LA UNITAT DELS CATALANS, VALENCIANS I BALEARS

Per Abelard Tona i Nadalmai

Estudi aparegut a Quaderns de l'Exili, Núm. 9, setembre-octubre del 1944, a Coyoacan (Mèxic).

L'opinió d'alguns valencians residents a Mèxic reputa imperialista la nostra doctrina de la unitat nacional dels catalans, valencians i balears. No ens estranya gens aquesta reacció; és més, l'esperàvem. No per això la discutirem, perquè discutir-la representaria, almenys en principi, admetre dos insults, un a Catalunya i l'altre a València. A Catalunya atribuint-li un esperit de domini i a València un esperit d'inferioritat. Ni l'una cosa ni l'altra no són certes. Ni Catalunya intenta exercir cap hegemonia imperial, ni es pot acceptar que València, rica i forta, hagi de viure en temors d'imposicions. València és prou capaç de defensar-se per ella mateixa. Preferim deixar opinions, com la del nostre suposat imperialisme, enel terreny dels conceptes revellits, que les noves generacions estan cridades a superar, empeses per la força de les realitats.

Les realitats ens uneixen, encara que ens entestem a viure en divorci. Uns fets històrics ens portaren a lluitar junts, catalans, valencians i balears, en la guerra de Successió (1702-1714), cloent la història de les nostres antigues relacions. Uns altres fets, encara recents, ens han portat a lluitar novament junts, inaugurant les nostres relacions futures. Dues Espanyes, com en el segle XVIII, dues mentalitats, s'han enfrontat en la guerra, a la qual ens abocà la reacció espanyola, a partir de l'any 1936. Nosaltres, catalans, valencians i balears (Mallorca quedà presonera i no ens la van deixar alliberar) formem en aquesta conflagració el nervi de l'Espanya democràtica i revolucionària. ¿Potser us entusiasma el Madrid heroic? No us hi entusiasméssiu gaire. Si teniu memòria, recordareu que Madrid no fou heroic fins que les columnes catalanes i valencianes, conjuntament amb les brigades internacionals, van marxar pels seus carrers. I havia d'ésser així, perquè Madrid és un poble dividit, meitat de la reacció espanyola, meitat decantat al nostre esperit secularment democràtic. És, per tant, una ciutat vacil.lant entre dos móns: el castellà, que somnia un imperi de monjos i de militars; i el nostre, el de la llibertat de cara a un demà més humà. Ara bé, la guerra esclatà entre aquests dos móns i no ha pas finit. El règim de Franco no és la pau -cosa en la qual crec que tots els valencians estan d'acord amb els catalans-, sinó un parèntesi en el combat. Els fets ens mantenen en el mateix camp, i junts haurem de tornar a lluitar, perquè la caiguda del règim franquista no serà pas un trànsit incruent. El fantasma de la restauració monàrquica es dibuixa, diuen, com una futura solució. ¿Qui ho pot creure? Les dues Espanyes, tradicionalment emmarcades, tornaran a la brega. És massa senzill carregar la culpa a un Primo de Rivera, ahir, i ara a un Franco,dels mals reaccionaris que periòdicament assoten els nostres Països. Els "pronunciamientos", tan típics de la història peninsular del segle XIX, que es repeteixen en aquesta primera meitat del XX, no són un caprici de militars apinxats. Tenen arrels profundes en el poble, són el fruit d'un divorci de mentalitats. La unitat del poble espanyol és una entelèquia de la qual esparla esportivament, per amagar l'existència de les dues Espanyes, antagòniques i irreconciliables.

Aquest divorci de mentalitat té una vella arrel i em recorda una anècdota històrica bellíssima, precisament esdevinguda en el País Valencià i relativa al rei de València, Aragó i Mallorca i comte de Barcelona, Alfons III, i de la seva muller Elionor de Castella. Havia aconseguit la reina la donació d'unes viles valencianes a favor del seu fill, la qual cosa sembla que era contrària a les lleis de la terra. Les viles enviaren una diputació al Rei i en nom d'aquesta, parlà en Guillem de Vinater, en un to que semblava insolent a la Reina, la qual no es pogué contenir i irada exclamà: "No oiria açò el Rei de Castella, nostre germà, sense enviar-los a degollar tots de seguida". -Reina, reina, replicà el rei Alfons; el nostre poble és lliure i no esclau com el poble de Castella. Ells ens tenen a Nós com a senyor i Nós a ells com a bonms vassalls i companys-

Anècdotes com l'anterior abunden en la nostra història i ens evoquen una gloriosa tradició de llibertat. Per a sort nostra, però, no hem de recórrer als arxius per trobar-la, perquè la portem tots al cor. Crear i defensar una societat en la qual es pugui exercir amb plenitud el dret a una vida individual, és un deure envers nosaltres mateixos. La unitat nacional ens faria més forts, més aptes per conservar el tresor sagrat de la llibertat.

La nostra unitat és un fet, perquè convergim en uns mateixos anhels. És una unitat consagrada pels segles. Ens cal solament unesforç per convertir-la en una estructura pràctica, disposada al combat, enderrocant suspicàcies i supersticions. Tenim fe que això es produirà, no a Mèxic, naturalment, sinó allà, als nostres Països. Potser precipitadament, davant l'imperatiu de la necessitat. Els nostres pobles han sofert una dura experiència i no es pot creure que la vulguin tornar a repetir.

Aparegut al Núm. 8 de Quaderns de l'Exili (Coyoacan, Mèxic), juliol-agost 1944.