ELS NOSTRES AVIS ELS IBERS

per Gonçal Ripollès

És un error força comú associar la paraula prehistòria amb un garbuix indestriable de cavernes, antropofàgia, destrals de pedra, arrencament de cabelleres i danses fantàstiques. No és pas que aquests elements no puguin pertànyer a èpoques de la prehistòria, sinó que gairebé mai no s'esdevé de trobar-los junts en un mateix poble i al mateix temps. Cal defugir les generalitzacions de la cultura barata. Així, per exemple, segons antropòlegs molt destacats, resulta que l'antropofàgia (sobretot a l'Amèrica) és un tret característic de pobles relativament civilitzats (!); mai de pobles més primitius. Aquesta visió corrent dels pobles prehistòrics i primitius prové sobretot d'un error dels evolucionistes del segle passat, que es pensaven que el desenrotllament de tots els pobles venia sempre per les mateixes etapes sense distinció: tots passarien per les mateixes edats de la pedra, del bronze, etc., amb idèntiques característiques.

Els salvatges actuals no tenen gairebé res de comú amb els pobles prehistòrics de l'Europa (si descartem els més llunyans del paleolític inferior, que ben poc han influït en la formació dels pobles d'Europa, i gens en el nostre). Hi poden haver algunes coincidències pel que fa a la cultura material, però no h'hi ha cap quant a la vida i el caràcter. I és que les raons per les quals avui els uns són pobles civilitzats mentre els altres encara són salvatges, arrenquen de fets tan llunyans com la mateixa prehistòria.

Quan pensem en la nació ibèrica i en els pobles prehistòrics que la van constituir, hem de procurar alliberar-nos de llocs comuns. Cal que ens imaginem el caràcter i la vida d'aquells avantpassats molt més semblants als nostres d'avui dia que no pas als de qualsevol poble primitiu dels que coneixem. És més; algunes característiques de la nostra psicologia nacional van començar a sorgir en èpoques llunyaníssimes.

Si rastregem peculiaritats del nostre caràcter a través de les edats prehistòriques, en trobarem alguna d'esbossada ja des del paleolític superior en el poble capsià,que més tard es va transformar en el de la cultura de les coves,un dels constitutius de la nostra nació: l'art d'aquest poble era de tipus expressionista, en oposició al del nord de la Península que era naturalista (vegeu L'art i els bells oficis). Els tres pobles del període eneolític que, fosos,van constituir la nostra nació; el de la cultura de les coves, el pirinenc i l'almerià-ibèric, devien tenir ja en aquelles èpoques alguns dels trets psicològic que han distingit més tard els pobles de llengua catalana.

On es veuen ben clars aquests trets és en la nació ibèrica durant l'època de la seva definitiva constitució (com a resultat de la fusió dels tres pobles esmentats sota l'hegemonia dels ibers), és a dir, a partir del segle VI abans de Jesucrist. Tenim dades abundoses i fidedignes d'aquesta època, gràcies als escriptors grecs, que van descriure l'etnos ibèrica com una nació que ocupava el vessant oriental de la Península des del nord del Rosselló fins al riu Vinalopó, al sud de la província d'Alacant.

El poble ibèric vivia principalment de l'agricultura, que es desenrotllava a l'entorn dels poblats, i sobre la base de la petita propietat, ni més ni menys que ara. Algunes poblacions van prendre ben aviat un caràcter monumental, amb construccions d'una èpica grandiositat, com és la muralla ciclòpia de Tarragona.

Coneixia també la ramaderia, si bé tenia un lloc secundari en el seu sistema econòmic (com també passa ara). Sembla que una de les seves fonts de riquesa va ser el comerç amb els grecs: els productesm agrícoles i minerals de la nostra terra eren baratats per productes grecs manufacturats i objectes d'art. Aquest comerç va ser d'efectes altament beneficiosos per a la nostra terra, ja que a través seu ens van venir alguns elements culturals que van posar arrels amb rapidesa i van acabar de contribuir a la unificació interna del poble ibèric. Aquest es va diferenciar més encara delseu veí del sud, el poble tartessi, el qual, mentre nosaltres rebíem influències gregues, eminentment europees, en rebia de fenícies i de cartagineses, eminentment semítiques. La influència grega damunt de les nostres arts va ser molt remarcable, principalment en l'escultura (la Dama d'Elx, segle V) i en la ceràmica amb decoració pintada. Però, tot imitant els models grecs, els nostres avis sabien infondre a les seves creacions un segell originalíssim. Una altra cosa molt important devem als grecs: l'alfabet, que es va adaptar a l'idioma ibèric. També la moneda ibèrica és d'origen grec, malgrat que van circular al mateix temps monedes fenício-cartagineses. En el segle III abans de Jesucrist comencen les encunyacions en territori ibèric, fetes a les ciutats que estaven més en contacte comercial amb Empúries: principalment Lleida, Barcelona, Sagunt i Xàtiva.

A través d'Empúries ens arriba sobretot la influència grega. En canvi, els fenicis i cartaginesos no van influir en res la nostra gent, l'únic punt dels Països de Llengua Catalana on els fenicis van deixar rastre, és Eivissa.

L'organització político-social dels ibers tenia molts punts de contacte amb la que encara té el nostre poble. Vivien els ibers organitzats al voltant de la ciutat o població. Les relacions entre les ciutats provenien sobretot d'antics vincles tribals, però no eren gaire fortes: la independència dels municipis era absoluta. Només davant l'amenaça d'un enemic comú diverses ciutats formaven confederacions, de caràcter militar i transitori. La base del municipi era eminentment democràtica: el poder legislatiu i executiu era confiat a un consell d'ancians o senat, perquè el respecte a la vellesa era un dels trets acusats i més simpàtics d'aquell poble. Els reis i els cabdills militars tenien poca importància en temps normal, però en temps de guerra arribaven a prendre un gran relleu. Així, a l'època de la invasió romana, es fan immortals entre els edetans i els ilergetes els noms dels reis o prínceps Indíbil, Mandoni i Edecó, que encarnen bé la personalitat característica dels grans governants i cabdills de la nostra terra.

Els ibers tenien una literatura, molt important probablement, ja que en tenim notícies a través de les fonts històriques antigues. No en sabem gran cosa, perquè tot i que es conserven gran quantitat de textos (a la Bastida de Mogent n'hi ha tota una biblioteca), i encara que estan escrits en caràcters grecs, desconeixem en absolut la llengua ibèrica. Aquests escrits estan fets en llaunes de plom o d'argent i en làpides i vasos de ceràmica i metall.

Els nostres avis eren amants de la música i de la dansa, com es veu a les pintures de moltes terrisses, que representen tocadors de flauta i gent que dansa en ròdol agafats de la mà. La religió dels ibers és molt poc coneguda encara; però consta que ja hi havia diversos cultes naturals, que els romans van poder adaptar molt bé a la seva religió. Els temples tenien gran importància i van arribar a adquirir un caràcter monumental. Existien santuaris en ple camp, on anaven els nostres avantpassat en romiatge. S'hi troben en abundor ofrenes en bronze i terra cuita, representant membres del cos (de segur, accions de gràcies pel guariment), personatges, guerrers, etc. Sembla que tant en l'arquitectura com potser fins i tot en els ritus, hi havia influència grega, cosa que pot denotar alguna afinitat o certa possibilitat d'adaptació de la religió dels ibers a la dels grecs. No hi ha senyals que les pràctiques màgiques, tan desenrotllades a la zona cèltica, tinguessin entre els ibers una importància semblant. Els ibers no coneixien tampoc els sacrificis humans, o bé eren raríssims i encara només entre els grups més endarrerits, situats al marge de la vida nacional ibèrica. Contrast ben colpidor amb els nostres veïns els celtes, entre els quals els sacrificis humans eren corrents i arribaven a constituir veritables hecatombes. Els celtes van deixar aquests costums sota la influència romana, però un cert menyspreu per la vida dels altres i una crueltat estúpida sembla que els ha anat durant al llarg de les centúries. Ens referim, és clar, als celtes d'Hispània.

Un dels trets distintius dels ibers era l'esperit militar i d'aventura. Podem rastrejar aquesta característica en el poble almerià,ja que les seves restes van sempre acompanyades d'armes. Els poblats ibèrics sempre fortificats, i l'arma característica que es troba a tots el territori, la falcata,mena de sabre encorbat, d'origen grec, amb el pom en forma de cap de cavall, i altres indicis, poden fer pensar si els ibers tindrien una manera pròpia de fer la guerra, una tàctica especial. Aquesta impressió ve reforçada per l'observació de les decoracions representant guerrers que apareixen en la ceràmica i molt concretament en uns vasos trobats a Sant Miquel de Llíria (València), que Bosch-Gimpera data en el segle IV abans de Jesucrist. Els soldats ibers combaten a pit obert, sense escut, brandant la falcata a la mà esquerra i una fina llança a la dreta. N'hi ha d'infanteria i n'hi ha de cavalleria. Pel que fa a aquesta darrera, les decoracions representen els nostres genets com si muntessin a l'amazona, tenint la brida a l'esquerra i una llança a la destra, sense sella ni estreps. Podria ser un infantilisme del dibuixant. Els ibers van córrer món: van combatre a Himera (480 abans de Crist) al costat dels cartaginesos, a Grècia en temps de les guerres del Peloponès (avantçant-se als almogàvers en mil cinc-cents anys); a Sicília durant gairebé tot el segle IV, ja al costat dels grecs, ja dels cartaginesos. "Aquestes correries militars ibèriques -diu Bosch-Gimpera, tantes vegades esmentat- responien a l'esperit aventurer d'aquell poble, i el seu reclutament es devia fer des de les colònies cartagineses o gregues, segons els casos, i va contribuir a familiaritzar-los amb la civilització grega de Sicília i encara ambn la de la mateixa Grècia". No parlem ja de l'empremta guerrera dels ibers en èpoques més tardanes i conegudeds de tots: Sagunt, Indíbil, Mandoni, Edecó, la turma salluitana, etc.

El retrat psicològic que dels nostres avis els ibers traça el doctor Bosch-Gimpera en el seu llibre, com arriba a fer pensar en aquell poble català que va pedre la guerra 1936-1939! Els mateixos trets característics, la mateixa barreja de nobilíssimes qualitats i d'infantils defectes... Orientats envers grans i heroiques empreses, diverses vegades al llarg de la història les nostres qualitats ens han dut al triomf; els nostres defectes, arrossegant-nos a migrades preocupacions i divisions, ens han dut a la decadència. Cal transformar els nostres defectes: la ingenuïtat en bondat, la credulitat en idealisme, la receptivitat en font d'originalitat, i pel que fa a la inconstància, canviem-la en tenacitat. Que no torni a passar mai més com en aquesta darrera guerra, que la ingenuïtat ens va dur a la banaueria, l'orgull a la fatxenderia, la receptivitat a la imitació simiesca, l'esperit democràtic i independent a la divisió i l'anarquia.

El nostre poble, un cop format, ja no ha perdut mai més el seu caràcter i el seu mode de vida essencial. Amb els nostres defectes i virtuts vam ressorgir del domini romà i visigòtic; vam crear el més noble imperi medieval en el Mediterrani, vam acabar en la més mísera de les decadències, vam tornar a ressorgir en el segle passat, ens hem esbalsat en el desastre nacional de 1939.

Que aquests trets del nostre caràcter es tornin a sublimar a l'entorn d'un gran ideal nacional; perquè el nostre destí històric està encara per escriure!