Per Ramon Galí i Herrera

El nostre mestre, el Dr. Pere Bosch-Gimpera, ha trobat al llarg dels seus estudis que en el fons de tots els fenòmens hispànics "actuen lleis pràcticament eternes". Aquestes lleis deriven de la mateixa formació dels pobles d'Hispània, que s'inicia en èpoques molt reculades i s'arrodoneix vers el segle VI abans de Jesucrist (època de les primeres exploracions gregues). Llavors les diverses nacionalitats hispàniques que perduraran a través dels segles ja estan definitivament esbossades en els seus contorns generals.

Les dominacions romana, visigòtica i musulmana són fets que no alteren la realitat dels pobles hispànics. Per dir-ho amb paraules del nostre mestre, són "superestructures que, en trencar-se, deixen altra vegada al descobert la vida espontània de les nacionalitats de la Península. Les quatre nacions peninsulars modernes: Països de Llengua Catalana, Bascònia, Castella i Portugal, no van néixer pas a l'Edat Mitjana. El seus orígens són immensament més antics.

Els primers vestigis de l'existència humana a la Península corresponen a l'època anomenada Paleolític inferior, o sigui entre 500.000 i 25.000 anys enderrera. En els nostres Països, les troballes d'aquesta època vanser fetes a Banyoles, a les coves de Capellades i a la Cova Negra de Xàtiva. Les restes d'utensilis corresponen a una cultura molt tosca coneguda per complex cultural musterià. I els fòssils humans, a la subespècie home de Neanderthal, que a penes té a veure amb l'home actual. Així, la població que hi pogués haver a la Península durant el Paleolític inferior, no va tenir cap influència en la formació dels pobles hispànics.

Paleolític superior (25.000-8300 abans de Jesucrist).- El Paleolític superior es caracteritza per un utillatge de pedra molt més fi i pel predomini de tipus humans semblants en tot als d'ara. És a dir, de l'home que (no sabem si encertadament) s'anomena homo sapiens. El Paleolític superior es desenrotlla en un clima fred que correspon a la segona meitat de l'últim període glaciar. Dura, doncs des de la data molt imprecisa encara de 25.000 anys abans de Jesucrist (apogeu de la glaciació) fins a l'any 8.300 abans de Jesucrist, data aquesta ja molt concreta, en la qual s'inicia el període mesolític amb un canvi total de clima a causa de la desaparició dels glaciars.

La superioritat de l'utillatge i de la intel.ligència dels homes del Paleolític superior va produir un gran canvi en la vida. Les armes disparades (l'arc) augmenten enormement els objectius de caça. La vida gira a l'entorn de la cacera: és l'època dels caçadors superiors. La concepció de la vida és essencialment màgica. La manifestació més important per a nosaltres de la cultura del Paleolític superior, són les pintures rupestres. anomenades així perquè es troben en coves o en penyes dels barrancs on es celebraven les caceres. Sembla que deriven de creences màgiques (màgia simpàtica), que pressuposen certa relació entre les escenes o animals pintats amb la cacera o entre empreses (guerres).

El Paleolític superior ha deixat senyals abundosos sobre la Península Hispànica. Més encara: ja que els pobles d'aquesta època constitueixen "la més primitiva base ètnica de la Península". Trobem de seguida un doble element e població: el primer estratament emparentat amb els pobles del sud-oest de França i establert al Pirineu i a la costa cantàbrica; el segon, amb arrels indígenes i algunes infiltracions del primer, però amalgamat per gent de procedència nord-africana, que és la que li dóna el caràcter i la seva especialíssima cultura. Aquest element de població, que els arqueòlegs han convingut d'anomenar capsià (de Gafsa, en llatí "capsa", a l'Àfrica del nord), s'estén des de la província d'Almeria per tota la costa oriental: Múrcia, València, Catalunya fins al Cogul; terra endins ocupa el Baix Aragó i fins a la serra d'Albarrací. Ara bé: l'element cultural que caracteritza plenament aquests dos grups de població és l'art, les pintures rupestres precisament. A través de l'estil emprat per cadascun d'aquests dos pobles, podem endevinar la seva distinta psicologia i moltes de les seves qualitats característiques. Mentre la gent de la cultura franco-cantàbrica té un estil que podem anomenar naturalista, realista, observador minuciós dels detalls, amb el qual pinta animals aïllats; el poble de cultura capsiana, en canvi, té un estil expressionista, sobrerealista per dir-ho així i es demostra més interessat a representar escenes mogudes (danses, caceres, combats), més atent a copsar el moviment que no pas el detall. D'aquest art expressionista que va ser l'art de la nostra terra fa deu mil anys, s'ha trobat restes -algunes de les quals són autèntiques obres mestres- al Cogul, a Tivissa, a Calapatà (Baix Aragó), a la Cova Remígia (Morella), al Barranc de la Valltorta, a la Cova de l'Aranya (Bicorp, província de València). Les restes més cèlebres de l'art naturalista estan a la cova d'Altamira (província de Santander), on es veuen els seus famosos bisons. Segons Pere Bosch-Gimpera: "El punt de partida de l'evolució ulterior del poblament d'Espanya de caràcter indígena, es troba ja en aquests dos grups del nord i l'est de la Península". Vuit mil anys abans de Jesucrist ja apunta un germen de la nostra personalitat ètnica.

Mesolític.- (8.300-3.000 anys abans de Jesucrist). Aquest període es caracteritza per un gran canvi climàtic, amb retrocés dels glaciars. El clima és més càlid que l'actual (clima optimum). Aquest escalfament fa que els grans animals del període fred: el mamut, el bisó, es vegin obligats a emigrar cap al nord; el ren no para fins a Escandinàvia i el més corpulent de tots, el mamut, acaba per desaparèixer. La cultura de caçadors superiors resulta impossible, a la nostra terra, despoblada de caça major, mentre a l'interior de la Península, on el canvi climàtic no va ser tan gran, va continuar en part aquell gènere de vida. Tot això determina una sèrie de fenòmens molt importants, malgrat que la població mesolítica no sofreix cap canvi essencial respecte a la de l'etapa anterior. En primer lloc, assistim a una regressió cultural curiosíssima, que es produeix simultàniament a les dues zones: la de Catalunya-València i la del Cantàbric-Euskadi-Pirineu, com a conseqüència del trastorn de la vida ocasionat pel canvi climàtic. La gent torna a la primitiva recol.lecció d'aliments a l'atzar, mancada de caça. Es característica d'aquesta època l'alimentació a base de mol.luscos, tant en el litoral català com en el cantàbric. La indústria de la pedra torna a ser molt primitiva i es caracteritza per la petitor dels atuells (microlits), de vegades simples palets de riera trencats, amb el tall de tal manera que sembla apropiat per desprendre mol.luscos de les roques.

Aquesta cultura degenerada tédos orígens: un de llevantí, que és una degeneració clara del capsià (Cova del Solà d'en Pep, al sud de Terragona) i un d'asturià, que, malgrat aquest nom, s'estenia pel nord de la Península des de Galícia fins a Catalunya, on ja arribava bon xic canviat (cultura del Montgrí, a les goles del Ter). Així en el Principat subsistien encara els dos tipus de població, com en el Paleolític superior, malgrat la degeneració de les cultures. Simultàniament, elements capsians del sud de Catalunya, a la percaça tal vegada d'un clima més fresc, inicien una emigració cap al nord i fins passen el Pirineu i produeixen una expansió capsiana en un territori francès immediat.

Mentrestant, a l'altiplà peninsular, seguint les cadenes muntanyoses de llevant a ponent, s'estén l'anomenat art rupestre esquemàtic, evolució comprovada de l'art llevantí expressionista o capsià del Paleolític superior.

Com ja hem dit, a Castella no s'estronca del tot la tradició de la caça i per això subsisteix allí aquell art màgic relacionat amb les caceres, que cada vegada es fa més convencional i estilitzat. Poc a poc, aquest art evoluciona vers una màgia funerària, amb predomini de figures humanes estilitzades i signes incomprensibles. Aquest art es connecta després, en el període eneolític, amb els sepulcres megalítics i s'estén gairebé a tota la Península. A Portugal, vora el Tagus, sembla que coincideixen les cultures de tradició capsiana amb les influècies de l'anomenat asturià.

El Mesolític és una etapa bon xic estranya, però d'una importància cabdal, ja que és un punt de partida dels grans avenços del Neolític. Tenim, per exemple, que la gent de la cultura del Montgrí, degenerada i pobríssima, va ser, en canvi, la qui va començar la domesticació d'animals. Qui sap si va ser la seva extrema misèria allò que la va dur en aquest idea! Ara bé: l'ús d'animals domesticats, la ramaderia, ja és un tret de cultures molt més avançades, que correspon a l'època següentm, el Neolític.

Per totes les dades que es tenen, la població del Mesolític a la Península Hispànica seguia essent dispersa i escassa potser més encara que en el període anterior.

Neolític i Eneolític.- (3.000-1.900 anys abans de Jesucrist). El Neolític s'inicia amb grans avenços culturals. Podem resumir-los així: agricultura, domesticació d'animals i ramaderia, invenció de la ceràmica, polimentació de les pedres, les quals s'usen amb un mànec de fusta, ja sigui com a destral o com a aixada per treballar el camp. De seguida (tercer mil.lenari abans de Jesucrist) apareix el coure (període Eneolític). Sambla també que és en aquest període que apareixen els teixits. Les coves perduren encara com a habitació, però poc a poc es van construint cabanes amb troncs d'arbres i ben aviat amb pedres. Apareixen els primers poblats, situats generalment sobre petits turons i fortificats. Les relacions entre pobles van prenent importància amb els inicis de la navegació i del comerç.

Aquesta etapa és decisiva en la formació dels pobles de llengua catalana i en general a tots els pobles hispànics. Quatre grans nuclis de població, amb les seves corresponents cultures, integren la Península en aquesta època: el poble de la cultura de les coves, el poble pirinenc, el poble almerià (antecessor dels ibers històrics) i el poble de la cultura dels sepulcres megalítics de Portugal. Per la fusió dels tres primers, sota el predomini numèric i cultural dels almerians, apareixerà el poble ibèric històric de Catalunya, l'Aragó Oriental, València i les Illes.

El poble de la cultura de les coves.- A principis d'aquest període, tenim que el poble de tradició capsiana, amb pintures rupestres esquemàtiques del Mesolític, es va estenent per la major part de la Península. Els arqueòlegs han convingut d'anomenar-lo poble de la cultura de les coves, perquè habitava en cavernes naturals. Es caracteritza, sobretot, per una ceràmica decorada amb incisions, que predominava al centre, ponent i sud d'Espanya. En canvi, en els nostres Països predominava una ceràmica amb relleus. La divisòria entre aquestes dues ceràmiques deu ser la Serralada Ibèrica. Sembla, doncs que el poble de la cultura de les coves, de tradició capsiana, es dividia en dos grans grups. Però l'element cultural més característic és la ceràmica anomenada del vas campaniforme, que a través del poble pirinenc (i per via de comerç, no pas per invasions), es va estendre a gairebé tot Europa.

El poble pirinenc.- És l'avantpassat del poble basc històric, al mateix temps que el descendent dels grups franco-cantàbrics del Paleolític, més o menys modificats. Són pastors seminòmades. Els seus elements de cultura són com si diguéssim escollits de les altres cultures hispàniques: el sepulcre megalític de Portugal, els gravats de l'art rupestre, puntes de segeta de la cultura d'Almeria, etc. La ceràmica pròpia dels pirinencs és sense decoració, encara que coexisteix amb la del vas companiforme de la cultura de les coves, del qual fan els pirinencs un objecte de tràfic comercial i així l'escampen per tot Europa. Cap a mitjans de l'Eneolític (entre 2.500 i 2.300) el poble pirinenc es va estendre, baixant del Pirineu, fins a la línia Montsec-Bages-Barcelona. Després, en una expansió cap al nord, va arribar fins a les goles del Roine i en algun moment va atènyer els Alps. Són importants les restes de sepulcres megalítics trobades al Corredor d'Espollà, com també les galeries cobertes de Romanyà de la Selva, de Folgueroles, Riner, etc.

El poble almerià.- Com ja hem dit, és el que es va transformar després en el poble ibèric històric, amalgamant sota la seva hegemonia i predomini numèric, els altres elements ètnics dels nostres Països. Els prehistoriadors l'han anomenat almerià pel simple fet que els primers llocs on va començar a desenrotllar-se un cop arribat a la Península es troben a les immediacions d'Almeria. Els almerians són d'origen saharià, berbers de raça, parents del gran poble camita que va crear l'alta civilització egípcia. La vida dels nostres avantpassats abans d'arribar a la nostra terra, ens és molt poc coneguda. Sembla que ja al nord d'Àfrica es destaquen les restes d'aquest poble per la seva ceràmica sense decoració, acompanyada d'abundoses puntes de segeta. El camí seguit pels saharians no és tampoc segur, ni la causa per la qual van emigrar del Sàhara ancestral (segurament la dessecació progressiva d'aquella immensa regió, causada pel canvi climàtic del Mesolític). S'ha suposat que van viure algun temps a la regió dels Chotts, al sud de Tunísia i que van passar d'allí a la contrada d'Oran travessant les abruptes collades del Tell-Atlas. D'Oran salten a les proximitats d'Almeria en una data que voreja l'any 3.000 abans de Jesucrist. D'Almeria s'estenen cap al nord pel litoral i passen a ser la població predominant de la Hispània oriental, o sigui de la nostra pàtria.

El desembarc dels nostres avantpassats els saharians-almerians vers l'any 3.000 abans de Jesucrist a les costes sud-orientals de la Península és, doncs, un dels més grans esdeveniments de la prehistòria de la nació dels catalans, aragonesos orientals, valencians i balears.

El poble almerià coneixia l'agricultura, la ramaderia i la mineria, com així mateix la navegació (ja que va saltar d'Oran a Almeria). Era altament bel.licós i emprenedor. Les troballes almerianes es distingeixen sempre per la gran quantitat d'armes, puntes de sageta, especialment. Vivia en poblats, sobre turons fostificats. Coneixia, a més, el bronze. El contrast entre ell i el poble de la cultura de les coves, no pot ser més net: rarament es troben armes entre les restes d'aquest darrer. I, no obstant, no hom d'oblidar que ètnicament uns i altres havien de ser molt semblants, a causa de l'analogia del seu origen.

Els almerians esborren al seu pas la població anterior, si bé no de cop i molt menys exterminant-la, sinó assimilant-la lentament a la seva pròpia manera de ser. Sembla que van passar a ser el poble únic del País Valencià, del sud-oest del Principat (fins a la ratlla Solsona-Sitges, de l'Aragó oriental i de les Illes Balears (que ells van colonitzar); a les regions extremes, la població va ser només iberitzada. També es va estendre el poble almerià Ebre amunt (per l'Aragó occidental) i per l'Alta Mitxa. La seva influència cultural es deixa sentir àdhuc sobre el poble pirinenc.

El poble dels sepulcres megalítics de Portugal.- Sembla que la població de Portugal és el resultat de la fusió de pastors descendents de la cultura asturiana del Mesolític, amb el poble de tradició capsiana de la cultura de les coves. Caracteritzen el poble indígena de Portugal els sepulcres megalítics, especialment els grans dòlmens. La cultura portuguesa d'aquesta època presenta molts problemes complicats. Els sepulcres mgalítics es van estendre per tota la Península durant l'etapa final de l'Eneolític (2.300-1.900 anys abans de Jesucrist, si fa no fa) sense que això vulgui dir una invasió del poble de Portugal, sinó una simple expansió cultural.

Cal imaginar l'Eneolític com una època de grans relacions comercials, per mar i per terra ferma. Aquestes relacions estan en connexió amb el desenrotllament de la metal.lúrgia a la regió d'Almeria dit a terme amb gran empenta pel poble almerià. Sembla que Malta era el punt més avançat de la influència egea i és possible que per la passera de les illes (Malta, Sicília, Sardenya, Balears) s'establissin molt aviat relacions indirectes amb els egeus. També al llarg de les costes de Portugal hi havia relació amb França, Anglaterrai Irlanda.

Resumint.- Durant el Neolític i l'Eneolític apareixen d'una manera clara alguns dels pobles que formen el substrat bàsic de la Península. El poble almerià, amb absorció d'elements del de les coves i del pirinenc, és el germen principal de la futura Nació de Llengua Catalana. No oblidem que històricament Múrcia també pertanyia a la nostra nació. Del poble pirinenc occidental sortiran els bascos històrics. Manca sols un element que acabi de polaritzar i definir els pobles peninsulars: eren els celtes de l'Edat de Ferro. Amb ells sorgiran els pobles castellà i portuguès.

Edat de Bronze.- (1.900-900 anys abans de Jesucrist). Es caracteritza per l'ús d'aquest metall en substitució de la pedra i del coure, en els atuells i les armes. No representa aquesta etapa una revolució o un canvi veritable. Les condicions de vida segueixen sent les mateixes de l'etapa anterior. Durant aquesta edat no hi va haver tampoc noves immigracions ni desplaçaments de pobles a la Península. Va ser una època d'estabilitat.

El poble almerià segueix tenint gran importància. El seu centre cultural continua als volts d'Almeria, on pren volada la indústria del bronze coneguda amb el nom d'El Algar. Aquesta indústria s'estén de sud a nord per tot els Països de Llengua Catalana. Al Principat se sap que es practicava per la troballa de la mina de Riner (Solsonès). La ceràmica almeriana també es va estenent fins al Principat, on coexisteix amb ceràmica del tipus de les coves. Lentament, sota la influència predominant de la cultura almeriana, s'unifica la cultura del vessant oriental de la Península. Irradiacions culturals arriben a gairebé tots els àmbits d'Hispània.

Entre 1.600 i 1.400 es produeix un dels fets més importants en la prehistòria dels Països de Llengua Catalana: els almerians o ibers colonitzen les Illes Balears, que sembla que encara eren desertes, salpant de les costes d'Alacant. Hi ha a les Illes restes de la cultura d'El Argar amb bronzes i ceràmica des d'aquella data aproximada. Les Balears coneixen una època de gran prosperitat produïda pel comerç marítim dels metalls, que continuava fent-se per petites etapes a través de la passera de les illes.

En aquesta època pertanyen els poblats fortificats amb torres de planta circular conegudes per talaiots i també les anomenades navetes o sepultures allargades i amb falsa volta sostinguda per pilars, que exteriorment recorden la forma d'una barcassa capgirada.

A la fi de l'Edat del Bronze es va esfumant el focus cultural de la regió d'Almeria. El poble almerià s'orienta decididament cap al nord, cap als nostres Països. Sembla que aquest fet ve provocat per les relacions comercials atlàntico-mediterrànies a l'entorn dels metalls.

La primera Edat del Ferro i les dues onades cèltiques (de 900 a 500 anys abans de Jesucrist).- El ferro era conegut en el Pròxim Orient des dels segles XV o XIV abans de Jesucrist. El primer poble que sabem segur que el posseïa era l'hittita, de l'Àsia Menor. A la Península es coneix per primer cop vers l'any 1100, arribat per via comercial (dipòsit de Campotéjar, província de Granada i Talaia Joana a Mallorca). Però l'ús general del ferro a la Península arriba amb les invasions cèltiques.

Les invasions cèltiques són un dels altres grans fets, de transcendència inapreciable, de la prehistòria hispànica,ja que amb l'estrabliment dels celtes a l'alta planície castellano-lleonesa, a ponent de la serra Ibèrica, s'assenta definitivament la gran divisòria històrico-geogràfica entre la nostra nació i la de l'interior de la Península. De retruc, les invasions cèltiques provoquen, per reacció, els fets que han d'amalgamar decididament la població dels Països de Llengua Catalana sota l'hegemonia ibèrica. El poble almerià, fusionant-se amb les restes del poble de la cultura de les coves i amb la petita part de poble pirinenc que subsistien a la nostra terra, constitueix la nació ibèrica, el poble que més tard parlarà, des de Salses a Oriola i de Maó al Matarranya, la gloriosa llengua catalana.

La primera onada cèltica.- És la dels Urnenfelder (el poble de les urnes), anomenat així perquè enterrava dins d'urnes, en grans camps. Empès per l'avanç d'altres pobles, a finals de l'Edat del Bronze amigra de Bohèmia al sud d'Alemanya, i d'allí a França. De França penetra a Catalunya pels passos de les Corberes, vers l'any 900 abans de Jesucrist i s'estableix a la província de Girona, al Vallès, al Maresme, a la plana d'Urgell, fins al Baix Aragó. S'hi està, en minoria militar dominadora, fins que els ibers del sud de Catalunya reaccionen i emprenen una magnífica contraofensiva vers l'any 650: un altre fet importantíssim per a la unificació dels nostres Països, ja que els ibers esborren tot rastre dels celtes al seu pas, i avancen en marxes triomfals fins més enllà del Pirineu. Grups insignificants de celtes van quedar-se en illots copats a l'Empordà, a la Garrotxa (Besalú), al Conflent, al Baix Ragó... Tots aquests grups van ser absorbits a la llarga per la població indígena i no han deixat per tant cap rastre apreciable, tret dels del Conflent i el de la regió Terol-Segorb. Remarquem que en aquest darrer ha estat funest per a la nostra pàtria: ha constituït una punta de fletxa, una avançada castellana apuntant a la cintura dels nostres Països, en un punt estratègic, la importància del qual vam poder comprovar, per desgràcia, encara, durant la nostra passada guerra contra l'exèrcit espanyol. Eren celtes de la tribu dels beribraces, nom que sembla que vol dir el poble del castor.

La segona onada cèltica.- Provocada també per desplaçaments d'altres pobles sobre llocs d'origen, va arribar en diverses glopades, des de l'any 700 més o menys fins al 570, pels passos del Pirineu basc. Portaven l'anomenada cultura de Hellstatt, amb el ferro com a element principal. S'estenen per la planícia castellano-lleonesa, on esborren la població anterior i per Galícia i Portugal. Tracten de dominar tota la Península, però topen amb la resistència dels bascos al nord, dels tartessis al sud i dels ibers a l'est. Els ibers, tanmateix, han d'abandonar al domini cèltic les seves zones marginals: l'Aragó occidental (que d'ara endavant serà la Celtibèria) i l'Alta Manxa (la Carpetània), que així deixaran definitivament de formar part de la nostra Etnos. Els celtes van organitzar la vida política, militar, social i jurídica del centre de la Península, marcant-hi el seu segell especial, enèrgic i rígid.

La integració de la nació ibèrica a la fi de la prehistòria.- Els ibers i els tartessis havien rebutjat la gran maror cèltica. Els tartessis són en certa forma parents dels ibers; tenen afinitats ètniques, però també n'estan diferenciants per forts caràcters.

De resultes de l'ofensiva ibèrica de mitjans del segle VII, aquella part de la nostra pàtria situada al nord de la línia Solsona-Sitges queda plenament iberitzada (llevat del seu racó muntanyós del nord-oest, on queda arraconada una població d'origen pirinenc). El testimoni d'aquesta unitat ibèrica des del Rosselló fins a Alacant, és el periple foceu d'entre 600 i 570, on es fa una descripció molt exacta del litoral dels Països de Llengua Catalana, trobant-lo habitat pels ibers. Segons aquell periple, els pobles des del riu Vinalopó (al sud d'Alacant) fins a prop de Montpeller formaven una mateixa nació (etnos): la nació ibèrica. Mentre que al sud del riu Vinalopó començaven els tartessis i al nord de Montpeller els ligurs. Hi ha altres testimonis: Hecateu (510 anys abans de Jesucrist), dóna una descripció de la Península que concorda amb el periple i és encara més detallda. Herodot parla d'Ibèria, distingint-la també de Tartèssia-

La coincidència dels actuals Països de Llengua Catalana amb l'etnos ibèrica descrita pels grecs del segle VI abans de Jesucrist, és colpidora. Analitzem tribu per tribu les coincidències i divergències:

a) Pobles d'origen almerià, que cap al segle VI s'uneixen políticament amb els tartessis i que no figuren inclosos pels grecs dins de l'etnos ibèrica: bastetans de la província d'Almeria i part muntanyosa de Granada, mastiens de la regió de Cartegena, deitans de la regió d'Arxena i Múrcia.

b) Pobles ibers en el sentit més estricte: gimnetes-contestans des del riu Vinalopó fins al riu Xúquer (terra endins, per ponent, arribaven fins a Almansa); edetans de les planes de València i Castelló, del Maestrat i del Baix Aragó (arribant pert ponent fins a Saragossa), i fins a l'Ebre; ilergetes a la regió natural que va de la plana d'Urgell fins a la d'Osca; ilercavons, que ocupaven el camp tarragoní (fins al segle III); balcars, a les Illes.

c) Pobles d'origen capsià o de les coves, amb influències pirinenques i després plenament iberitzats, inclosos pels grecs dins l'etnos ibèrica: cossetans al Penedès, laietans al Barcelonès i el Maresme, lacetans a ponent de la província de Barcelona fins a Tremp, indigetes a l'Empordà, sordons, a l'Empordà i Rosselló.

d) Pobles de barreja capsiano-pirinenca, superficialment iberitzats, també inclosos pels grecs dins l'etnos ibèrica: ausetans a la plana de Vic fins al mar, bergistans al Berguedà, castel.lans o ausoceretes a la regió de Besalú, ceretans a la Cerdanya.

e) Pobles pirinencs, no inclosos dins l'etnos ibèrica: els andosins d'Andorra i els arenosins d'Aran. A remarcar que a l'Aran no s'ha parlat mai català. L'etnos ibèrica dels grecs comprenia en síntesi el País Valencià, les Illes Balears, l'Aragó oriental (fins on hi havia el front durant guerra 1936-1939) i el Principat (menys el racó muntanyós i poc poblat del nord-oest).

A partir del segle VI la influència grega es deixa sentir beneficiosament. S'unifica la cultura de tota la nostra terra amb una fusió harmònica d'aportacions gregues i autòctones. Al mateix temps les colonitzacions fenícies influeixen fondament la Tartèssia, que així es diferencia més de la nostra nacionalitat.

La nació ibèrica o Ibèria que més tard es transformarà en els Països de Llengua Catalana, ja era un poble definit en els darrers temps prehistòrics.No estava format per una "raça pura", sinó per la fusió de tres pobles: el pirinenc, el capsià i l'almerià, amb un gran predomini d'aquest darrer. No hi ha tampoc cap "raça pura" enlloc de la Península, però cadascun dels seus pobles ha tingut una formació ètnica distinta. Un cop formats aquests pobles, ètnicament i culturalment, continuen vivint d'una manera pròpia i amb una vitalitat extraordinària. Res no els pot esborrar.

La invasió romana, la visigòtica, la sarraïna, pertorben l'evolució natural d'aquests pobles, però no la deturen. Amb l'Edat Mitjana aquests pobles es desenrotllen amb plena llibertat. Però amb l'Edat Moderna, Castella implanta la seva dominació a tota la Península. L'obstinació i supèrbia d'aquests descendents dels celtes de l'Edat del Ferro són la causa d'interminables lluites. Cada nova guerra peninsular posa inconscientment al descobert la divisió etnogràfica. Franco aixeca darrera seu tots els pobles d'origen cèltic i com en el segle VII abans de Jesucrist topa amb els bascos, ibers i part dels tartessis. I els mapes d'idiomes, el de promedis d'estatura, l'etnogràfic i el dels fronts de la passada guerra del 1936-1939, ofereixen les més colpidores coincidències.

No hi haurà pau ni equilibri a la Península fins que el poble celto-castellà no perdi el costum d'imposar la força bruta de les seves armes a les altres nacions peninsulars. I aquest costum no el perdrà fins que als altres no l'hi fem perdre amb mitjans els més adequats.