darreres enquestes fetes per la Generalitat (per cert, no publicades), sobre l'increment de la convicció separatista, reflexa un 30% a l'àrea de la Catalunya Central, ens diuen quina és la capacitat de penetració i el convenciment de la veritat en el si del poble català.

L'expansió constant de la nostra simbologia en àmbits fins ara impensats, és un fet esperançador. Ho és també el grau d'adhesió i suport que han rebut els nostres patriotes empresonats.

Caldria potser extreure'n les conseqüències pertinents de la voluntat de resistència -que els millors- sempre han mostrat a la voluntat d'enfrontament contra l'Estat espanyol opressor. El FAC (Front d'Alliberament de Catalunya), l'EPOCA (Exèrcit Popular Català), l'OLLA (Organització de Lluita Armada), Terra Lliure, etc. assenyalen la ferma voluntat d'independència i reunificació nacionals que han tingut tots aquests intents. Deixem la paraula al poeta:

No diré avui el teu nom, perquè no és amb paraules com cridarem l'estel damunt de la bandera. Fèlix Cucurull Tey.

La bandera de la independència, la reunificació i el socialisme dels Països Catalans, de tot Catalunya.

Estat, nació, ètnia i consciència nacional

Consideració general sobre la formació de la nació.

Les societats existents poden ésser concebudes com el resultat d'un procés de desenvolupament de l'home en la lluita pel domini de la natura. El treball i la cultura (aquesta entesa com a resultat de l'acumulació d'experiències i representacions), interrelacions, van evolucionant cap a fases superiors de control de la natura i de desenvolupament tecnològic.

Així podem establir diferents estadis evolutius de producció, esclavista, feudal, capitalista i socialista. Aquest procés evolutiu de desenvolupament, resultat de l'enfrontament amb el medi, és evident que no es produeix pas de manera uniforme arreu del món. Així, doncs, és l'enfrontament concret amb cada realitat que dóna lloc, a través de la història, a la formació de diferents societats.

L'evolució peculiar de cada societat concreta, doncs, ens donarà unes estructures sòcio-econòmiques, uns fenòmens culturals, una llengua específica, conformades en aquesta lluita pel domini del medi natural. Tots els factors integrants de la societat, des de les formes de treball o cultura fins a pugnes socials en general, l'acumulació d'experiències, les interpretacions i ideologies, les normes de conducta, prenen unes formes específiques, resultat de tot un desenvolupament històric peculiar. Cadascun d'aquests grups socials, resultat d'un procés històric i per tant amb una llengua i una cultura (en sentit ampli) pròpies, s'expressa amb el concepte d'ètnia.

Així, doncs, cal distingir el concepte general d'ètnia (ètnia bretona, ètnia sarda, ètnia hebrea...) del concepte "nació" referit concretament al fenomen desenrotllat a Europa amb l'aparició dels estats moderns.

No cal, ara, entrar en distincions prèvies tan elementals com les existents entre el concepte d'estat (forma de poder polític) i de nació (fenomen social), encara que cal observar que sempre ambdós conceptes apareixen estretament relacionats (en el sentit que no hi ha estat sense una base social, nacional ni nació que no hagi posseït formes de poder de tipus estats en un moment de la seva evolució. L'existència d'estats dominants, sobre diferents nacions repartides sota dominació de diferents estats, afavoreix la fàcil distinció entre ambdós conceptes.

Si observem el fenomen produït a Europa a l'Edat Moderna, podem resumir com a trets característics de la nació:
1.- L'existència d'una base territorial on se situa un poble diferenciat concret.
2.- L'existència d'una homogeneïtat de grup, caracteritzada per:
a) Una estructura cultural i geogràfica constituïda pel medi natural, la llengua i l'acumulació cultural.
b) Una formació social peculiar constituïda per unes estructures sòcio-econòmiques conformades a través de la història i per tant, amb característiques pròpies tant a nivell de simple divisió estructural, com de dinàmica interna a causa dels ritmes propis d'evolució.
c) L'ascensió d'un nucli social capaç de donar coherència a la nació, vertebrant i articulant els diferents elements. Una avantguarda capaç de dirigir la nació erigint-se en intèrpret dels seus interessos globals. És evident que aquest procés no pot fer-se sense unes formes de poder estatal.

Llengua, cultura i poder

Symmons-Symonolewicz du: "El nacionalisme és la solidaritat activa d'una àmplia col·lectivitat humana que participa d'una cultura comuna o d'un fons comú d'experiència i d'interessos significatius, es concep a si mateix com una nació i aspira a la unitat política i a l'autogovern".

Fixem-nos com l'autor de la definició proposa, enfocar el nacionalisme com un tipus de moviment social, és a dir, com un sistema d'acció social, en el qual la ideologia, la consciència de grup i l'organització constitueixen un conjunt de components bàsics interrelacionats.

Fishman defineix la nació: "Aquella organització més general i comprensiva i les creences, valors i comportaments específics, que les nacionalitats desenvolupen en benefici del seu propi i definit interès etnocultural". Fishman entén la nacionalitat com una unitat sociocultural de tipus més avançat, ampli i complex que el grup ètnic.

De l'anàlisi de la definició podem desprendre'n que: els nacionalistes malden perquè la població esdevingui conscient de la seva pertinença a un grup definit com a nacional, de característiques pròpies i diferents, i que sigui conscient també de la superior importància d'aquesta pertinença. És a dir, arribar a la més intensa i àmplia unitat possible, no només territorial, sinó social i moral.

Promoure, assegurar, reforçar la pertinença a la nació i a la seva identitat diferenciada, són els interessos i objectius en què creuen els nacionalistes. I per aconseguir els quals, actuen i s'organitzen.

En termes generals, podem dir que els nacionalismes són moviments de modernització de la pròpia societat en termes propis, no en els termes definits per la nació opressora. Així, és normal que l'aparició i expansió dels moviments nacionalistes/independentistes coincideixi gairebé sempre amb l'inici de la revolució industrial o política i de les següents transformacions socials.

En el cas concret dels Països Catalans ens trobem en una situació d'ésser una nació sense estat, amb el nostre territori nacional a mans de l'Estat francès (Catalunya del Nord) i la resta de l'Estat espanyol.

Nosaltres ens trobem en una situació de defensa enfront de l'expansió dels trets distintius (culturals) de la nació dominant (espanyola) i l'afirmació de la nostra identitat cultural.

Malgrat tot ara podem observar una actitud més sibil·lina, l'acceptació de la "varietat cultural" a condició de mantenir la "unitat essencial", és a dir acceptar la cultura catalana com a un element especial, un apèndix d'una única i suprema cultura integradora que és l'espanyola.

Cal per tant mostrar que la nostra cultura és una altra cultura que el propi poble és un altre poble, és a dir reforçar la diferència, la identitat distintiva, posseir una cultura nacional pròpia, combinació de la cultura popular i l'elitista.

Cal deixar ben clar que els catalans no som espanyols ni francesos.

Un "nacionalisme" que accepta per al propi grup nacional com a situació definitiva, irrevocable i normal, la condició de subordinat, dependent, dominat, no és tal nacionalisme.

És per això que cal anar a la reconstrucció de la nació com a comunitat moral, això té diverses etapes:
a) L'estructuració d'un sistema escolar nacional complet, juntament amb la Universitat en llengua pròpia i amb valors i continguts propis. La difusió de la llengua nacional escrita, com a base per a la reconstrucció d'una cultura nacional.
b) La constitució d'un àmbit intern de difusió i creació de cultura, no subordinat ni coincident amb l'àmbit de l'estat, ni amb el de la nació dominant, sinó amb el de la pròpia llengua ja definida com a nacional. Que escriptors, historiadors, científics, entenguin l'àmbit nacional com el seu propi de relació i d'activitat.
c) Reduir o neutralitzar el control que sobre l'estat exerceix la nació dominant, trencar l'estructura del mateix estat de forma que el propi espai nacional pugui ésser el d'exercici d'un poder polític propi. És a dir, el context de la nació cultural és el marc on els líders polítics, partits i militants participen d'ideologia, estratègia i acció de l'àmbit nacional concret. Quan això ha estat aconseguit, podem dir que: tenim ja, una societat política homogènia, vertebrada.

Algú ha dit, la comunitat nacional, és la comunitat lingüística, normalment ens veiem obligats a combinar el sentit polític i el cultural de la nació. Pertànyer a una nació és un afer de compliment de voluntat. Malgrat tot, l'idioma és el primer, el més clar i deferencial dels trets definitoris d'una nació.

Tots els nacionalismes reivindicatius europeus dels segles XIX i XX han estat nacionalismes lingüístics. Tots els imperialismes expansius d'estat en la història europea, han anat acompanyats de la imposició i expansió de la llengua de la nació dominant.

Cap moviment nacionalista no ha deixat d'identificar-se amb la ideologia aplicada i en l'acció política de reconstrucció nacional, amb la reconstrucció de la llengua, unitat nacional, amb unitat lingüística.

En el decurs de la història, no coneixem cap cas en el qual dues llengües de cultura estiguin presents de manera igual i equivalent com a vehicles indistints per a la mateixa societat, per a la mateixa gent i en el mateix territori. Només una sola llengua pot ser l'idioma propi original del poble-ètnia de l'esmentat territori: no hi ha cap poble originalment bilingüe.

La presència de l'altra llengua en posició de superioritat, d'hegemonia prepotent o d'igualtat institucional, és el resultat d'una imposició-domini exterior, històric o encara present.

Com més forta sigui la presència de la cultura estrangera, estranya, com més ampli sigui l'espai ocupat; més feble i reduïda serà la presència de la cultura nacional d'origen propi.

Una llengua que no és el vehicle i l'expressió d'una cultura nacional, en les condicions polítiques i socials contemporànies, entra en un procés d'extinció accelerada.

Fins aquí unes bases teòriques de les quals se'n poden extreure conclusions pràctiques.

Agustí Barrera Puigví

Nacionalisme català

Nació i estat

Servir el propi país és la manera més eficaç i més a l'abast de tothom de servir la humanitat.

El món es va fent petit, però per a ésser ciutadà del món encara cal ésser ciutadà de la "civitas" pròpia. Al món no existeix l'home, sinó els homes. No hi ha la humanitat en abstracte, sinó que hi ha anglesos i alemanys, coreans i japonesos, espanyols i catalans. Per a ésser alguna cosa al món encara és necessari de sentir-se immers en una comunitat humana delimitada i caracteritzada, cordial i a l'abast. Allò que en diem la pàtria, la nació, com a palanca de projecció vers la humanitat.

La nació és per a l'home una possessió indiscutible i inalienable, mentre que l'estat és, de si, indiferent i canviable. Un home pot canviar d'estat, o un estat pot canviar radicalment de forma, però un home no pot llevar-se del damunt la pròpia nació, quan aquesta l'ha marcat amb la seva empremta inesborrable. Tampoc una nacionalitat no cessa ni canvia per reial decret, sinó que s'ha anat congriant, performant a través dels segles. Per a l'home, desnacionalitzar-se és degenerar-se.

Per salvar l'home de la despersonalització i de la massificació, hem de salvar per a ell un petit país fet a la seva mesura.

On és cohibida la nacionalitat, és cohibit l'home.

La nacionalitat constitueix una necessitat espiritual de l'home i, per això mateix, és per a ell un font de drets. L'home té dret a viure nacionalment, segons la seva pròpia nació -llengua, cultura, formes de vida i de pensament, tradicions-, i aquest dret és anterior a tots els drets que sobre l'home pugui invocar l'estat.

El primer servei que l'estat ha de prestar a l'home, és d'assegurar-li el dret a viure nacionalment. Dret que l'Estat espanyol ens nega als catalans en privar-nos de viure en català.

Quan l'estat no assegura aquest dret, o quan es constitueix en obstacle, com és el nostre cas, aquest estat ha perdut el dret d'existir per a aquella nacionalitat discriminada. La desaparició d'un tal estat és la premissa indispensable per a tot alliberament humà, social, polític i cultural dels qui el pateixen.

La pàtria som els homes. Cal crear-nos una pàtria on l'home del futur hi sigui possible.

L'home necessita tenir els seus, els qui, a part de totes les diferències personals, siguin bàsicament com ell. Que pensin des d'uns punts de partida comuns encara que les idees puguin ésser divergents, que parlin la mateixa llengua encara que sigui per expressar opinions distintes. En els seus troba la pròpia família espiritual des d'on relacionar-se amb la diversitat de comunitats humanes. Els seus seran els continuadors de la seva obra i dels seus pensaments. L'home és immortal en els seus.

Un home sense els seus, per important que sigui, és un illot solitari, no és ningú. Resulta inofensiu per a les estructures de poder, encara que porti una metralleta sota l'aixella.

A l'home insolidari, com que no fa por, li donaran tota mena de llibertats. Li deixaran fer pessetes i turisme, podrà ballar sardanes i cantar cançons, fer folklore, esport i pornografia. Àdhuc li consentiran de dir penjaments del govern. Però no li permetran mai s'associar-se amb un altre que pensi com ell. No podrà intervenir comunitàriament -única manera d'intervenir-hi amb eficàcia- en la construcció social i política del país.

L'home insolidari, per més que s'ho pensi, no gaudeix mai de llibertat. L'home només és lliure quan se sent fort. I només se sent fort quan es troba formant part dels seus.

Per això el centro-totalitarisme espanyol, a un català sempre li permetrà de dir jo, però ni li consentirà mai de dir nosaltres.

El totalitarisme espanyol ens permet de satisfer tants egoismes individuals com puguem, però ens prohibeix de tenir cap aspiració de signe col·lectiu, cap desig de projectar-nos en una comunitat que ens identifiqui. I àdhuc a tenir cap idea pròpia sobre la vida comunitària. Ells sols, els colonitzadors, són els amos del país. Et permetran de tenir cotxe, però ells et marcaran els itineraris i et taxaran el carburant.

Només el petit estat nacional, fet a la mesura de l'home pot salvar aquest enfront del perill de massificació que comporta la superpoblació i la supercivilització. El dia que hauran desaparegut del món les petites pàtries carnals, haurà desaparegut el tipus històric d'home que hem conegut fins ara. I no pas per donar entrada al superhome.

No podem parlar dels problemes de convivència internacional o a l'interior dels estats. Ni podem pensar en la solució del problema d'Espanya ni en l'endegament legítim de la unitat europea, sense admetre prèviament la distinció entre nació i estat. Nació, comunitat natural, sorgida i consolidada espontàniament en el decurs dels segles, i estat, entitat jurídico-administrativa, creació artificial i sovint abusiva i opressora, sobretot quan cada nació no pot tenir el seu estat propi.

Tota nacionalitat que es troba oprimida o encongida per un estat foraster o plurinacional, té dret a organitzar-se un estat independent pel seu compte. L'estat no és mai la pàtria. La pàtria és la nació. La pàtria és la forma sentimental de la nació, de la mateixa manera que, segons Prat de la Riba, la nació és la forma intel·lectual de la pàtria. La pàtria és la nació sentida.

L'home no és fill de l'estat, sinó de la nació. La llengua, el folklore, l'alegria popular són producte de la nació. L'estat no té esperit, és essencialment utilitari. Pot donar lleis, pot fundar centres d'ensenyament, però no pot crear una cultura ni desvetllar uns sentiments. La nació és amable, l'estat antipàtic. No hi ha dia de difunts més aclaparador que una celebració oficial, ni hi ha literatura més insuportable que la dels decrets i ordenances. L'única forma de fer l'estat més amable, més humà, és que sigui nacional: cada nació un estat.

Aquesta és la fórmula ideal de la convivència internacional. I com que les veres nacionalitats són necessàriament petites, per evitar l'atomització cal establir el sistema confederal general, sense hegemonies ni colonialismes interiors. Si no és per aquest camí, ni arribarem mai a una vera unitat europea ni menys mundial.

Una forma o altra d'estat és necessària, però la nació és imprescindible. Per la nació esdevenim homes amb drets de ciutadà, per l'estat ens convertim en súbdits. L'home que ofega en si mateix el sentiment de pàtria, de nació, per substituir-lo per la idea de l'estat, deixa d'ésser fill del seu país, ciutadà de qualsevol ciutadania, per esdevenir un número, una fitxa, un autòmata, un "hijo del cuerpo".

L'home naturalment té la seva pàtria com naturalment té la seva mare. La mare engendra el fill, la nació engendra l'home. La pàtria, la nacionalitat, no poden ésser imposades a l'home per un decret de l'estat, ni per les consignes d'un règim polític, de la mateixa manera que ningú no ve al món per una ordre del Butlletí Oficial. Els catalans tenim, des de fa molts segles, la nostra pàtria, la nostra única pàtria: Catalunya. Però, per dictat de l'Espanya oficial, ens és imposada una pàtria nova, desconeguda i agressiva: en diuen Espanya.

L'estat, necessari i tot, és, pel seu poder, l'enemic nat de l'home. La nació, en canvi, és la que possibilita la realització de l'home. La nacionalitat és aquell clima ambiental que converteix l'entitat individual home en una persona social i sociable, capaç de relacionar-se i solidaritzar-se amb els altres homes. La nacionalitat forneix la personalitat a l'home, el classifica i el qualifica, i el posa en relació amb la humanitat. La nació crea l'ambient propici al desenvolupament de la personalitat, i en aquest ambient hom s'hi troba bé, hom s'hi adhereix sense violència. La nació és la llar, l'escola, l'estadi i el santuari de l'home. Desnacionalitzar un home és deshumanitzar-lo, és capar-lo. L'estat, quan no és profundament democràtic, és sempre patrimoni d'uns quants; de castes, partit únic, grups de pressió econòmica, etc. La nació és patrimoni de tots. I per a l'home humil és, moltes vegades, l'únic patrimoni.

És el patrimoni del poble menut. Qui no té prou personalitat o prou mitjans de tot ordre per fer-se una cultura, participa més que ningú i viu espiritualment de la cultura, de les idees i de l'ambient nacionals. Cultural, idees i ambient que els estats opressors pretenen de suplantar, valent-se sobretot dels poderosos mitjans de comunicació social, per una falsa cultura oficial, per unes idees prefabricades i per la creació d'un clima i d'un ambient artificials. Per això les classes populars i treballadores han estat arreu el suport de la nació, i no solen sentir, com les classes burgeses, la temptació de desertar-ne. Les classes poderoses són arreu -Rússia inclosa- el suport de l'estat.

D'això en resulta que tota coacció antinacional és essencialment antidemocràtica, antisocial i antihumana. I en resulta també la contradicció en què cauen els indocumentats que tenen el nacionalisme per un prejudici burgès.

L'home no en té prou de poder satisfer totes les seves aspiracions individuals, tots els seus gustos, tots els seus egoismes. Quan li arriba la malaltia o la decrepitud veu com tota planificació d'àmbit personal és provisional i caduca. Aleshores necessita de sentir-se inserit i continuat en una comunitat humana, entranyable, seva, no jurídicament, sinó afectivament. És la nació.

L'evolució brutal del món d'avui atempta a la pervivència del tipus de nacionalitat, de pàtria que hem conegut fins ara, de rural rural, ambientada per llegendes, tradicions i folklore. Però si volem que l'home no esdevingui una trista fitxa en una nova societat universalista i uniformada, caldrà que el petit món de cada home -allò que avui en diem nació, pàtria- trobi una nova forma i una nova expressió. Les diverses cultures diferenciades han de sobreviure a la internacionalització desitjable. Car possiblement seran l'únic instrument per a la supervivència d'aquestes famílies plenes d'humanitat -per tant imprescindibles per a l'home- que avui en diem nacions.

Som a l'ocàs de tota una cultura. El món coneixerà noves formes polítiques, socials i econòmiques. Serà una altra era de la humanitat. Si som homes, hem d'entrar a la nova era com a catalans i mantenir-nos-hi com a catalans. Els totalitarismes deixaten l'home. El totalitarisme espanyol, per absorbent i centralista, intenta deixatar la nació catalana, deixatar-nos com a poble, com a comunitat. Si un dia els Països Catalans arribaven a desaparèixer, els últims catalans -els qui ho serien de debò -car els altres ja faria temps que haguessin mort- en morir, moririen totalment. En llir persona i en llur continuïtat comunitària. Deixarien potser descendència física, però no descendència espiritual.

Tot centralisme és una forma de totalitarisme.

La nació, la pàtria, és un fet real, no una ideologia. Una pretesa "unidad de destino en lo universal" pot arribar a constituir una aliança entre nacions, una confederació o un estat. Però no pot ésser per si sola una nació, una pàtria.

El territori, els costums, el dret, etc. no arriben per si sols a constituir una nacionalitat fins que es troben concretats en una consciència col·lectiva de la unitat que aquests mateixos elements han creat, i en una consciència col·lectiva de diferenciació amb els altres pobles.

Avui el món camina cap a l'home cosmopolita, cap a l'uniformisme de tècniques, de costums, àdhuc de llenguatge. La tècnica amenaça destruir la cultura. Podem arribar a una època post cultural. Serà més que la fi de l'humanisme, la fi de l'home. Per salvar l'home hem de salvar la cultura. Però la cultura no existeix: existeixen les cultures. Cada nacionalitat té la seva. La cultura nacional salvarà l'home, però la nació salva la cultura nacional. La tasca digna i heroica dels catalans d'avui és de salvar, mantenir i engrandir la cultura catalana. I per això salvar, mantenir i consolidar la nacionalitat catalana.

El concepte de pàtria és únic i indivisible, i no s'amida per la grandària geogràfica o demogràfica, ni per la fortuna històrica d'un poble. Per això resulta d'una indigència intel·lectual aclaparadora la distinció entre "patria grande" i "patria chica". Petita o gran, de pàtria l'home només en té una, de la mateixa manera que només pot tenir una mare.

Ningú no té dret a atemptar contra la pròpia nacionalitat. Aquesta no és patrimoni exclusiu de cap individu, sinó de tota la comunitat, ni de cap generació determinada, sinó de tota la nissaga: dels presents, dels passats i dels qui vindran.

Renegar de la pròpia nacionalitat, és digne de degeneració i d'impotència. Parlem de la nacionalitat íntima, real, no de la del carnet d'identitat. Concretament, per als catalans parlem de la nacionalitat catalana. Renegar de la nacionalitat és un insult al propi naixement, és considerar-se fracassat d'origen. És ésser el món de frau, sense arrels, sense vinculació històrica.

Els signe més visible de deserció nacional és de substituir l'idioma propi per una llengua forastera. El degenerat que això fa té obligació d'emigrar a la seva nova pàtria electiva. Ha perdut tots els drets al seu país d'origen. Si un particular no té dret a desnacionalitzar-se, tampoc no té aquest dret una generació determinada, o la comunitat nacional en un moment donat de la seva història. Una nació existeix o no existeix, independentment del dictamen d'una majoria momentània. Així com un individu desertor no desfà una comunitat, tampoc una generació envilida no pot desfer-la. Ni té dret a desfer-la. Individus i generacions han conservat puixant i vivent la nacionalitat per a les generacions que vindran. Elles són els hereus de la nacionalitat, els qui un dia demanaran comptes a la generació covarda.

Hem de respectar la pròpia nacionalitat i la nacionalitat dels altres homes. Només un bàrbar pot atemptar contra una nacionalitat que no és la seva. Aquest és el cas revoltant de la bàrbara Espanya contra els Països Catalans. Però només un mal nascut pot atemptar contra la nacionalitat pròpia. Aquest és el cas llastimós de tants catalans degenerats. L'odi a la pàtria dels altres és la base del crim de genocidi.

La perpetuació d'una nacionalitat, sobretot quan és desconeguda jurídicament com en el cas de la catalana, depèn de l'esforç conscient dels nacionals per mantenir-la. La nacionalitat catalana és la conquesta diària dels catalans. És nació, en darrera instància, aquell poble que té la voluntat de ser-ho.

Hi ha nacionalitats antigues que perduren, d'altres que han desaparegut del mapa, engolides per un poble més fort, o víctimes de les vicissituds històriques, o diluïdes en llur pròpia vilesa. Els pobles que s'han deixat assimilar no viuen de cap manera. Han perdut llur nom propi, l'ànima pròpia, la iniciativa pròpia. Ja no tenen cap missió a fer, si no és obeir, treballar, pagar i callar. S'han despersonalitzat, s'han junyit com un quadrúpede al carro del vencedor. Les seves antigues glòries seran cantades en una altra llengua distinta de la dels qui les realitzaren. I les glòries que vindran ja no seran les seves: seran les de llurs amos. Ells hauran passat a la reserva. Uns altres parlaran per ells. Mai més no seran res i s'aniran extingint en l'anonimat més abjecte. Els seus descendents maleiran llur memòria.

El fet que el món camini cap a les grans unitats polítiques supranacionals, no contradiu pas la teoria nacionalista, ans li dóna més raons. Les grans unitats de caire continental que van insinuant-se, per una banda fan sobreres moltes unitats estatals intermèdies, artificials i abusives, per exemple la unitat jurídica "España" i per altra demana una descentralització a l'interior dels estats actuals que vigoritzi tots els valors espirituals autòctons, sempre més necessaris com més gran és el conjunt que cal estructurar. Les nacionalitats han d'aportar a la unitat superior llurs vibracions característiques, llurs batecs vivents. Les grans unitats necessiten aquesta vida dringant de les nacionalitats que han d'integrar-les, si no volen esdevenir organismes merament funcionals, de conveniències, esterilitzats espiritualment, massificadors i despersonalitzadors de l'home. Panteons funeraris d'estats fòssils.

Una Europa que basés la unitat en el deixatament dels pobles -no dels estats actuals, molts dels quals reclamen d'ésser dissolts- que han de donar-li vida, que imposés a tots la mateixa i única llengua oficial -la del més fort-, unes mateixes lleis interiors per a tots, una cultura única -a l'estil de l'Espanya unitària-, acabaria essent una Europa colonitzada per l'estat que exercís l'hegemonia. La seva unitat resultaria sempre precària i la seva eficàcia nul·la. Esdevindria un camp de concentració de pobles, tètric i convulsionat, com són ara aquells estats unitaris que sembla que no tenen altra "misión en lo universal" que l'exercici de la violència, contra les nacionalitats monoritàries que oprimeixen i que es resisteixen a morir.

Tota teoria internacionalista ha d'humanitzar-se. Ha de racionalitzar-se, si vol ultrapassar el camp de la pura utopia.

En els pobles sotmesos es crea un estat de coses que no permet, sinó il·lusòriament, el desenvolupament integral i el reconeixement total de la persona. El nacionalisme, per tant, no lluita per unes idees, per un territori, per uns sentiments, encara que tot això entri a formar part del nacionalisme. El nacionalisme lluita bàsicament per alliberar uns homes.

Primer és l'home que l'estat. L'únic règim polític humà és la democràcia, encara que no sigui el règim més fàcil. Quan la democràcia és impossible en un estat, la falla no és dels homes, com solen voler fer creure les castes usufructuàries d'aquell estat; sinó de l'estat mateix. Aleshores cal revisar i destruir, si no hi ha més remei, les essències constitutives d'aquell estat.

L'estat contemporani s'ha mostrat impotent per a resoldre els problemes de la convivència, de la supervivència de les nacionalitats i del progrés espiritual dels homes. Però s'ha mostrat eficaç per a les guerres. Així constitueix un obstacle per a la integració supranacional.

Per a aquesta integració és absurd voler partir dels estats que, per naturalesa, han de dificultar-la. Cal partir de les realitats nacionals, que són realitats naturals. Edificar la societat internacional a partir dels estats és començar la casa per la teulada. Edificar-la partint de la nació, és començar-la per la base; car és començar per l'home. Des d'aquest punt de vista, els principis anarquistes poden tenir actualitat.

Els grans estats són fills d'una ideologia i són les ideologies les que porten les grans mortaldats. Les ideologies no solen avenir-se amb les realitats humanes i per això cal fer-les entrar amb el calçador de la violència. Espanya és fruit d'una ideologia i tots sabem la violència que ha ocasionat i ocasiona.

Contra les grans ideologies abstractes, hi ha la reivindicació dels fets humans naturals. El nacionalisme, el ver nacionalisme de nació, ni el fals nacionalisme d'estat, és la reivindicació d'un fet natural. Contra l'estat, la nació.

Tota tirania pública és una tirania estatal.

Tot moviment nacionalista és un moviment contra un estat determinat i tot genocidi antinacionalista és realitzat per un estat sota la disfressa d'un altre nacionalisme.

La faç de l'estat és, de si mateixa, tan repel·lent, que no gosa presentar-se sense la careta d'un nacionalisme, legítim, com en el cas de l'estat nacional, o manllevat, com en el cas d'Espanya.

Hom ha parlat inconsideradament del fracàs del nacionalisme. Però allò que ha fracassat no ha estat el nacionalisme, sinó l'estatisme. No ha fracassat el principi de les nacionalitats, sinó el concepte d'estat sobirà.

La sobirania no pertany a l'estat, sinó a la nació. Aquesta la delega a l'estat. Però l'estat, de si, no és una sobirania, sinó un servei. El fracàs ha estat de convertir un servei en sobirà absolut i absolutista.

L'estat és per servir la nació. No la nació a l'estat. A qui serveix l'Estat espanyol? A la destrucció de les nacionalitats peninsulars, en servei de l'imperialisme castellà. Serveix potser una nacionalitat, però no la nostra. I encara podríem escatir si de debò serveix la nacionalitat castellana. Tot estat que s'imposa a la nació es constitueix en dictadura.

L'Estat espanyol és i ha estat essencialment antihispànic. Ha violentat sempre les realitats del país. L'Estat espanyol, tal com l'hem conegut de segles, és autènticament l'anti-Espanya.

Espanya no és un país, és una burocràcia. El buròcrata de l'administració espanyola sol ésser un poble diable mal educat, enemic del poble que el manté, amb manca de responsabilitat i excés d'ufana.

Els organismes burocràtics oficials d'Espanya han estat unes màquines perfectes d'engegar en sèrie els ciutadans a la merda. Una vergonya per a allò que diuen que representen i un insult per als governats.

A Catalunya han estat, de més a més, un instrument d'invasió demogràfica i de domini colonial.

L'Estat espanyol, dèspota, vividor, sangonera, paràsit, ha tingut en la seva estúpida burocràcia l'exponent més fidel.

Mai un estat no pot reclamar cap dret sobre una nacionalitat. La majoria dels estats unitaris i centralistes han estat construïts sobre el robatori, el crim i la guerra. Només en una federació de pobles lliures tindrem homes lliures.

la solidaritat de classe és anterior a la solidaritat nacional. Això només pot admetre-ho qui no creu en altra cosa que en una utòpica revolució mundial. És a dir, qui pràcticament no creu en la vera i possible revolució. Fins ara, totes les revolucions de debò que hi ha hagut al món han estat nacionals, quan no nacionalistes.

La classe social no pot suplir la nació en la formació de l'home. Tot poble té dret a l'emancipació nacional, encara que aquesta comporti el dret a la separació. Això és conseqüència del dret més elemental i més autèntic de l'home: el dret de triar.

Ningú que digui admetre els Drets de l'Home no pot negar, sense contradicció evident, els drets dels pobles.

No és l'estat qui ha de diagnosticar la majoria d'edat d'una nacionalitat per constituir-se en estat independent. Quan un poble vol de debò la independència té, per aquest sol fet, el dret a posseir-la.

L'estat no pot concedir ni atorgar drets a cap nacionalitat. Car tota nacionalitat, pel sol fet d'existir, ja porta en si aquests drets. L'estat té, però, l'obligació de reconèixer aquests drets i fomentar-los. L'aplicació als Països Catalans de la doctrina nacionalista arriba en aquesta conclusió indefugible: els Països Catalans són una nació, molt anterior a l'Estat espanyol. Per tant, molt anterior a l'anomenada "unidad española". Els Països Catalans, des de la Pau dels Pirineus (1652), es troben dividits entre l'Estat espanyol i l'Estat francès. Es troben dominats i colonitzats per aquests dos estats: situats enfront d'una pressió inusitada en el seu element material -llengua, cultura, etc.- Però tot i la crisi provocada per aquesta pressió, no han perdut encara el seu element formal: la consciència i la voluntat nacionals.

Espanya no és una nació, sinó un estat compost d'una colla de nacionalitats: la basca, la gallega, la catalana, la castellana i l'andalusa. Però és un estat unitari, centralista i abusiu que nega aquestes nacionalitats, les estreny i les ofega. Pretén de substituir-les per una pretesa "nacionalidad española", disfressa amb què Castella vol encobrir la seva abassegadora hegemonia. La nació espanyola, per tant no existeix. L'Estat espanyol, malauradament, sí.

Per a nosaltres, catalans, els Països Catalans són la nació, Europa podria ésser l'estat i Espanya és l'obstacle.

Un rus, primer és rus que comunista, els fets canten. Un espanyol (llegiu: castellà), primer és espanyol que qualsevol altra cosa. Un català, dissortadament, primer és qualsevol altra cosa que català.

Un home no pot ésser internacionalista, si primer no és. I un home no és res internacionalment, si nacionalment no té una definició ben concreta. Un català no pot ésser internacionalista, si comença negant allò que el fa ésser, és a dir, la pròpia nacionalitat catalana; que és la fórmula, que el defineix i li dóna personalitat per relacionar-s'hi.

Per a un català, l'espanyolisme és la fórmula més negativa de l'internacionalisme. Els Països Catalans avui no tenen fronteres pròpies que els separin del món, Espanya sí: fronteres polítiques i espirituals. Espanya mai no ha sentit el món si no és per dominar-lo.

¿Per què ens diuen que el nacionalisme català està superat els mateixos que sostenen el nacionalisme espanyol? És que, per ara, encara és molt difícil de viure sense un nacionalisme. Tot català ha de dir: quan de català només en quedi un, seré jo.

Nacionalisme i internacionalisme

Sense nació no hi ha nacionalisme, però sense nacions no hi ha internacionalisme.

Una pàtria, una nació, sempre és de límits reduïts. Una pàtria per ésser tal, ha d'ésser a la mesura de l'home. Per això els grans estats, anomenats abusivament pàtries o nacions, són una mentida i una violència. Per a ésser a la mesura de l'home, un estat ha d'ésser a la mesura de la nació: un estat per a cada nacionalitat. Quan això no s'esdevé existeix inevitablement el domini d'un poble damunt d'un altre, dintre de les fronteres d'un sol estat. Les cultures són sempre d'àrea geogràfica reduïda, lligades a un idioma i a una psicologia col·lectiva. Una cultura universal, única per a tots els homes és un mite. Seria un conglomerat format pels detritus de totes les cultures anteriors. Sembla que el món va per aquest camí. Si arriba al final, serà una nova era: la postcultura, resultat de la pol·lució del medi ambient espiritual, paral·lela a la pol·lució del medi material.

Una cultura és nacional o no és. Arrelada en un país i una història, expressada en una llengua peculiar. Si volem salvar la cultura -és a dir, les cultures concretes, car no existeix una cultura abstracta- hem de salvar les nacionalitats. No solament en l'aspecte cultural o folklòric, sinó també en el polític, car una cultura nacional avui no té defensa sense unes estructures polítiques nacionals. La prova, els Països Catalans.

El nacionalisme no és un retrocés en la marxa del món cap a noves concepcions de vida col·lectiva, sinó un pas endavant en el progrés de la humanitat cap a un nou sistema de justícia social.

Som universalistes, però a partir de l'home, no de l'estat. I com a catalans, som universalistes a partir de l'home català.

Els qui acusen d'anacrònic el nacionalisme català que, diuen, vol portar noves divisions en un món que tendeix a la unitat. No s'han adonat que és precisament en aquesta conjuntura històrica, freturosa de coordinació i d'unió, quan s'han desvetllat més nacionalitats petites. Quan més grups humans dominats fins ara per gent forastera han sorgit a la vida política independent. Quan més representants de novells estats minúsculs han pogut asseure's a les conferències internacionals, al costat de llurs antics amos. El món viu un redreçament nacionalista.

L'anacronisme no és la tendència a alliberar-se del colonialisme, sinó la persistència en la colonització interior que encara exerceixen molts estats. El govern universal necessitaria més que cap una, diguem-ne, regionalització que posi el món polític a l'abast de l'home. Com més extenses són les superestructures polítiques, més necessita l'home un marc nacional immediat i delimitat un pugui desenvolupar-se responsablement en el camp polític. El contrari seria massificació despersonalitzadora, dictadura del més fort, un altre colonialisme.

És impossible d'alliberar l'home si no alliberem la comunitat política a què pertany. Un home no té cap dret polític si no és integrat en el seu grup natural reconegut. Els partidaris del totalitarisme, però, es neguen a afirmar els drets dels pobles reals, perquè saben que és només dintre de cada poble respectiu que l'home podrà fer valer els seus drets individuals.

Només té un nom l'home quan el seu grup ètnico-cultural té un nom reconegut. Però no quan els seus esforços, les seves realitzacions, les seves glòries i àdhuc els productes dels seus camps, porten l'etiqueta estrangera.

La Revolució Francesa va fer triomfar els drets de l'individu. Cal una nova subversió per fer triomfar els drets de les col·lectivitats.

Només són legítimes les fronteres que estableix el seu voltant un poble oprimit quan s'allibera. Totes les altres són filles de la guerra, del crim i del robatori.

Si les noves comunitats supranacionals han de tenir per base els monstruosos estats actuals, el conjunt serà encara una monstruositat més considerable. No volem l'Europa dels estats, sinó l'Europa dels homes, que vol dir, l'Europa de les nacionalitats naturals.

Si les nacions volen unir-se en entitats supranacionals no és pas per ganes de desaparèixer, de deixatar-se en una unitat superior uniformista i confusionària, sinó per afirmar-se i sobreviure com a tals nacions, cosa que moltes nacionalitats minoritàries no han pogut pas fer dintre dels estats actuals.

No és pas que considerin ja prescrita l'època nacionalista, ni que entenguin que la nacionalitat és un concepte anacrònic que frena el progrés social de la humanitat. És, tot al contrari, perquè comprenen la imprescindible necessitat de sobreviure com a nacions sobiranes.

Les fronteres estatals separen, però de vegades uneixen. La frontera pirinenca separa catalans i catalans. En canvi, la frontera entre Espanya i Portugal és un lloc de cita amigable entre portuguesos i espanyols. Espanya i Portugal no serien pas tan amics sense la frontera assossegada. Espanyols i catalans seríem més amics que no pas ara si tinguéssim una frontera estatal al Cinca.

Cada nacionalitat autèntica hauria de tenir les pròpies fronteres estatals per poder parlar de tu a tu amb els altres pobles, sense colònies ni províncies. El mot província, de "pro vincere", designa el país adquirit per una victòria militar, el país vençut. Aquí, encara que l'etimologia no ens digués res, l'experiència ens ho ha ensenyat prou.

Aquestes fronteres estatals, que aleshores serien verament nacionals, haurien d'ésser, però, més permeables que no ho són les fronteres dels estats actuals, a causa de la integració en una unitat superior. Que no seria, però, la dels estats imperialistes i absorbents que coneixem, sinó una integració de nacionalitats, de tipus continental.

El fals principi de la sobirania dels estats ha menat a un altre de no menys fal·laç: el de la no intervenció en els afers interiors d'un altre estat.

A l'escalf d'aquest principi, respectat escrupolosament pels organismes internacionals, els estats poden atemptar, impunement contra els drets humans de llurs súbdits, als quals, en bona justícia, l'estat no tindria dret a vexar, sinó obligació de servir. Els altres estats s'inhibeixen davant d'aquesta injustícia, al·legant farisaicament que es tracta d'afers domèstics d'un estat determinat.

L'estat opressor argüeix que és a casa seva -i encara en molts casos no té raó: l'Estat espanyol, als Països Catalans, no és pas a casa seva-, però l'home injustament oprimit també és a casa seva.

L'atropellament dels drets legítims d'un home o d'una minoria nacional, per part de qui sigui, no és mai un afer particular i domèstic, sinó que afecta tota la humanitat. És, per tant, un afer internacional.

A redós del principi de no intervenció, que se n'han tolerat de tortures, carnatges i genocidis!

Un nacionalisme en estat de demanda no és mai un afer local, sinó un afer internacional. No és egoisme d'un grup, sinó un problema de justícia, de llibertat i de dignitat, que ateny tots els homes i tots els pobles. Per tot això, el problema català és un problema internacional. I la satisfacció del nostre cas podria ésser un exemple per al món.

El nacionalisme dels pobles poderosos fàcilment esdevé imperialisme. En els pobles oprimits i colonitzats és l'única defensa contra el perill de desaparició. Als Països Catalans, nació ocupada i designada a la desaparició com a tal nació per Espanya, el nacionalisme és l'expressió necessària de l'instint de conservació.

Si els Països Catalans renunciaven a la seva emancipació nacional, abdicarien a una possibilitat de vida millor. Espanya ens és hostil, no pot ni vol dissimular-ho. D'on ve, doncs, l'escagarrinada de tants catalans per l'enemiga i pèrfida Espanya?

Si altra cosa no bastava a justificar el nacionalisme, bastaria el fracàs de totes les formes contràries assajades: imperialisme, centralisme, grans estats unitaris, intents abstractes d'unificació universal sota una determinada ideologia política, social o religiosa.

La història dels estats és la història de les guerres. Quan una nació té el seu propi estat, l'estat és el suport jurídic i la defensa de la nació. Quan la nació no pot tenir el seu estat propi, l'estat a què es troba junyida és la negació jurídica de la seva nacionalitat i l'enemic que la destruirà. Així, la pretesa "nacionalidad española" és la negació jurídica de la nacionalitat catalana i l'instrument del genocidi.

Per a l'alliberament de l'home no n'hi ha prou que la seva nacionalitat sigui independent. Calen les llibertats democràtiques autèntiques i l'emancipació social dels homes que formen la nació. No hi ha homes lliures en pobles esclaus, però una comunitat d'homes esclaus no serà mai un poble lliure.

Hom admet correntment el tòpic que les diferències separen. Sí i no. Les diferències individuals eviten la massificació, com les diferències nacionals eviten l'uniformisme casernari del món. Per llurs diferències peculiars homes i pobles es complementen. Ésser diferents vol dir que un no té allò que té un altre, i aquesta limitació de cadascú -homes i pobles- fa cercar el complement en l'altre. [Cal dir que no parlem aquí de les diferències de classe i de tota forma de diferència basada en la injustícia. Aquestes hauran de desaparèixer.]

On no hi ha entitats a unir, no pot haver-hi unió. La massa, la barreja no és unió, sinó dissolució. Aquelles diferències naturals que no són fruit de la injustícia permeten d'harmonitzar el món i d'organitzar-lo. Les peculiaritats personals enriqueixen els pobles, com les peculiaritats nacionals hauran d'enriquir les unions supranacionals.

Unió vol dir de coses distintes. Sense pobles a unir, què unirem? Sense les peculiaritats nacionals de cada grup humà, una entitat superior no tindria sentit. Seria una tirania d'abast continental.

Els grans daltabaixos i els grans desordres són més possibles en els grans estats unitaris, que en els petits estats o en els estats confederats. Les grans mentides que ensarronen les masses no són cregudes fàcilment en un àmbit reduït, d'abast humà. En molts països, les tènues fronteres que separen els estats particulars dintre d'una confederació, són per impedir prou que un corrent d'opinió congriat en un estat sigui compartit tan idènticament pels estats restants que arribi a ocasionar una subversió general. Per això tots els jacobinismes són unitaris i centralistes. L'estat centralista és molt simple com a idea i molt complicat a la pràctica. L'estat confederal és més complicat com a idea, però molt més senzill a la pràctica, perquè es basa, no en una ideologia abstracta, sinó en la naturalesa de les coses. L'estat centralista és una provocació constant a la guerra civil.

Una monarquia federal a Espanya no hauria caigut al 14 d'abril del 1931. Una república federal no hauria caigut el 18 de juliol del 1936.

El nacionalisme no és l'intent de dividir la humanitat en petits ghettos closos, sinó de crear l'instrument que capacita i personalitza l'home per relacionar-lo responsablement amb el món. La nació colonitzada -cas dels Països Catalans- no té paraula en el diàleg mundial. L'home català no és representat internacionalment. Una nació estranya li ha usurpat la representació: Castella disfressada d'Espanya. La llengua antiga dels catalans no ressona a l'ONU. Hi parlen espanyols per nosaltres. I si s'escau que el representant de l'Estat espanyol és un català, haurà hagut d'abdicar prèviament a la seva personalitat catalana. No hi parlarà com a català, sinó com a espanyol i en la llengua dels castellans. Com un castellà més, hi representarà i defensarà el muntatge abusiu, l'Estat espanyol, que ens colonitza.

Nacionalisme i qüestió social

A Catalunya, en considerar el problema social, no podem fer-ho en els termes ordinaris amb què es presenta arreu. Aquí hem de partir d'una qüestió prèvia: que la nació catalana és colonitzada per l'Estat espanyol. Catalunya és un poble colonitzat per l'Estat espanyol. Aquesta colonització converteix el cas català en una injustícia social col·lectiva. Ho és ja l'explotació d'una classe social per una altra classe. És l'explotació d'un poble per un altre poble. Explotats amos i obrers, però aquests ho són doblement. Explotats igualment nadius i immigrats.

Així com hi ha classes explotades i classes explotadores, també hi ha pobles explotadors i pobles explotats. Quan un poble en conjunt és explotat, ho són totes les seves classes socials. Encara que, com sempre, el pes més feixuc recau sobre la classe treballadora.

Els socialistes ideòlegs consideren les reivindicacions de tipus nacionalista com un folklore enyoradís i tronat, o com un egoisme de grup, estret de mires, que es desentén de la qüestió social a l'interior i de la situació de les classes treballadores que no formen part del seu grup nacional.

Obliden que un nacionalisme en estat de demanda no és pas un romanticisme culturalista, sinó una imperiosa reclamació de justícia contra una escandalosa injustícia social col·lectiva. Lluitar per alliberar-se de la colonització no és pas un passatemps folklòric. La subjecció nacional ateny esferes molt més profundes que les folklòriques, car és una humiliació humana, una explotació econòmica i un condicionament social.

L'afany d'emancipació d'un poble colonitzat demana, simplement, que els homes i dones d'aquest poble puguin ésser amos de casa seva, perquè només a casa seva pot ésser cadascú verament lliure i respectat.

Quan els pobles naturals tenen reconeguda la independència, quan poden presentar-se davant del món amb llur propi nom i amb llur pròpia veu, és quan els homes d'aquell poble tenen un títol comú que els defineix exactament i és quan poden dir alguna cosa a l'exterior amb pretensions de fer-se escoltar.

Els pobles africans, amb poques teories però amb un instint molt fi, han comprès que l'alliberament social de l'home africà començava per l'alliberament nacional dels pobles africans i s'han llançat a la lluita nacionalista. Si els algerians, posem per cas, haguessin pensat en llur alliberament social sense esmerçar-se per endavant en l'alliberament nacional del seu país, no s'haurien alliberat mai no en la seva entitat nacional, ni en la seva condició social i humana. Hi haurà, però, més d'un català que gosarà dir, sense tornar-se vermell, que Catalunya no és una nació tan estrictament colonitzada com ho eren temps enrera la majoria dels països africans.

El fet que la nació catalana sigui més rica i més civilitzada que la metròpoli que la colonitza, en lloc de treure gravetat al fet, n'hi afegeix. Ésser colonitzat per uns bàrbars fanàtics és més humiliant que ésser-ho per una gent més avançada. Aquest fet punyent hauria d'acréixer encara la consciència de la nostra dissort.

Tota injustícia col·lectiva és una injustícia política. Per això no podem reduir la qüestió política a una qüestió social -fórmula vàlida a l'inrevés- concretada, encara, en la qüestió econòmica. L'anomenada dictadura del proletariat a l'URSS, abans que una situació social és una situació política, en un estat que no va dubtar a invocar el patriotisme eslau a l'hora de rebutjar la invasió hitleriana.

Només als estats petits, fets a la mida de l'home, és possible una unitat bàsica de classe. En els grans estats són molt diverses les mentalitats i les necessitats dels obrers dels diferents països que els integren, perquè pugui donar-se una vera unanimitat i una vera consciència de classe.

El perill que un petit país pugui ésser administrat en règim paternalista i caciquista per unes classes determinades que el tinguin com a propietat familiar, només és real als països endarrerits i sense una tradició democràtica. En països que encara no han arribat a la consciència nacional, o en països on ja s'ha perdut aquesta consciència. A Catalunya per ara no. A Catalunya la tradició és la llibertat. Ara, en una Catalunya espanyolitzada i provinciana, com la voldrien certs botiflers, tot fóra possible.

El cas és, però, que a Espanya és precisament l'estat, el gran estat plurinacional, qui ha provocat i mantingut l'endarreriment d'unes zones determinades. Cas típic, l'Andalusia feudal, poble destruït per la "Madre Patria". Això sí, poble molt lloat i explotat folklòricament, però destruït i feudalitzat, al cap i a la fi.

No és cert que els catalans vulguem desentendre'ns dels altres pobles de l'Estat espanyol. El que passa és que no podrem influir, ni a Espanya ni enlloc, si primer no ens hem recobrat nosaltres mateixos. Atès que la "nacionalidad española" és una fal·làcia, sabem que com a espanyols no podem res, ni a Espanya ni a fora d'Espanya, perquè com a espanyols no som res. Per als catalans només hi ha una forma normal d'existència, individual i col·lectiva: ésser català. Per això ningú no ha d'estranyar-se que exigim per als Països Catalans allò que qualsevol poble de color exigeix: la independència.

Els comunistes espanyols us diran que el nacionalisme és un prejudici burgès. Però només el nacionalisme dels altres. A ells no els toqueu llur nacionalisme espanyol, feudal i imperialista.

Quant als comunistes catalans, fa l'efecte que només es diuen nacionalistes com a recurs, llur nacionalisme no passa d'un "sano regionalismo". Que resulti sa per a ells, s'entén.

A Espanya, el mite de la unitat de la classe obrera espanyola per damunt de les diferències "regionals" és, per als comunistes, el substitutiu de "la unidad de los hombres y de las tierras de España" dels franquistes. Els proletaris d'un poble colonitzador no formen part de la mateixa classe social que els proletaris del poble colonitzat, sinó que pertanyen a la casta colonitzadora.

La dictadura del proletariat a Espanya no aportaria, per si sola, cap alleujament del sistema colonial a Catalunya. El proletari espanyol enfront dels catalans sempre s'ha sentit dominador i colonialista.

Els pobles colonitzats són pobles proletaris en relació amb l'estat colonitzador, encara que la colònia, com en el nostre cas, tingui més vitalitat econòmica que la metròpoli, cosa que fa més insofrible l'explotació colonial. Per això tota revolució nacional d'un poble colonitzat té el caràcter d'una veritable revolució social. És la revolució d'un poble que fa de proletari contra un poble que fa de burgès. En conseqüència, en aquests pobles la lluita nacional precedeix a la lluita de classes.

La situació colonial de Catalunya respecte d'Espanya fa que tot moviment català d'emancipació nacional sigui igualment un moviment d'emancipació social.

L'explotació colonialista d'un país demana d'ésser dissimulada o justificada. Quan el poble colonitzat és un poble subdesenvolupat, hom no diu que l'explota, sinó que el civilitza i el protegeix. Quan el poble colonitzat és un poble desenvolupat, civilitzat i culte, per justificar la colonització cal inventar motivacions ideològiques "capaces de proporcionar una plataforma jurídica des d'on tranquil·litzar la consciència dels col·laboracionistes del poble colonitzat i l'opinió internacional.

L'invent genial de Castella ha estat la idea de l' "España Una" com a justificant de la colonització central dels pobles perifèrics peninsulars. Idea que, paradoxalment, hom no fa extensiva a Portugal, ni a Andorra, ni a la Catalunya del Nord, ni a l'Euskadi del Nord. Es veu que la sacrosanta, la intangible Espanya s'estira i s'arronsa. No fem catalanisme per defensar els interessos dels capitalistes catalans, però sí els interessos de tots els catalans. La burgesia catalana, sempre que no ha volgut pagar correctament els seus obrers, ha hagut de gratificar generosament guàrdies civils.

La burgesia catalana coincidí amb els governs de Madrid a considerar el moviment obrer i les commocions que comportava, no com a fenòmens inherents a una crisi de creixença, sinó com a simple i defensiva qüestió d'ordre públic. Aquest error de la nostra burgesia va privar, com a causa inicial, que l'obrerisme català s'integrés al catalanisme.

l'Estat espanyol ha emprat sempre la qüestió social com a instrument de política anticatalana. Ha fomentat la convulsió social a Catalunya per després poder presentar-se com a pacificador davant de les classes conservadores. A Espanya, totes les classes socials, capitalistes i proletàries, pensen igual respecta a la nació catalana. Tots se senten propietaris d'Espanya; dominadors, conquistadors, colonitzadors. Si els catalans fóssim prou ben nascuts, tots pensaríem igual respecte d'Espanya.

Tota solució del problema social que s'intenti a Catalunya, serà per força parcial, interina i ineficaç, perquè el fons de la qüestió no és social sinó polític.

És un error voler separar els problemes econòmics i socials dels polítics. Tot allò que afecta la societat afecta la vida política. La política acompanya el desenvolupament de la cosa pública, com l'ombra al cos mentre hi ha llum. Només en apagar-se el llum de la llibertat esdevé necessària la política. Per això els països més sensibles a les qüestions socials no són pas aquells on la injustícia és més palesa, sinó aquells on les masses tenen més consciència política.

El fons de la qüestió social és un problema de llibertat, per tant, un problema polític. Des del moment que l'obrer va començar a tenir vot en el sufragi universal, la qüestió social ha entrat plenament en el domini de la política. Per això el primer pas de les dictadures per estroncar la marxa de l'obrerisme pel camí de les seves reivindicacions socials és privar l'obrer de votar en política i substituir la política per succedanis puerils, com per exemple, la futbolització de les masses.

A Espanya tot ho ha fet l'estat. A Catalunya tot ho ha fet la iniciativa privada a desgrat, i de vegades en contra, de l'estat. És que tenim una visió distinta del poder, de l'economia i de la qüestió social, conseqüència d'una distinta visió política. Aquí partim del poble (democràcia), allà parteixen del poder (dictadura). Per això necessitem una solució catalana per als problemes catalans.

La diversitat de punts de vista es fonamenta en una diversitat física real dels països, diversitat que crea necessitats distintes i reclama solucions -polítiques, econòmiques i socials- diferents. Aplicar solucions iguals a països tan diferenciats, és una injustícia i un fracàs. En el cas d'una estructuració socialista als Països Catalans, el nostre socialisme no podria ésser calcat del socialisme espanyol. Ells es decantarien fatalment per un socialisme d'estat, a nosaltres ens sortiria un socialisme democràtic, de base.

La nostra manera diferenciada de pensar en la qüestió social dimana, no de l'especulació i el càlcul, sinó de la nostra consciència nacional catalans. I aquesta consciència és el resultat d'una situació geogràfica, d'una història, d'una cultura, d'un parlar planer i dialogal, d'uns hàbits parlamentaris i pactistes. Treballar per mantenir i reforçar aquesta nacionalitat en tots els seus aspectes, compresos els espirituals, és treballar per mantenir la supervivència d'un poble democràtic, antifeixista i antifeudal. [Després, però, vindran quatre snobs i ens diran que fer nacionalisme és de burgesos.]

Quan un poble és vençut i colonitzat, són vençudes i colonitzades totes les seves classes socials. Obrers i burgesos hauran de treballar per un mateix amo: l'estat opressor foraster, amb el seu exèrcit i la seva burocràcia centralitzada. I no s'hi val a passar-se a la banda del vencedor per considerar-se alliberat. Els qui es passen al vencedor són doblement vençuts: en la carn i en l'esperit.

La tradició catalana és la llibertat, en contrast amb el servilisme tradicional d'Espanya. Per això el catalanisme és progressista per naturalesa. Combatre el nacionalisme català és combatre la llibertat i afavorir la reacció més tenebrosa.

Catalunya ha de cercar en si mateixa la solució del seu problema social, sigui quina sigui la forma política i social que adopti. No solucionarà el problema un socialisme rus o xinès. Ni un socialisme espanyol. Caldrà un socialisme -o el que sigui- català. Només una solució catalana és viable a la nació catalana.

El socialisme estatatista, no democràtic, només pensa a alliberar "l'homo aeconomicus". El nacionalisme té un sentit de llibertat que intenta alliberar tot l'home, integrat en una comunitat alliberada políticament i socialment.

Quan el socialisme esdevindrà nacional a cada país, deixarà d'ésser una utopia i un pretext, i entrarà pel camí d'esdevenir realitat.

No hi ha igualtat de drets on no hi ha equilibri de butxaques. Els nacionalistes volem una pàtria per a tothom. Per tant, el nostre socialisme serà conseqüència del nostre nacionalisme.

Perquè el nostre nacionalisme no és principalment ni solament un sentiment. Les muntanyes, els rius, la mar blava, el cel radiant... tot això ha ajudat a fer la pàtria catalana. Però la pàtria no és això. La pàtria -ja ho hem dit- són els homes.

La llibertat és un bé primari de l'home com a tal. Sense llibertat no hi ha possibilitat de gaudir drets ni de complir deures responsablement. Sense llibertat no hi ha responsabilitat no hi ha persona humana.

Un home a qui han privat la llibertat externa, pot continuar essent un home, mentre interiorment no renunciï a la llibertat. L'home que es resigna a renunciar a la llibertat és una bèstia. El poble que ha renunciat col·lectivament a la llibertat és un parc zoològic.

La llibertat és l'única utopia eternament desitjable.

Hi ha molts problemes de llibertat al món, moltes injustícies a reparar. I a cadascú li toca una tasca immediata en el moviment de reparació. Per als catalans el problema és aquest, el que tenim a casa: la situació de Catalunya dintre de l'Estat espanyol. Si no som capaços de patir pel nostre problema, val més que callem pudorosament sobre els problemes dels altres.

La independència, per als pobles, de vegades sembla de moment un mal negoci, des del punt de vista econòmic. A la llarga, però, resulta l'únic negoci seriós i reditiu.

En el camp de l'economia, el negoci màxim que pot fer un país és la seva independència política. Això els negociants catalans no ho han sabut veure, perquè mai no han plantejat una economia a llarg termini.

Diuen que les fronteres actuals dels estats són per defensar la independència dels països. Però aquestes fronteres no han pogut preservar cap estat del colonialisme econòmic.

El capital no té pàtria. La classe obrera teòricament tampoc. Però així com el capital pot dominar i colonitzar països, prescindint de tota idea nacionalista, l'obrer, subjecte de classe, no pot emancipar-se si no emancipa primer el seu país. El nacionalisme, en els països colonitzats, és el pressupòsit necessari per a l'emancipació obrera.

Encara està per demostrar que l'estat nacional -si és verament nacional- sigui una creació del capitalisme. El capitalisme pot haver creat estats, però no nacions. Quan va desenvolupar-se el capitalisme, les nacionalitats ja estaven ben afermades. El capitalisme, de cara als mercats i al proteccionisme econòmic, més aviat crearà estats imperialistes que no pas nacions. La nació no l'ha inventat ningú, és un producte de la història.

La història moderna demostra que el capital s'internacionalitza més fàcilment que el socialisme. Encara no coneixem cap règim socialista que hagi afluixat el seu nacionalisme, ans al contrari.

El fet que a Catalunya i a Euskadi, les nacions més desenvolupades de l'Estat espanyol, s'hi hagi produït el nacionalisme amb més virulència que a Andalusia, país pobre, no demostra que el capitalisme engendri nacionalisme, Castella és un país pobre, i Castella és, sense discussió, el país més nacionalista de la península. Només que el nacionalisme de Castella és imperialista. És un nacionalisme en estat de digestió, mentre que els nacionalismes perifèrics són nacionalismes insurgents contra el domini colonial del centre; són nacionalismes en estat de demanda.

Ja hem dit que no podem separar la qüestió social de la política. Des del moment que les organitzacions de classe han volgut ésser convertides en instruments funcionals de l'estat, la unió de la política i l'afer social és ja irrevocable. Però la qüestió social té dos aspectes: l'econòmic i l'humà. Quan ens referim a l'aspecte econòmic com a únic determinant de la qüestió social, separem l'obrer de la política. Rebaixem l'obrer considerant-lo com a home de classe solament. No podem oblidar que la gran felicitat que gaudeix l'obrer els diumenges i en temps de vacances, és perquè aquells dies, alliberat de la feina, ha deixat de sentir-se momentàniament home de classe.

Per això l'obrer no en té prou d'una representació merament social, de classe. Li cal una representació política, humana. La prova és que els manobres d'una mateixa empresa, que tenen tots uns mateixos problemes econòmics i unes mateixes aspiracions socials, quan poden votar en polític, com a homes, moltes vegades voten diferent. Als països de dictadura -de dretes o d'esquerres- no solament han estat suprimits els partits polítics, sinó que, cosa més greu, ha estat suprimida la política.

Suprimir la política és suprimir la llibertat, és capar l'home.

La revolució de tipus únic no existeix. A cada país les circumstàncies i la idiosincràsia és diferent. Cada país ha de fer la seva revolució. Uns mateixos principis de valor universal, prenen a cada país formes peculiars d'acord amb la mentalitat, la cultura, les necessitats, les possibilitats i el tarannà de la gent. Això no vol dir, però, que la revolució social en un país no hagi d'ésser ajudada pels germans de classe dels altres països.

La primera revolució socialista del món fou a Rússia, país aleshores subdesenvolupat. Aquella revolució quedà institucionalitzada -estancada- en la dictadura del proletariat, que és, de fet, la dictadura del partit únic.

La segona fou a Catalunya el 1936, país industrialitzat. Durà trenta mesos. És el primer exemple de revolució socialista descentralitzada, dirigida des de la base.

El 1945 hi hagué les revolucions de l'Est d'Europa, més o menys imposades, segons el patró rus. Al 1950 hi ha la revolució de Iugoslàvia que s'apartà d'aquell model.

Decapitat al 1939 l'assaig de revolució catalana, no podem calibrar-ne els resultats. Sí, però, que hem de tenir en compte la seva originalitat autòctona. Quan nosaltres fem socialisme no copiem: fem el nostre socialisme. Voler per a Catalunya una revolució espanyola, és no voler la revolució. Els catalans farem la nostra revolució social en català o aquesta revolució serà una enganyifa més de l'Estat espanyol, centralista, militarista, burocràtic, opressor per naturalesa.

L'home totalment despolititzat amb prou feina si existeix. Qui diu que no s'interessa per la política, ja s'ha definit políticament: és un partidari del "statu quo", de l'ordre o del desordre establert. Instal·lat, encara que sigui passivament, en el sistema, és pràcticament un partidari de la situació.

En els règims dictatorials, aquests homes i dones que diuen que no volen fer política, són el suport més ferm de la dictadura.

Un home i un poble que accepta, en el seu interior, una dictadura són pràcticament un home i un poble suïcidats. L'heroi és l'home que s'ofereix tot ell a la pàtria. El dictador és l'home que ofereix tota la pàtria a ell tot sol. El futbol -i l'esport en general- ha esdevingut un instrument eficaç de la dictadura franquista,. Ja que al súbdit no li és permès d'actuar com a "español" en el camp polític -ésser "español" no és una acció, sinó una passió (una víctima)- hom li permet d'esbravar-se amb la vàlvula d'escapament que és l'esport.

L'home "español" -suposant que aquest tipus existís- ha de sentir-se representat per una "selección nacional", com a compensació de no poder sentir-se representat políticament als municipis, als sindicats o a les "Cortes del Reino". Magra consolació a ús de subnormals.

Per a l'home català, la solidaritat "española" que pretén crear l'esport a base de "selecciones nacionales", resulta un mal calçador per fer-li entrar el sabatot de la "solidaridad española" política.

L'equivocació de tots els totalitarismes és d'aspirar a un règim polític perfecte, que rutlli amb la precisió d'una màquina. Venturosament, el règim perfecte no existeix. No pot existir ni seria gens decent que existís. Voldria dir la fi de l'home.

El règim és per a l'home, no l'home per al règim. El règim millor no és pas aquell en què l'home ha de fer més poques coses, perquè l'administració ja li dóna tot fet i pastat; sinó aquell en què l'home pot fer més coses. El règim millor seria el que fos menys règim. L'estat millor, el que fos més poc estat, i en el qual l'home fos el màxim possible d'home.

L'estat és incapaç de crear. Totes les grans obres -i àdhuc tots els grans disbarats- han estat pensades i realitzades per l'home.

El règim ideal seria aquell que fos viscut naturalment, inconscientment pel poble, el que ningú no pensés que es pot canviar.

Però per això cal l'estat nacional. Només quan una cultura es troba vivint folgadament sense dogals colonialistes, pot ensopegar el règim polític adequat.

Propugnar un canvi d'estructures socials i econòmiques a Catalunya, sense començar per foragitar-ne la dominació imperialista espanyola, que és el suport de tota opressió, és no voler sincerament tal canvi d'estructures.

La dictadura franquista ha donat als Països Catalans llum verda a la publicació de moltes obres marxistes de caire internacionalista, per desvirtuar el nacionalisme català. És un nou procediment lerrouxista del nacionalisme espanyol.

Els marxistes diuen: tothom qui ven els seu treball a Catalunya és català. Anem a pams. Aleshores els policies i funcionaris forasters que també venen llur treball a Catalunya també serien catalans. Qui treballa a Catalunya amb mentalitat de català, és català. Qui hi treballa amb mentalitat espanyola és un colonitzador indecent.

Entre els intel·lectuals del nostre país, hi ha hagut la moda d'avergonyir-se de no dir-se marxista. ¿Quan ens avergonyirem de no dir-nos catalans per damunt de tot?

"El proletariat no té pàtria", diu el Manifest Comunista. Però hauria de tenir-la, perquè té dret a tenir-la. No per fer-ne un castell feudal des d'on desafiar les pàtries dels altres -cosa que Rússia no s'ha pas estat de fer-, sinó per usar-la com a base i instrument de la seva promoció social, cultural i humana, des de la qual pugui parlar de tu a tu amb els homes de les altres pàtries i de les altres cultures. Car l'obrer no està condemnat a ésser un apàtrida ni un acultural. Quan l'obrer, en un país nacionalment independent, sent que no té pàtria és perquè aquesta pàtria es troba dominada per una altra classe social. Aleshores li cal desbancar aquesta classe i conquistar per a ell la pàtria.

Però quan, a més a més, el seu país és colonitzat per un altre país -cas de Catalunya-, aleshores l'obrer és doblement explotat; ha de treballar per la seva burgesia i per la potència ocupant.

Que no s'enganyin els partidaris de la dictadura del proletariat: tota forma de poder, àdhuc democràtic, per necessària i mitigada que sigui, limita l'home. I, no cal dir-ho, qui més pateix d'aquesta limitació és l'home obrer.

Per això cal sempre que el poder de l'estat sigui reduït al mínim possible.

La força ordenancista del poder ha d'ésser contrarestada per una organització de base.

El poder no ve de l'estat, sinó de la comunitat. La centralització del poder és l'enemic.

Una federació en cadena, partint de la base, és la solució.

Diu Federico Urales: "El comunisme primitiu (no el posterior) fou obra de la generositat i del sentiment...

Contràriament, el col.lectivisme procedeix de la rebel·lia, de la independència, i porta en la seva composició bona part d'egoisme". Segons Urales, als obrers andalusos, més generosos, els preocupa la igualtat; en canvi els obrers catalans, poble independent, lluiten per la llibertat.

Això és molt explicable. L'esperit d'independència dels catalans ha estat aguditzat per uns quants segles d'opressió nacional, que han engendrat una molt raonable malfiança envers l'estat. Per això als catalans ens abelleix més el col·lectivisme que el comunisme.

Aquest, a Espanya, sempre serà estatal, centralista, colonitzador.

Si cal disminuir l'estat a la seva mínima expressió possible, no cal dir com és imprescindible de disminuir l'Estat espanyol.

L'Estat espanyol només seria tolerable organitzat com una federació en cadena, partint, com ja hem dit, de la base, tant en el camp polític com territorial, administratiu, empresarial, social i econòmic.

Entre autoritaris i llibertaris, els catalans som llibertaris. Només l'organització de la llibertat podria liquidar les subversions.

Reivindicació social i reivindicació nacional són dos moviments que no poden destorbar-se, ans han d'ésser complementaris. Als Països Catalans representen, plegats, la revolució total.

Els governs de Madrid sempre han emprat el moviment obrer català com a arma contra el moviment nacionalista, de manera que moltes vegades l'esperit revolucionari dels obrers de Catalunya ha estat un instrument eficaç en mans de l'anacrònica reacció espanyola. Cal anar a la reivindicació total catalana, que comprèn tant l'esperit nacional com el social.

El lerrouxisme espanyol pretén de separar i fer enfrontar la reivindicació nacional i la reivindicació social, per tal que no triomfi ni l'una ni l'altra.

La visió equivocada que tenen del catalanisme molts joves universitaris d'avui, quan consideren el nacionalisme com una ideologia burgesa, els l'ha donada la formació alienant a què estan sotmesos per la dictadura que diuen detestar.

Són criatures del franquisme. El sistema els permetrà prou d'ésser marxistes internacionalistes, amb tal que no siguin catalans nacionalistes. Sempre el "primero roja que rota".

Els qui titllen de burgesa la cultura catalana i el catalanisme, no volen adonar-se que totes les privacions de llibertat, totes les tiranies, totes les depredacions que hem sofert en aquest país han estat fetes en nom de la democratíssima cultura espanyola, i no pas en nom de la nostra cultura.

L'Espanya unitària i centralista és una Espanya de dretes, en el sentit pitjor de la paraula. Dretes, no com a l'opinió política sempre respectable, sinó com a casta. D'aquí ve que el ver nacionalisme català, per més que inicialment hagi tingut uns inicis culturals propis de gent cultivada i situada socialment, acabarà fatalment a l'esquerra política i social.

Els nacionalismes a l'Estat espanyol representen la vera subversió, i la subversió no és mai burgesa. Si tot allò autòcton que val alguna cosa, és titllat de burgès, no seria això fer un elogi indirecte però rodó a la burgesia? Aleshores potser que serien il·lògics joves protestataris que, passada la rabiola generacional, es passen a l'alienació burgesa.

Tota cultura és d'extracció popular, d'elaboració intel·lectual i de finançament crematístic, sigui feudal, burgès o estatal.

Quan l'estat, que té la responsabilitat del manteniment de tots els valors espirituals que abasta la seva àrea de jurisdicció, es nega a finançar una cultura, cal acudir al mecenatge.

Passa, però, que el mecenatge de la cultura catalana s'ha reduït sempre a unes quantes individualitats, de manera que no podem parlar d'un mecenatge de la burgesia com a classe. L'anomenat mecenatge de la burgesia catalana és un tòpic.

No és decent que critiquem una classe social pels pocs encerts esporàdics que hagi pogut tenir. La critiquem per la seva deserció massiva, per haver-se passat corporativament al franquisme, per haver substituït la llengua dels seus passats per la de les seves minyones de servei.

En contra de tots els tòpics, la catalanitat l'ha aguantada sempre el poble i la classe mitjana pobra.

A les èpoques dificultoses per a Catalunya, la burgesia i molts intel·lectuals desertaven de l'idioma, i són les classes populars qui el manté. Intel·lectuals i burgesia quan es descatalanitzen ho fan conscientment. El poble, en tot cas ho farà inconscientment. El poble no es descatalanitza mai: el descatalanitzen.

Les classes poderoses, que passen de vegades per defensores del país, quan convé a llurs interessos es passen a l'enemic. En canvi les masses populars, que passen per internacionalistes, a l'hora de la prova defensen el país fins el darrer cartutx.

El fenomen més evident de la frustració i anacronisme d'una gran part de la burgesia catalana -salvem les honrosíssimes excepcions- és la necessitat que ha sentit de diferenciar-se en alguna cosa del poder, del seu poble. I ho ha fet amb el recurs misèrrim d'adoptar la llengua dels espanyols. Aquesta trista opció denota en la nostra burgesia un esperit plebeu, gens aristocràtic. No hi porten res a la sang.

Han de distingir-se parlant espanyol els qui no tenen altre motiu de distinció.

No volem discutir amb els desertors -burgesos o no- la llibertat d'envilir-se; però cap desertor no pot negar-nos a nosaltres el dret de deixar-los de banda i de sentir per a ells un fàstic suprem.

El nazisme, el feixisme i el franquisme són productes de la burgesia europea, aquesta classe contradictòria que ha fet possibles ensems una cultura i una anticultura. Que ha pogut proclamar els Drets de l'Home i assassinar-los després.

La burgesia catalana feia nacionalisme a Catalunya i corria a rendir-se a Madrid quan perillaven els seus interessos de classe. Igualment com fan els marxistes, posaven la classe -la seva pròpia- per damunt de tot. La classe no té ideologia, només té interessos. És l'home qui té idees.

L'obrerisme català contra el nacionalisme català. Vol dir: els obrers catalans instrumentalitzats pel feudalisme central.

"El proletariat no té pàtria". I és la classe social que més necessita de tenir-ne. El capital tampoc no té pàtria. Però té el poder per comprar-se'n una quan li convé.

Entre els obrers catalans no hi ha obrers, sinó amos frustrats.

Els drets de l'obrer no estan pas per damunt dels Drets de l'Home, ans en són un complement, perquè l'obrer, abans que obrer és home. Per tant, almenys en una societat classista, si no pot arribar a una societat sense classes, ha de restar-li el dret d'emancipar-se, de canviar de classe social. Això potser no és gaire ortodox segons el marxisme, però és molt humà.

Entre els obrers també hi ha classes.

Els pobres no hi perdrien res amb la independència de la nació catalana. No tenen res a perdre. Però tenen molt a guanyar.

Al 1923 -i en d'altres ocasions- la burgesia catalana s'estimà més d'unir-se amb els militars, representants d'una potència estrangera, que amb els obrers de casa. Sempre s'ha estimat més pagar militars, guàrdies civils i pistolers, que no pas pagar els seus obrers, que li haurien resultat més barats i menys exigents.

En honor a la veritat, però, hem de proclamar ben alt que qualsevol burgès català és més liberal, més obert, més tolerant i més progressiu que tots els socialistes i comunistes espanyols plegats.

A l'URSS, les repúbliques federades gaudeixen del dret constitucional de sortir-se'n, si volen, de la Federació. Però només sobre el paper. El que és a la pràctica, no ja les repúbliques federades, sinó ni els estats satèl·lits no poden disposar de llur destí. No existeix el dret a la discrepància. El comunisme avui no pot ésser nacional -i convindria que ho fos- per allò de la unitat internacional de la classe proletària, de la qual el Partit Comunista de l'URSS se n'arroga la regència.

Podran haver-hi moltes nacions comunistes, però una sola classe obrera internacional que, traduït al rus, vol dir: un sol partit, una sola burocràcia, un sol exèrcit, una sola tirania.

A desgrat de tot, però, la tendència al nacional-comunisme, als països socialistes, és irreversible. Per això, en l'aspecte nacional, Hongria i Txecoslovàquia estan més bé que els Països Catalans. A nosaltres, àdhuc el denominador nacional ens és negat. No som satèl·lits d'Espanya, sinó possessió, colònia d'Espanya. Per a una nacionalitat, la condició més funesta del món és la de "región española".

La idea nacionalista, en les nacionalitats en estat de demanda, és una idea progressiva i difícil. Pròpia de caps molt clars i de voluntats molt fermes. Per això, com tota idea difícil, li costa d'arribar a la massa, tot i que la massa d'un país ocupat porti el nacionalisme en el subconscient.

Les masses, sempre més reaccionàries del que sembla, es mouen amb una gran peresa mental. Necessiten, per ésser polititzades, alguna idea molt simple, generalment un anti.

Quan les masses d'un país ocupat arriben a identificar l'anti amb la potència ocupant, és quan esdevenen nacionalistes.

Els proletaris espanyols no han de témer res d'una República dels Països Catalans independent. Ni han de témer res tots els espanyols amants de la llibertat. Al contrari, hi trobarien un suport, un estímul i un aliat en la seva lluita contra la tirania endèmica d'Espanya.

L'emancipació nacional catalana seria el cop de gràcia contra les castes feudals espanyoles.

L'odi a Catalunya, sempre tan cultivat per l'Espanya oficial, encara que sigui sota la disfressa hipòcrita d'odi al separatisme, fou l'instrument unificador emprat per la reacció feudal durant la guerra del 1936-1939. I ha estat després l'instrument de domini social i polític, per part de les castes feudals, sobre tota l'Espanya, àdhuc damunt de l'Espanya castellana.

L'odi al separatisme és el daurat de la píndola de l'odi als catalans.

A l'odi al nostre poble hem d'agrair la guerra civil i els desastres de quaranta anys de dictadura franquista. En lloc d'esmerçar energies combatent el nacionalisme català, els pobles castellans valdria més que es dediquessin a vigoritzar llurs propis països, sense imperialismes ni complexos.

La primavera del 1939, quan el franquisme triomfant esborrava, "manu militari", tot vestigi d'autodeterminació catalana, esborrava també totes les conquestes obreres nascudes de la revolució social. L'obrerisme fou vençut juntament amb Catalunya. I Catalunya i l'obrerisme sofriren junts la sagnant persecució.

Sempre que Espanya ha vençut Catalunya, l'obrerisme català també ha estat vençut. Per a l'home català, i sobretot per a l'obrer català, el primer enemic ha estat sempre el mateix: l'Estat unitari espanyol, instrument de domini polític, econòmic i social.

Règim polític

La llibertat és l'única utopia eternament desitjable.

La llibertat és un bé primari de l'home com a tal. Sense llibertat no hi ha possibilitat de gaudir de drets ni complir conscientment cap deure. Sense llibertat no hi ha responsabilitat, i sense responsabilitat no hi ha persona humana. Un home a qui han privat la llibertat externa pot continuar essent un home mentre interiorment no renunciï a la llibertat. L'home que es resigna a renunciar a la llibertat és una bèstia. Un poble que ha renunciat col·lectivament a la llibertat és un parc zoològic.

De llibertat només n'hi ha una. I no és de dretes ni d'esquerres. Igualment de tirania també n'hi ha una. Qui vol la llibertat només per a ell tot sol, es fa tirà dels altres.

Val més ésser oprimit que opressor. Mentre hom no es resigni a l'opressió. L'home més abjecte del món és l'esclau que accepta les cadenes i, encara més, les justifica i les glorifica.

No som defensors de la llibertat abstracta i il·lusòria, però hem de reivindicar aquest concepte, avui tan intencionadament desacreditat, perquè la llibertat és la base sense la qual no hi ha vida verament humana. La llibertat dels homes, de cada home, per ésser efectiva comprèn també, és cert, el suport econòmic que dóna independència personal i possibilitats. Però la llibertat és primordialment llibertat política o no és llibertat.

La democràcia ha estat desacreditada també intencionadament. Però, a desgrat de certes aparences, tot i que mai no ha estat enlloc plenament realitzada, i a desgrat de les mistificacions demagògiques i totalitàries. És avui, i ho serà més cada dia, l'exigència indefugible dels homes i dels pobles.

És cert que a la nova època la democràcia no podrà passar-hi segons els models estereotipats del parlamentarisme liberal. Però les noves necessitats econòmiques i sociològiques, si per una banda menen a la planificació en allò que ateny el governament de l'economia (el governament de les coses en diu Paul Ricoeur); per altra banda exigeixen un ample marge polític dedicat folgadament al governament dels homes.

Mai com ara la democràcia no havia estat una exigència tan urgent, car hi ha el perill -en el qual han caigut molts estats, Rússia entre ells- de considerar l'home com un factor exclusivament econòmic i incloure'l en la planificació de les coses.

Només la democràcia pot assegurar la supervivència de l'home com a tal, de les cultures i de les comunitats naturals.

Hi ha dos móns distints a la societat: el dels tècnics i buròcrates i el dels homes. El món dels homes és pròpiament el món polític. Matar la política és matar l'home. No són els tecnòcrates ni els buròcrates qui han de disposar del món dels homes, de la política. Sinó que és la política, els homes, que han d'assenyalar a la tècnica i a la burocràcia les grans finalitats col·lectives.

A l'estat centralitzat, el parlamentarisme democràtic és una il·lusió. Els partits polítics patiran del mateix mal que l'estat. Els electors voten uns homes desconeguts que només teòricament s'interessen per llurs problemes. Més ben dit, no voten uns homes: voten unes idees, una dogmàtica, una filosofia.

Aquesta filosofia tindrà uns defensors a l'àgora llunyana del Parlament, però el poble no tindrà uns defensors veritables. Aquesta gent farà teoria política, però no política de debò.

Els efectes de la centralització atenyen també els sindicats -parlem de vers sindicats, no dels "sindicatos verticales"-, que no gosen decidir la seva actuació de cara a les necessitats local. De cara a llurs problemes pràctics i circumscrits. Sinó d'acord amb les consignes generals i amb les directives dogmàtiques que vénen del capdamunt. L'estat és, en els seus òrgans representatius essencialment minoritari. Però és suposar massa que aquesta minoria representi "tot" el poble, encara que es tracti d'un govern elegit majoritàriament. Per això l'estat no és mai sobirà de dret. El sobirà és el poble, no en la seva majoria ni en les seves eleccions, sinó en la seva totalitat. Hi ha, per tant, als països, unes realitats i uns drets, sovint minoritaris, que l'estat no pot desconèixer mai.

Cap govern no pot sostenir-se si no és amb el consentiment entusiasta o resignat de la població. Per això resulta veritat que "cada poble té el govern que es mereix".

Essent així, el pitjor no és tenir un mal govern, sinó merèixer-lo.

És un sofisma dir que a Espanya no és possible la democràcia perquè els ciutadans no estan preparats per exercir-la. El que pretenen els qui diuen això és que els ciutadans no puguin preparar-s'hi mai. Un règim polític pot ésser educador o corruptor dels ciutadans. La democràcia educa, la dictadura corromp. Ja fóra hora que Espanya pogués anar educant-se políticament amb l'exercici de la llibertat.

No podem admetre un sistema abstracte de llibertat que no tingui la seva justificació en les llibertats concretes de l'home, de les classes socials i dels pobles.

La democràcia, més que definicions i fórmules -interpretació francesa-, ha d'ésser realitats i fets -interpretació anglesa-.

Una democràcia autèntica no pot existir a Catalunya sense la solució del problema nacional.

L'autodeterminació dels pobles no és res més que la transposició de la democràcia a l'esfera internacional. Per això no es pot negar l'autodeterminació sense negar la democràcia.

No és sincerament demòcrata qui pretén d'alliberar els individus tot impedint que s'alliberin els grups, les comunitats. L'individu sol és sempre un indefens, matèria prima per a l'opressió o per a la massificació.

En un país construït democràticament, els mitjans d'informació han de pertànyer als informats, no a l'estat. La informació dirigida és l'element més antisocial -per tant, més antisocialista- que es pugui donar, car no nacionalitza (estatatitza) la riquesa, sinó els esperits.

Nacionalització, contra el sentir de molta gent, no vol pas dir socialització. Moltes vegades vol dir justament el contrari.

El destinatari de l'autoritat, el qui l'haurà de sofrir i a qui l'autoritat ha de servir, és l'home, la persona. Aquesta ha d'ésser, doncs, la dipositària de l'autoritat. Tota persona com a constitutiva de la societat, no com a individu aïllat. La persona solitària no necessita autoritat de cap mena, és en la seva qualitat de social que és subjecte d'autoritat.

L'autoritat rau, doncs, en les agrupacions naturals de persones humanes, en els pobles concrets, en una paraula, en la comunitat nacional. Per això aquesta comunitat nacional té dret a tenir el seu propi estat, i un estat foraster no pot imposar-li cap mena de sobirania. Perquè la sobirania és de la nació, no de l'estat. És la nació qui ha de fer l'estat, no l'estat la nació. Qui ha delegat a l'Estat espanyol la sobirania sobre els Països Catalans?

Tant al 1714 com al 1939 Espanya s'ha imposat a la nació catalana per la força de les armes. Tant Felip V com Franco ho expressaren taxativament en llurs decrets respectius.

Per tant, la sobirania que exerceix abusivament l'Estat espanyol contra -més que no pas sobre- Catalunya, no es recolza en altre dret que en el mal anomenat dret de conquesta. Dret que no existeix, dret que no és tal dret, car l'anomenat dret de conquesta és l'atropellament del Dret per la força, és la mateixa negació del Dret.

Quan un estat exerceix abusivament una sobirania que no li pertany, com en el cas de l'Estat espanyol a Catalunya, té encara l'obligació de servir aquell país oprimit i de defensar tots els seus valors autòctons de llengua, cultura, Dret, economia, formes de vida... Quan, en lloc de servir aquests valors, l'estat invasor els conculca i tracta de destruir-los -en el nostre cas-, per això sol ja perd aquest estat tota raó justificadora del seu domini.

Per això, el dret de sobirania que l'Estat espanyol s'atribueix sobre Catalunya és fals, tant per l'adquisició -la força de les armes-, com per l'exercici- un colonialisme destructor del país. L'Estat espanyol és l'enemic número u dels Països Catalans i de tots els altres pobles no castellans de la Península.

Dretes i esquerres. Aquesta divisió, tan simplista com vulgueu, de la societat entre dretes i esquerres tradueix aproximadament les dues tendències constants en les comunitats humanes: una conservadora i l'altra progressista. Hom no pot eliminar una dreta sense que sorgeixi una altra dreta, ni una esquerra sense que sorgeixi una altra esquerra nova. Mentre hi haurà comunitat hi haurà diversitat polaritzada en aquestes dues tendències.

En un sistema democràtic, per tant, les dues tendències hi han de conviure. Democràcia vol dir diàleg i per dialogar cal ésser dos. Només els guillats enraonen tot sols.

Esquerra és un terme relatiu que perd tot el seu significat si hom suprimeix el seu correlatiu dreta, i al revés. Per tant, dretes i esquerres es necessiten mútuament per tal de sobreviure com a dretes i esquerres.

La classe obrera és una realitat, però no una fatalitat per a l'obrer. No és una fatalitat des del moment que en una mateixa societat, àdhuc en les societats socialistes, moltíssims viuen, i viuen bé, sense ésser obrers.

En el marc d'una societat així, l'obrer té dret a emancipar-se, a deixar d'ésser obrer, car és una opció que li ofereix, almenys teòricament, la mateixa societat. Dret que no existiria, naturalment, en una societat verament sense classes de cap mena.

Donada la dificultat, moltes vegades la impossibilitat, d'emancipació obrera en la societat capitalista, l'obrer té tot el dret de cercar aquesta societat sense classes. Cal pensar, però, en un socialisme radicalment democràtic. Del contrari caiem en un capitalisme d'estat, amb una classe obrera que teòricament governa però realment treballa, i amb una nova classe, impersonal i difusa fins al moll de l'os de la societat: la burocràcia. Aleshores l'obrer no té, ni en teoria, el dret de protestar -car teòricament governa- de les planificacions que li són imposades des del centre de direcció.

L'estat és de si un mal subjecte. És l'enemic número u de la persona i el gran perill del socialisme i de tota idea comunitarista. No era il·lògic Lenin en preconitzar la desaparició de l'estat. En planejar sistemes d'organització social no volem veure que l'estat, en lloc d'ésser una facilitat, és un obstacle, l'obstacle. Hom parteix del supòsit que l'estat és la representació autèntica i natural de la societat. Hauria d'ésser-ho però no ho és. Arriba a ésser-ho aproximadament en la mesura que és nacional i democràtic.

De fet, l'estat és una excrescència de la societat, nociva però inevitable per ara. La malignitat de l'estat no serà mai atenuada per una revolució violenta, sinó per la vera i única revolució dels homes i de les comunitats naturals. El mateix poder de l'estat és una temptació constant que l'inclina inevitablement a la tirania. Per això el règim de propietat col·lectiva en els sistemes socialistes que no asseguren fortament la democràcia política, econòmica i empresarial degenera fatalment en propietat de l'estat.

Dictadura no, ni feixista ni comunista. Les dictadures són, per essència, un govern de classe, o de clan o de grups de pressió. Necessitem un suport d'aquests com a substitutiu del suport majoritari que els manca.

Si la classe o el grup addicte no existeix, ja tenen prou cura de crear-lo. El compren. Aquesta nova classe no serà mai la classe obrera, a desgrat de les proclamacions. La classe obrera no mana mai des del poder. Només pot manar a través de la societat en un sistema radicalment democràtic. El proletariat, quan mana efectivament, ho fa des de la base. La nova classe privilegiada és la criatura inevitable de totes les dictadures.

Demagògia i totalitarisme són un mateix error. El feixisme no vencerà mai al comunisme perquè, ni que disposés de força material per fer-ho, li mancaria força moral per substituir l'esperança comunista per una altra esperança. És cert que el capitalisme ha fet progressar el món, però a un preu excessiu: la proletarització de les masses. Igualment és excessiu el preu del progrés que ens ofereixen els tecnòcrates d'avui: l'alienació dels homes.

La propietat estatal és bàsicament propietat de la comunitat. Però moltes vegades sembla propietat de les castes i faccions que usdefruiten el poder. La comunitat no administra els seus béns ni marca la direcció de la seva economia.

Només en una democràcia de base, ni unitària ni centralitzada, el poder pot considerar-se amo de la propietat estatal. En aquest cas, la propietat estatal només abastarà aquelles explotacions i serveis que no poden ésser portats a bon terme per la propietat municipal i per la propietat cooperativa. La socialització ha de començar per la base i només on no arriba la base ha d'acudir l'estat.

Substituir el capitalisme individualista pel capitalisme central de l'estat, sol ésser un mal negoci. Contra un capitalista particular, l'obrer, enquadrat en sindicat de classe, pot fer valer els seus drets.

Contra un estat ningú ni hi pot res. El socialisme d'estat, si no hi comença ja, desemboca fatalment en dictadura econòmica i política.

L'oponent natural del capital és la classe obrera, tant si el capitalista és un burgès com si és l'estat, encara que s'anomeni estat socialista. El capitalisme d'estat és més poderós que el capitalisme de classe. Per tant, l'obrer queda més desarmat davant de l'estat que davant d'un capitalista particular.

Cal evitar que caiguin en mans particulars aquelles activitats que comporten tal excés de poder que amenaça la llibertat dels ciutadans i arriben a crear un estat dintre de l'estat.

Però tampoc no és desitjable que aquelles activitats caiguin en mans del ja prou omnipotent estat, sinó que han d'ésser en mans de la societat.

Cal canviar, no solament el règim de la propietat, sinó també el concepte mateix de la propietat. Això és molt més revolucionari que afusellar els propietaris, car es tracta d'afusellar uns principis.

Podem ésser materialistes a l'hora d'estudiar el passat, però hem d'ésser idealistes a l'hora de planejar l'esdevenidor.

Revolució

La protesta política i social, per al militant que vol refer la societat, però no vol o no pot canviar el seu entorn immediat, esdevé una mena d'espera eterna i una alienació.

D'ençà de la revolució russa d'Octubre (1917), no hi ha hagut al món cap revolució veritable que no hagi estat una revolució nacionalista.

L'internacionalisme dels grans partits comunistes occidentals mai no farà la revolució. La revolució la fan les nacionalitats dels pobles colonitzats, com Algèria, Cuba, etc.

L'únic moviment que ha pogut fer trontollar per uns moments el règim franquista, ha estat el moviment nacionalista basc d'ETA.

Si la independència dels Països Catalans fos un somni burgès, és possible que la nostra burgesia l'hagués intentada seriosament. Però, curta d'horitzons, com a negoci s'ha estimat més el proteccionisme centralista. I tan car com li ha costat i li costa!

La revolució que no s'adiu als condicionaments concrets de cada poble, és una idea platònica i inofensiva, a ús d'esnobs petitburgesos.

Quan els messianismes socialistes amb ínfules de revolució universal han arribat a instal·lar-se en un país, com el cas de Rússia, deixen de pensar en la revolució mundial i s'endureixen en un nacionalisme, que pot degenerar àdhuc en imperialisme. Aleshores llur activitat diplomàtica i llur propaganda de cara al món ja no és en vistes a la revolució internacional, sinó un instrument de llur nacionalisme o de llur imperialisme.

L'estancament de la revolució comunista a Rússia ha frenat, sinó cancel·lat definitivament, la revolució mundial. Pot ésser que el marxisme, ideologia molt del segle XIX, tot i el que subsistirà de les seves valuoses aportacions, ja hagi donat de si tot el que podia donar. Caldrà inventar una nova revolució més enllà dels postulats marxistes.

El sistema social ideal sempre serà una utopia irrealitzable. El món social evoluciona imprevisiblement. Cal veure la necessitat i la possibilitat pràctica de cada moment i fer un esforç, revolucionari si cal, per anar-se acostant a aquella utopia.

Sense moure's de la línia recta que mena a l'alliberament dels homes, protagonitzats pels socialment febles, però sense encaparrar-se gaire pel nom que donem a la nostra realització.

No es tracta d'acontentar-se amb guanys parcials que obstrueixin el camí de l'alliberament total, sinó de realitzacions pràctiques que siguin un pas segur cap a aquest alliberament. Em fa por que les grans denominacions programàtiques acaben totes en dictadura, de la qual en reben els treballadors de torn.

La dictadura pot representar la institucionalització d'una revolució. Revolució institucionalitzada, revolució acabada. L'única revolució