LA DOMINACIÓ CATALANA

Francesc Pujols

Començarem per dir que la llengua catalana és l'única llengua de les poques que nosaltres coneixem que [...] de parlar i de conversar en diu enraonar, que vol dir enfilar raons com els grans d'un collar i que és el verb que expressa com veritablement el geni català que quan parla no enraona, perquè les paraules catalanes no són com les franceses que fan relliscar el pensament damunt el front com els cabells ni com les italianes que fan cantar les idees, ni com les castellanes que omplen la boca i emborratxen com el vi, sinó que són com els graons d'una escala que serveix per a pujar i baixar la raó, com la famosa escala d'en Sibiuda, i perquè es vegi que aquesta raó típica que ens caracteritza és tan antiga com la nostra història, citarem la profecia que en Pròsper de Bofarull copia en el pròleg de la història dels comtes de Barcelona vindicats, que segons diu és una profecia molt antiga, treta d'una obra coneguda per obra de mossèn Sanct Jordi i de Cavalleria, que es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i que entre altres coses que valen la pena d'ésser sabudes pels catalans diu amb paraules textuals, que copiem, que havent estat interrogat un rei got perquè li plaïa més estar a Barcelona que en alguna altra part o lloc, va respondre que perquè aquí s'hi sentia més inclinat a usar de seny, que vol dir fer un bon ús de la raó i que quan li pregunten de què podria provenir aquesta condició respon, amb el llenguatge típic del profeta que fa la profecia, que així devia ésser per especial acte i natura de la terra, segons els seus astròlegs i filosops li havien dit i aconsellat, de manera que aquesta propietat racional del nostre clima, és veu que no solament s'havia observat molts segles enrera, sinó que havia arribat a fer observar degudament de la raó un got, que és tot el que es pot dir, perquè, com hem dit, els gots són els que, cansats i decepcionats de fer funcionar la raó fora de la realitat i veient que no els porta al port de la realitat, fan com hem vist que va fer Duns Scot al segle XIII i Kant al segle XVIII, que tant l'un com l'altre van acabar per negar la raó i declarar que no servia per a res [...].

Concepte General de la Ciència Catalana, llibre 3r, capítol XII.