EL NOM DE LA NOSTRA PÀTRIA: IBÈRIA

Per Joan-Baptista Xuriguera i Parramona

"Una prova de la diversitat del món hispànic i de les dificultats que hi ha a organitzar-lo, és la dificultat de trobar-li un nom apropiat. El d'Espanya o Hispània és el mateix nom -de significat desconegut- que li van dar els romans. Aquest nom ha indicat sempre tota la Península, amb la seva varietat de nacionalitats d'origens diferents i que no han estat mai unificades. Hi va haver un temps que el poeta nacional portuguès, Camoens, hi incloïa també Portugal: els portuguesos eren "una gente fortissima d'Hespanha".Avui topem amb dificultats i es recorre a noms inexactes a fi de trobar una denominació que pugui comprendre tots els pobles de la Península... Hom diu sovint Ibèria... Però Ibèria significa 'la terra dels ibers' i a la major part de la Península no hi ha hagut mai ibers. Els ibers estaven relegats al vessant oriental de la Península... En l'antiguitat, el nom Ibèria no va ser mai usat com a denominador comú en comptes d'Hispània".

Pere Bosch-Gimpera ("Les peuples du monde hispanique" a Terres Latines, Núm. 5, estiu 1946, Mèxic, pàgina 155)

En una revista catalana hem trobat escrites aquestes paraules: "No creiem que històricament les figures dels cabdills Indíbil i Mandoni puguin ésser presentadeds com les d'uns herois immortals de l'esperit de llibertat. La idealització de llurs gestes ha estat feta pels retòrics i els poetes". A nosaltres, aquests mots ens han fet pensar molt, donada la forta personalitat del seu autor. Confessem abans de tot que aquesta és una qüestió que ens preocupa particularment des de fa ja un cert temps. I malgrat tenir el record fresc d'haver trobat en manta història la interpretació segons la qual Indíbil i Mandoni lluitaren i moriren, en efecte, per la llibertat -no per una llibertat abstracta, sinó per la llibertat concreta del seu poble: l'ibèric-, no és menys cert que el rei d'Ilerda, juntament amb el seu fidel germà, han servit de tema als poetes per a les seves obres inflamades de patriotisme.

Entre aquests poetes, ben aviat caldrà que m'hi comptin a mi mateix, perquè m'acuso d'estar treballant actualment en una llarga obra poètica en la qual els herois ilergetes són els personatges principals, i no he pas d'amagar que els presento com a capdavanters d'una primera lluor del sentiment de la llibertat de la nostra terra, que és la mateixa interpretació que els donava Guimerà. Així, doncs, també nosaltres ens hauríem deixat enxampar a la trampa.

Voldríem desfer-nos, avui, de tota la simpatia natural que ens mou davant d'Indíbil i Mandoni, pel sol fet de ser, com ells, originaris del cor de la Ilergència, de les vores del Segre, de la ciutat de Lleida. Ens proposem recollir algunes idees sobre aquells temps remots, que hem anat anotant més aviat amb l'ànim del poeta que cerca dades per a la seva obra, que no pas altra cosa.

La primera pregunta que se'ns acut, per començar, és aquesta: ¿On anirem a cercar el testimoni precís i verídic, que pugui confirmar els nostres raonaments? No crec pas que ningú pugui contestar-ho. Del contrari, ja faria temps que s'haurien donat per inútils totes les interpretacions particulars.

Aleshores ens trobem que només ens podem valer dels antecedents més o menys fràgils que la fortuna ens permet de consultar, relíquies de l'antiguitat venerable. Titus Livi, l'historiador oficial d'August, és una bona pedrera d'on podem extreure nombrosos elements. Vam acudir a ell, doncs, com a una font d'incalculables riqueses. Enmig de les destruccions innombrables que han sofert els escriptors antics durant els primers segles de la nostra era, l'historiador de Pàdua ha pogut llegar-nos encara trenta-cinc llibres, aproximadament una quarta part de la seva monumental Historia Romana. Segueix essent el pou d'aigua fresca on van a beure els historiadors assedegats.

¿Podien Indíbil i Mandoni trobar-se al davant d'un moviment alliberador dels pobles ibèrics? Les vicissituds dela segona guerra púnica ens porten a acceptar-ne la possibilitat. El seu poble era ric i els seus veïns acudien a ells a cercar ajuda i protecció. La gran revolta produïda arran dels rumors que van córrer relatius a la mort del jove Escipió, ens és descrita amb massa detalls per poder-ne dubtar. Indíbil i Mandoni hi apareixen com a caps naturals, justament degut al seu prestigi i a la seva força. Podem arriscar-nos a creure, aquí, que només els guiava un desig de llibertat -de llibertat tal com s'entenia en el seu temps, és clar; no pas de liberalisme a la manera de les Corts de Cadis!- Estaven cansats de ser víctimes dels invasors romans, com abans ho havien estat dels invasors cartaginesos.Què podia moure'ls, sinó un afany d'aprofitar un moment de feblesa de l'exèrcit romà?

Titus Livi (llibre 28) ens ho diu ben clar: "Indíbil i Mandoni afalagaven la idea que, després de l'expulsió dels cartaginesos, dominarien Hispània". I més endavant: "Van aixecar els seus pobles i els lacetans, van armar la joventut celtíbera i llançant-se sobre les terres dels suessetans i dels sedetans..." Polibi ens parla dels "ibers comandats per Indíbil". I aquest testimoni, generalment escrupolós i verídic, afegeix a les paraules anteriors un relleu remarcable. ¿Qui eren Indíbil i Mandoni? "Els dos prínceps més potents del país", segons Titus Livi. "Dos dels més grans personatges d'Hispània", segons Polibi.

Sembla, doncs, natural que els poetes, en lloc d'inventar una situació convencional per als herois ibèrics, més aviat s'hagin deixat emportar pels historiadors.

Però no és d'això que volíem parlar avui, sinó de mirar d'afegir alguna cosa a la polèmica a l'entorn dels mots Espanya (o Hispània) i Ibèria, i de la sort que està destinada a cadascun.

Hi ha qui es pronuncia a favor de l'ús del mot Ibèria significant tota la Península. Però els Quaderns de l'Exili s'han constituït en els campions de la divulgació de les més modernes teories històriques i prehistòriques seguint de molt a prop els treballs de Ferran Soldevila i de Pere Bosch-Gimpera, i d'aquests treballs salta l'evidència que l'Etnos Ibèrica o antiga Ibèria comprenia els actuals Països de Llengua Catalana, o sigui, el Principat, l'Aragó oriental, València i les Illes, sense oblidar aquella part de Múrcia que en temps de Ramon Muntaner parlava "lo pus bell catalanesch del món". Fora de la nostra pàtria, no hi havia pràcticament ibers a la Península.

En canvi, el mot Hispània com a denominador comú de tota la Península té una tradició de més de vint segles, al costat dels quals els tres segles trascolats d'ençà de la separació de Portugal -única causa del garbuix de noms- són un instant. Els romans distingien diverses Hispànies: una de les quals era la Tarragonesa,com si diguéssim l'Espanya catalana. El vell nom d'Ibèria aplicat al territori que era és de llengua catalana es va oblidar sota els romans i aquesta és la causa que els Països de Llengua Catalana no tinguin ara un denominador comú. Llegint aquests darrers temps els autors antics, sense altre pensament que el de cercar-hi dades per a la poesia que he dit, constatava el que ja havien remarcat Prat de la Riba i Carreres Candi a la seva, i Ferran Soldevila i Pere Bosch-Gimpera a la nostra, o sigui que els grecs antics distingien sempre la Ibèria de les altres contrades d'Hispània. Ibèria, per a ells, era el país dels ibers, o sigui el vessant oriental de la Península, que és on s'ha guardat encara un vestigi d'aquell nom en el del més gran dels nostres rius, l'Ebre o Iber.

Mentre rellegíem els cinc únics llibres amb els fragments que s'han pogut conservar de la gran Història General de la República Romana, de Polibi (vers 202-120 abans de Jesucrist), ens van sorprendre uns passatges on l'historiador de Megalòpoli parla dels ibergetes per designar els habitants d'Ilerda. Era la primera vegada que vèiem canviada la "l" d'ilergetes en "b". Això ens va suggerir la possibilitat que el radical iler- fos una transformació d'iber; i que tindríem llavors Iberda, ibercaons, etc. O qui sap fins i tot si Ilerda noseria Ibèria... Els ilergetes o ibergetes ocupaven la gran regió geogràfica natural que va de l'Ebre fins als primers contraforts del Pirineu, seguint la plana on s'alcen les ciutats de Lleida i Osca; arribaven fins més enllà de Saragossa en el sentit del riu. A l'altre costat d'aquest, s'estenia la terra dels celtíbers, que s'endinsava cap a l'interior de la Península, per ponent; i per llevant hi havia la tera dels ilercaons (o ibercaons?) i dels edetans. Sota Tortosa sembla que hihavia una vila que es deia Ibera, que només el riu separava de la primera. Prop de Benicarló, una població duia el nom d'Indíbil. El mateix mar que banya les costes dels Països de Llengua Catalana, duia aleshores el nom dels ibers: era el Mar Ibèric, des del Pirineu fins al Cap de la Nau i des de la terra ferma catalana fins a les Illes.

Va ser més tard que es va començar a produir entre els autors antics una confusió. D'aquesta confusió o vacil.lació en l'ús del nom Ibèria, Polibi en té rastres abundosos. Per a ell, unes vegades Ibèria és la costa oriental de la Península; altres vegades, aquesta part més l'actual Andalusia (la Tartèssia dels autors més antics): "La part que es troba tot al llarg del Mediterrani fins a les Columnes d'Hèrcules s'anomena Ibèria; la part que toca al Mar Exterior o Mar Gran, no té encara nom conegut, perquè no fa gaire que ha estat descoberta". Altres vegades no es pot distingir si es refereix als països de les costes del Mediterrani o a tota la Península: "Tot just arribat Escipió a Ibèria..." "Es trobaven a Cartagena els retinguts de tot Ibèria..." Però és més usual que, referint-se a tota la Península, digui Hispània: "A Hispània van enviar els cartaginesos..." Per Estrabó sabem també que Polibi distingia els "països d'Ibèria i Lusitània".

Quan s'examina serenament la qüestió posant-la en el seu veritable pla científic, ¿hi pot haver algú que gosi creure encara que Ibèria no és el nom més antic i autèntic d'aquesta gran regió natural constituïda pels Països de Llengua Catalana, mentre el nom propi i adequat de tota la Península és Hispània? No seria pas difícil popularitzar el nom d'Ibèria com a nom comú del Principat, València i les Illes. Només es tractaria d'aprofitar, corregin-ne l'abast, el gran ús que ja es fa d'aquell nom, principalment entre les capes socials esquerranes i l'element obrer. Tot allò que és jove, popular i avançat, en els nostres Països, estima instintivament el nom Ibèria, encara que l'apliqui a tort a tota la Península. Que ben aviat la tan somniada Federació d'Ibèria sigui una realitat. Però una realitat de debò: és a dir, que correspongui a la nacionalitat que és l'hereva legítima d'aquest nom més de vint-i-cinc vegades centenari!