La Protocatalunya: Ibèria.
Com es va gestar la nació catalana.
Els orígens reals de Catalunya, de lluny amagats per la historiografia oficial d'Espanya.
Estudi de l'eminent arqueòleg Dr. Pere Bosch-Gimpera
Estudi aparegut al Núm. 25, gener-febrer 1947, dels Quaderns de l'Exili. Editats a Coyoacán (Mèxic). I altres articles sobre el mateix tema de Ramon Galí Herrera, Joan-Baptista Xuriguera Parramona, Vicent Macip Fuster, Gonçal Ripollès i Joan Sales Vallès.
En aquest mapa esquemàtic estan superposades l'àrea de l'idioma català actual, la de l'Etnos Ibèrica tal com apareix dels relats dels viatgers grecs del segle VI abans de Jesucrist, i la de la Corona Catalana -dita d'Aragó- tal com va ser a partir de Jaume I, el Conqueridor. Al Conqueridor devem l'exacta visió de la missió política de la nostra nissaga: unir els pobles del vessant oriental de la Península hispànica, pobles afins ètnicament, lligats sense saber-ho pel vincle de la seva ibericitat multimil.lenària. De no haver-se produït tanta confusió al volt del nom Ibèria, no hi ha dubte que aquest seria el nom del conjunt dels nostres Països, i en realitat no hi ha cap obstacle insuperable perquè ho pugui arribar a ser, prèvia una labor d'adequada divulgació.
"Quan el viatger fenici que Avienus va copiar, resseguia, cinc-cent anys abans de Jesucrist, les costes del Mar Sard, va trobar-hi l'ETNOS IBÈRICA, la nacionalitat ibera, entesa des de Múrcia al riu Roine. Això és, des de les gents líbio-fenícies de l'Andalusia Oriental fins als ligurs de la Provença. Aquella gent són els nostres passats. Aquella ETNOS IBÈRICA és la primera anella que la història ens deixa veure de la cadena de generacions que han forjat l'ànima catalana".
Així començava la part històrica de "La Nacionalitat Catalana". El Seny Ordenador de Catalunya començava per ordenar la nostra història, i trobava que el primer document històric conegut que fa referència a la nostra terra, ja la descriu com una nació definida, distinta de les seves veïnes, sota el nom de nació ibèrica. Aquest document transcendental, en el qual la intuïció genial de Prat de la Riba trobava el secret bàsic de la nostra nacionalitat, és un periple foceu -no fenici com es creia abans- d'entre els anys 600 i 570 abans de Jesucrist. Ha arribat fins a nosaltres gràcies a un poeta mediocre de la Decadència romana que va tenir l'acudit de copiar-lo.
El bon Refus Festus Avienus havia nat a Volsena, ciutat d'Etrúria, l'any 410 de l'era de Jesús, i era donat als estudis geogràfics. Havia traduït la "Periegesi" de Dionís i els "Fenòmens i Pronòstics" d'Alciat. Però si no arriba a tenir l'acudit d'escriure un poema, l' "Ora Maritima" (Ribera del Mar) intercalant-hi aquell periple, els catalans ignoraríem la seva existència. El periple ja era mil.lenari quan Avienus l'aprofitava; quan ell parlava de ligurs, ibers i tartessis, ja hi havia els visigods en els països que descrivia.
Aquest periple grec detalla una exploració dels navegants foceus al llarg de la costa oriental de la Península Hispànica. No devien ser foceus directes, sinó foceus de Marsella, massaliotes, ja que és de Marsella que salpa l'expedició. Comencen a trobar ibers des del riu Oranus -que Prat de la Riba creia que era el Roine-, però és en realitat el Lesz, prop de Montpeller-. Ressegueixen després el Litus Cyneticum que és la costa del Rosselló. Veuen la ciutat de Pirene, que segons uns és Portvendres, i segons altres Port de la Selva. Tomben el Cap de Creus i entren al golf de Roses. Allà els sorprèn una forta tramuntana, que empeny els navilis contra els esculls. Tracten de prendre terra; però es troben amb els indigetes, molt poc hospitalaris; els nostres avis de fa vint-i-cinc segles els van semblar una gent dura, uns homes "esperi et feroces".
Reembarquen i segueixen cap al sud. Veuen noves ciutats: Cipsela (La Fonollera?) al nord del cap de Begur; Calípoli (la Ciutat Bonica) que és Tarragona; Salauris (Salou), Lebedòncia (prop de l'Hospitalet), Tiricas (Tortosa?)... Passen les goles de l'Ebre i entre aquestes i el cap d'Oropesa veuen les ciutats d'Hilactes, Histra i Sarna; i més enllà Tiris (València) i Sicana, ja a les goles del Xúquer. També veuen l'Hemeroscòpion (el Guaita del Dia) que és la Penya d'Ifac. Així arriben fins on desaigua el Vinalopó, i al sud ja troben el Reialme de Tartèssia que comprenia Múrcia i Andalusia, habitat per una gent que a ells els sembla líbio-fenícia, o sigui una barreja de berbers i semites. D'aquesta manera pel litoral la nació dels ibers coincidia quasi exactament amb l'àrea actual de la llengua catalana; i per les poques referències que el periple dóna de l'interior, la coincidència era també força aproximada terra endins. Per exemple, ens diu que a la regió muntanyosa a ponent de l'actual província de Castelló hi havia els beribraces, que no eren ibers, sinó celtes, coincidint amb la regió que ara és de llengua castellana.
Els primers grecs que van explorar la Península hispànica, a partir del segle VI abans de Jesucrist, distingien, doncs, els ibers del vessant oriental, els tartessis del sud, els celtes de l'interior i els bascos del nord com a nacionalitats diferents. Va ser força després que per una confusió o simplificació matussera es va començar a dir ibers a tots els habitants de la Península hispànica. Es pot excusar que per la força tirànica del custum se'ns escapi encara alguna vegada de dir Península "Ibèrica" en comptes d'hispànica. Però dir-ho a consciència i defensar amb tossuderia digna de millor causa que tots els espanyols són ibers, ja sembla ser un símptoma alarmant d'arrelat analfabetisme. Els ibers som els dels Països de Llengua Catalana; Ibèria en el sentit estricte és el nom autèntic i multimil.lenari de la nostra Pàtria, la dels catalans, aragonesos orientals, valencians i balears.
Una molt ibèrica tendència separatista del nostre caràcter, que encara perdura, va fer que l'antiga Ibèria no arribés a constituir un Estat unificat; i malgrat la bel.licositat admirable dels nostres avis, els ibers, la nostra Pàtria va caure diverses vegades sota el jou dels estranys. La Pàtria Ibèrica no va tenir unitat política pròpia fins a Jaume I. El gran Conqueridor va aplegar sota la seva Corona el Principat, l'Aragó, el País Valencià i les Balears; àdhuc pel Nord la seva Corona coincidia amb l'Etnos Ibèrica del periple, ja que incloïa Montpeller. I pel Sud, amb la conquesta de Múrcia, es pot dir que arrodonia la Gran Ibèria, ja que aquella contrada era de raça ibèrica, encara que al temps del periple hagués estat incorporada políticament a Tartèssia.Recordem que Múrcia va ser de llengua catalana fins als albors de l'Edat Moderna.
La Corona de Jaume I era l'encarnació política de l'antiga Ibèria, i s'ajustava a la realitat geogràfica, ja que tendia a abraçar tot el vessant oriental de la Península, fins a la divisòria d'aigües.
Set centúries després del Conqueridor, i vint-i-cinc després del periple, la nostra Etnos torna a estar, no sols desunida, sinó sota el jou estranger.
Però l'hora de la Unitat i de la Llibertat ja no pot estar llunyana. Depèn de nosaltres mateixos.
Pere Bosch-Gimpera
per Joan Sales i Vallès
Tot al llarg de la col.lecció dels Quaderns de l'Exili, el lector benèvol haurà trobat moltes vegades el nom del nostre mestre Bosch-Gimpera. Hem fet un gran ús dels materials descoberts o aplegats per ell, ja que hi trobàvem la base etnogràfica de la doctrina de la unitat nacional dels catalans, aragonesos orientals, valencians i balears.
ja fa temps -d'ençà que va sortir el seu darrer i més important volum- que volíem dedicar tot el número extraordinari a aquesta qüestió, tan poc divulgada i que mereixeria ser-ho tant. Diverses circumstàncies han anat diferint fins avui el nostre propòsit.
L'obra del doctor Bosch-Gimpera és d'una transcendència que, modestament, el seu autor no arriba a mesurar. Es repeteix, a un segle i mig de distància, el cas d'Antoni de Capmany. Aquest va redescobrir, als catalans oblidadissos de les acaballes del segle XVIII, la nostra època medieval, i això va ser un dels principals factors que van determinar la Renaixença. Qui sap quin entusiasme, semblant al de la Renaixença, pot encendre l'evocació d'aquella època suggestiva que va viure la nostra Pàtria abans de la conquesta romana! La nostra terra, aleshores s'anomenava Ibèria; els seus habitants, els nostres avis,eren els ibers. L'actual País Valencià era el cor de la vella Ibèria. En van partir, sobre naus lleugeres, els primers colonitzadors de les Illes Balears, envers el segon mil.lenari abans de Jesucrist; la primera petjada humana que es va imprimir sobre la sorra de les cales de Mallorca, va ser la d'un iber que procedia de la Contestània, és a dir, d'Alacant. En van partir els qui, dirigint-se cap al nord a repel.lir la invasió cèltica, van iberitzar les tribus del nord-est de Catalunya, posant així les primeres bases sòlides de la nostra unitat nacional.
Raça àgil de cos (castigaven amb severes penes els joves que passaven d'un cert límit de cintura, si hem de creure Estrabó) i àgil també d'esperit, el seu contacte amb els grecs, a partir del segle VI abans de Jesucrist, va ser fecundíssim. Un art, nascut a estímul de l'emulació, a la vista de les estàtues i faiences que els marxants grecs duien per vendre, va néixer i prendre volada. L'Esfinx d'Agost, la Dama d'Elx, la Lleona de Bocairent, són tantes altres obres mestres d'aquell art ibero-hel.lènic o hel.lènico-ibèric. Entre els segles VI i III abans de Jesucrist, els ibers van arribar al seu apogeu. La plana valenciana estava coberta de pròsperes ciutats: Elx, Oriola, Bocairent, Agost, la Bastida, Alcoi, Oliva, Llíria, eren ja poblacions urbanitzades regularment, amb places, amb muralles, amb multituds bigarrades. Els compradors acudien al mercat amb una moneda d'encunyació pròpia, si bé imitada de la grega. Els marxants oferien, en parades vistoses, faiences pintades de vius colors, amb motius florals, animals, humans o geomètrics; vaixells d'argent; joiells d'or i pedreria; escultures, teles, armes, entre les quals destacava el nostre sabre autòcton: la terrible falcata encorbada i amb el pom en cap de cavall. Els escribes, servint-se d'un alfabet derivat del jònic, escrivien enllaunes d'argent o de plom, en terrisses o en làpides, que ara els arqueòlegs exhumen pacientment i que, si bé es deixen llegir lletra per lletra, amaguen gelosament el seu sentit. Perquè la nostra llengua autòctona, l'ibèric, ens és totalment desconeguda. Els ibers descendien d'uns pobles que van venir a les costes orientals de la Península en el tercer mil.lenari abans de Jesucrist, procedents del Sahara; pobles ètnicament afins als berebers i tuàregs actuals -els berebers i tuàregs conservats al marge de tota mescolança amb àrabs i negroides-. És possible que en alguns dels misteriosos oasis del Sahara interor, on hagués quedat aïllada alguna tribu des dels temps remots que els nostres antepassats en van emigrar (a causa de la dessecació progressiva d'aquella immensa regió), parli algun dialecte més i menys remotament emparentat amb la llengua ibèrica. No sabem res del nostre propi idioma, l'ibèric; si poguéssim traslladar-nos a una de les nostres ciutats de fa dos mil.lenis i mig, a través dels carrers animats no entendríem mot, tot i que aquell parlar ens sonaria molt familiar a les oïdes -la fonètica havia de ser, pensava Prat de la Riba i pensa Bosch-Gimpera, molt semblant a la de la llengua que parlem ara-.
Però és més. Bosch-Gimpera i la seva escola han posat en clar que l'actual nació dels catalans, aragonesos orientals, valencians i balears, té uns antecedents ètnics que remunten a deu mil.lenis. Cinc mil anys abans que els ibers, o sigui vuit mil abans de Jesucrist, ja havien vingut, de les costes del'Àfrica, els nostres rebesavis els capsians, ètnicament semblants als nostres avis els ibers. Fosos capsians i ibers (i alguns elements pirinencs) en una sola nació, que va prendre el nom dels ibers, la nació ibèrica ocupava, quan els grecs la van descobrir, l'àrea actual de la llengua catalana... Tal és, en pocs mots, i prescindint de detalls que compliquen, però no alteren l'essència de la cosa, el que han posat enclar els estudis de Bosch-Gimpera. Una vegada més la ciència ha vingut a confirmar les intuïcions del geni. Perquè la teoria actual de Bosch-Gimpera confirma les intuïcions del gran mestre de tots, Prat de la Riba. És just consignar el nom de l'historiador Carreres Candi, que a darreries del segle passat i principis de l'actual ha havia elaborat una hipòtesi segons la qual la nació catalana moderna i l'etnos ibèrica antiga eren la mateixa cosa.
Que la transcendència dels seus treballs escapi de vegades al Dr. Pere Bosch-Gimpera, no li lleva el mèrit d'haver-los dut a terme. No perquè Colom hagués cregut arribar a les Índies d'Orient deixa de ser el descobridor d'Amèrica. Deu mil.lenis, CENT SEGLES, són un futral d'anys. Que el mateix Bosch-Gimpera, esgasrrifat, s'entretingui de vegades a aigualir aquest vi ranci extraordinari, capaç de pujar al cap a qualsevol ciutadà que tingui cap, és un detall pintoresc, il.lustrador de la rara psicologia de certs savis. En definitiva, tindríem que l'home Bosch-Gimpera formaria un cert contrast amb els seus propis llibres. No és que vulguem insinuar, amb això, que l'home desmereix. És prou sabut que amb ell la nostra etnos té, no sols elqui l'ha estudiada amb més brillantor, sinó també un dels seus espècimens més lluïts, que la faria quedar bé a tot arreu. Quan l'autonomia, discutint-se quin tractament caldria donar al rector de la Universitat de Barcelona, es va proposar que el de magnífic. Essent Bosch-Gimpera, va comentar algú, el tractament esqueia com anell al dit. Bosch-Gimpera va néixer a Barcelona el 1891. Va començar per la carrera de dret, de la qual en desertà, com tants d'altres, a la de filosofia. Va ampliar estudis a Berlín. Tenia l'edat delservei militar quan ja dava a llum La civilització creto-micènica (Barcelona, 1912), seguida poc després d'una traducció literal dels himnes homèrics i un Origen de la tragèdia grega (Barcelona, 1913). El 1915 era nomenat director delservei d'excavacions de l'Institut d'Estudis Catalans. El 1919 publicava la seva Prehistòria catalana, i el 1922 llegia a l'Acadèmia de Bones Lletres un Assaig de reconstrucció de l'etnografia de Catalunya.Aquesta és la que podríem anomenat "primera època de Bosch-Gimpera", lluny encara de formular les tesis innovadores que li daran renom.
És amb l'Etnografia de la Península Ibèrica (1932) que fa el primer pas decisiu cap a aquestes tesis. Degà de la facultat de filosofia des del 1931, rector de la Universitat des del 1933, i ocupant després càrrecs que són un pegat en un banc en la seva vida de savi, perd en activitats molt secundàries un temps preciós.
És a l'exili, a Mèxic, on redacta la síntesi d'envergadura que teníem dret a esperar del seu talent. Es va imprimir l'any 1945.
És ben curiós que els quatre llibres catalans interessants que han sortit a l'exili en vuit anys, hagin hagut de ser impresos en llengües estrangeres. La Vida secreta de Dalí (pensada en català i escrita en francès) va sortir als Estats Units en anglès, aquest de Bosch-Gimpera en castellà; el Diari d'un expatriat català del comte de Güell s'ha imprès a Mònaco en francès. I també en francès s'acaba d'imprimir ara a Friburg de Suïssa el quart dels llibres que dèiem, la Histoire spirituelle des Espagnes, del canonge Carles Cardó.
El de Bosch-Gimpera és un dels pocs noms catalans realment coneguts arreu del món. Quan, després del 6 d'octubre, les tropes espanyoles elvan tancar en un vaixell-presidi, els prehistoriadors de tot el planeta van armar un xivarri protestant-ne, i els del Japó no vanser pas els més tebis. Ha professat cursos i conferències en un sens fi d'universitats estrangeres: la Sorbona, Berlín, Madrid, Brussel.les, Oxford, Porto, Cambridge, etc. La Comissió Internacional de Glozel (1927) el va comptar entre els seus membres. Va organitzar i presidir el Congrés Internacional de Ciències Prehistòriques i Protohistòriques, inaugurat a Berna l'any 1931, etc.
Respecte al que insinuàvem, d'un cert contrast entre l'home i el prehistoriador, ens referíem més que res a les seves malaventurades activitats polítiques. Perquè el respectem com a mestre de tota una nova generació catalana a la qual està donant una consciència ètnica, ens vol veure amb quanta facilitat l'ensarronen els Clodoaldos de totes menes i dimensions per fer-lo entrar en Gobiernos españoles en el exilio i altres pallassades, de vegades al costat d'alguns responsables molt directes (per acció o per omissió) dels excessos que van matar la tristament cèlebre República española de trabajadores de todas clases.
Però ¿qui es recorda dels predicots de Capmany a les Corts de Cadis? Tot això i més petits retrets que gosaríem fer-li encara -com és la seva enrevessada prosa, que va fer exclamar a certa alumna que li posava en net uns manuscrits: "Això no són manuscrits: són pedescrits!".Les seves maltraçudes incursions en el camp de la història contemporània, etc., no són més que ombres que fan més esclatant encara el seu talent propi i original. Llegir els seus treballs per ordre cronològic, és assistir a un procés apassionant de desxiframent d'un gran enigma. La història primitiva de la nostra pàtria era un caos, un laberint on només el geni de Prat de la Riba i la sagacitat de Carreres Candi havien intuït el fil d'Ariadna fa mitja centúria. D'aquell garbuix de notícies incoherents, sota les mans de Bosch-Gimpera, n'ha anat sortint un monument de fonaments tan sòlids que ja res no podrà destruir. Amb ell, el primer capítol de la nostra història és tan clar, tan harmoniós, tan suggestiu, que d'ara endavant eboca la seva vivíssima llum sobre tots els altres capítols.
Grans quantitats, incomprensibles petits defectes, tal és l'home a qui la pàtria deu la teoria científica de la seva personalitat ètnica.
Resum i extrets de l'obra "La formación de los pueblos de España". Pel Dr. Pere Bosch-Gimpera. Imprenta Universitaria, Mèxic, 1945. 412 pàgines de text. 71 làmines i 12 mapes. És el número 2 de la primera sèrie de les "Publicaciones del Instituto de Historia" de la Universitat Autònoma de Mèxic.
A continuació donem una síntesi del llibre. Les cites textuals van entre cometes i amb indicació de la pàgina. Els resums i aclariments entre claudators. Els títols i subtítols també els hi hem posat nosaltres. Joan Sales.
Idea central del llibre
"Creiem que la diversitat dels pobles, a través d'aquells segles en què apareix en formació la Hispània moderna, necessita, fer a la seva veritable comprensió, ser relacionada amb la dels segles primitius. I que la història medieval guanya molta llum jutjada tenint en compte les seves arrels més fondes." (P. 38)
Les més antigues troballes d'art: les pintures rupestres
Fins al IX mil.leni abans de Jesucrist. Dos "estils" es reparteixen la Península:
Art "franco-cantàbric", d'origen nòrdic (estil "naturalista") Es troba per tot el nord i oest de la Península.
Art "capsia", d'origen africà (estil "expressionista") "Es propaga... per la província d'Almeria, pel sud-est d'Espanya, arriba fins a les serres de Conca i Albarrací per un costat, i per l'altre segueix el vessant oriental de la serralada de la costa, per les províncies de València (cova de l'Aranya de Bicorp) i Castelló (barranc de la Valltorta, Morella, cova Remígia) fins al sud del Principat (Perelló, Vandellós, Tivissa). I inicia un avanç cap a l'interior del Baix Ragó (Cretes, Maçalió, Alcanyís) i Ebre amunt (Benifallet), arribant per l'oest del Principat fins a les serres del sud de Lleida (Cogul)" (pàgina 41)
Dos complexos ètnics
"A darreries del Paleolític superior [IX mil.lenari abans de Jesucrist] resulten ja netament destacats els dos grups fonamentals de la població peninsular que hauran de ser el punt de partida per a l'evolució ulterior i que l'evolució cultural i els moviments del Mesolític no faran sinó precisar i accentuar: el del nord (franco-cantàbric)...i el del sud i est en el qual va predominar... l'element capsià." (Pàgina 45)
D'on venien els capsians?
"A darreries del Paleolític superior, la cultura "capsiana" arriba procedent de l'Àfrica, i s'estén pel sud i l'est d'Espanya". (Pàgina 37)
L'allau "sahariana"
Tercer mil.lenari abans de Jesucrist
"La cultura d'Almeria representa sens dubte una nova onada d'infiltracions africanes, relacionades amb la cultura "sahariana", al mateix temps que amb els antepassats dels ibers històrics. Després del desenrotllament almerià al sud-est d'Espanya, aquesta cultura avança a través del reialme de València,del sud-oest de Catalunya [fins a l'altura de Solsona-Sitges] i part limítrofe d'Aragó. I penetra per l'alta vall de l'Ebre i a través del que després va ser la Celtibèria, incloent la Manxa i arribant fins a Madrid i l'alta Andalusia. En un llarg espai de temps, que va de la fi del Neolític fins a la plena Edat del Bronze (cultura d'El Argar), sembla que la població d'aquells territoris va quedar bastant unificada i que va romandre idèntica fins a l'alba dels temps històrics... La població anterior és esborrada, si bé no de cop. Degué de deixar rastres nombrosos i àdhuc grups molt compactes i només "iberitzats" superficialment a les seves regions extremes, com per exemple la zona muntanyosa entre les províncies de València i Alacant, al sud de Catalunya. La Celtibèria i l'alta vall de l'Ebre (càntabres). En tot cas va existir una forta influència cultural que es va estendre als pobles veïns, no pertanyents al grup dels almeriano-ibers, com va succeir amb els basco-pirenaics. Els almarians eren agricultors i minaires... i molt bel.licosos, en oposició als de la cultura de les coves. Mentre que aquests rara vegada es troben armes, abunden en canvi en els poblats fortificats i sepultures dels almerians." (Pàgina 68).
El "poble de la cultura de les coves"
[És el descendent dels "capsians" del Paleolític. A remarcar que l'allau "sahariana" es va estendre per la mateixa regió geogràfica natural que ocupava el poble "capsià" del Paleolític i que "capsians" i "almerians" havien de tenir grans afinitats ètniques a causa de l'analogia del seu origen.
Els cinc grans pobles històrics d'Hispània
1.- Els "pirinencs"
Bascos
"Cal creure que el poble pirinenc, des del País Basc fins a Catalunya,és el descendent... dels antics grups franco-cantàbrics del Paleolític, més o menys modificats. La seva personalitat es forma al voltant dels Pirineus... Els grups orientals es desnaturalitzaran a les èpoques següents, com també els nuclis de la zona cantèbrica, idèntics d'origen als bascos. Però el grup pirinenc occidental, en el qual s'ha d'incloure sense dubte tot l'Alt Aragó i qui sap si també les comarques de l'extrem occidental del Pirineu català, sobreviu amb ben marcats caràcters... en el poble basc històric." (Pàgina 82).
"Els bascos actuals no són de cap manera els sobrevivents dels ibers, com volia la teoria clàssica des de Humboldt, i com encara repeteix algú. L'ascendència dels ibers s'ha de cercar... en el poble de la cultura dita d'Almeria". (Pàgina 83).
[Les úniques tribus netament "pirinenques" que hi havia al Principat eren la dels andosins (Andorra) i la dels arenosis (Aran). A remarcar que a l'Aranno s'ha parlat mai català. La tribu dels ceretans (Cerdanya) era bàsicament pirinenca, però va rebre influències "capsianes" o de la "cultura de les coves".
2.- Els celtes
castellano-lleonesos
Les onades celtes
La primera onada:
(Entra per Catalunya i és rebutjada pels ibers)
"Per la costa mediterrània arriben a la Catalunya del litoral i penetren cap a la plana d'Urgell... fins a l'Ebre (el Molar), infiltrant-se a la part oriental d'Aragó."
"L'arribada d'aquests celtes a Catalunya pot datar-se vers 900 anys abans de Jesucrist i el seu domini continua fins a 650. Llavors els ibers del sud reaccionen i els esborren al seu pas cap a la costa francesa."
Segona onada
(Entra pel País Basc i s'estableix a Castella-Lleó)
"L'apogeu de la dominació dels celtes a la Península comprèn l'època del segle VI al II abans de Jesucrist. Llavors, després d'haver fracassat en el seu intent d'apoderar-se de tota la Península, per la resistència dels tartessis en el sud i dels ibers a la costa oriental, van poder mantenir en el seu poder tot el centre, oest i nord. Dels indígenes, aparentment en desapareix tot rastre".
"Els lusitans, si bé havien experimentat una forta influència dels celtes veïns, van aconseguir, per fi, rompre la seva dominació i estendre's i dominar al seu torn la major part de Portugal i Extremadura en el segle II". (Id.)
"En els territoris pròxims a l'extrem occidental dels Pirineus ocupats pels bascos, el domini cèltic no va afectar la massa de la població". (Pàgina 135)
"En general, sembla que malgrat la celtització cultural dels pobles de Portugal i Galícia...degueren mantenir gran part de la seva població indígena intacta sota el domini cèltic i que, a la llarga, en aquests territoris, aquella degué predomina, de manera que els seus habitants no són tan celtes com generalment es creu". (Pàgina 136)
"On els celtes semblen haver arrelat fortament, gràcies potser a la poca densitat de la població anterior, és a les terres de l'altiplanície castellano-lleonesa, on van transformar la població imprimint-li profundament el seu propi caràcter". (Idem.)
"En els pobles de llengua catalana els celtes no van deixar pràcticament cap restre". (Pàgina 146)
3.- Els tartessis
Andalusos
"Andalusia, comprenent els dos vessants de la Serra Morena, és el domicili dels pobles del grup tartessi" (Pàgina 147)
"Els pobles tartessis sembla que en certs moments (segle VI) van formar una gran Confederació, de la qual en parla el Periple, i dins de la qual entrava una federació secundària encapçalada pels mastiens, amb qui s'agrupaven els bastetans i deitans". (Pàgina 148)
[Els mastiens, bastetans i deitans eren els pobles de les províncies d'Almeria i Múrcia, segurament ibers d'origen, però "tartessitzats" culturalment i políticament fins al punt que els primers exploradors grecs els van incloure entre els tartessis sense vacil.lacions]
Com va néixer la confusió al voltant del nom "Ibèria"
"Aquest grup inclòs dins de la Confederació tartèssia és indubtablement ibèric, en el sentit de ser descendent dels antics "almerians", i àdhuc en representa el nucli primordial [el del desembarc i de la primera cultura]. Els ibers en sentit estricte (gimnetes-contestans, edetans i ilergetes-ilercavons amb infiltracions ibèriques cap al nord-est del Principat i fins al Rosselló i Montpeller), representen l'expansió secundària dels "almerians" cap al nord. Els contactes del grup "almerià" primari amb els pobles d'Andalusia (el grup tartessi en sentit estricte), que es van realitzar des de molt antic i es van afirmar durant el floriment de Tartessos i del seu comerç, unificant la seva cultura... degueren mantenir un cert contrast, al principi, entre els pobles compresos dins de la Confederació tartesso-mastienai els del nord del Vinalopó, i aquest contrast va donar lloc a la distinció dels grecs". [La regió de Múrcia-Almeria ha estat sempre una terra fluctuant entre la nostra nacionalitat i Andalusia. Els nostres Reis van intentar diverses vegades annexionar-la a la seva Corona i el testimoni de Muntaner acredita que a l'Edat Mitjana el català era parlat a Múrcia. En el dialecte actual murcià els filòlegs assenyalen la persistència d'un 50% de lèxic català.]
"Les fonts més antigues (el Periple grec del segle VI, Hecateu), anomenen "ibers" només els del Vinalopó en amunt, que devien fer un grup molt compaccte; inclouen el sud d'Espanya dins de la Confederació de Tartèssia. [Aquí una nota:] En el Periple no es coneixen, doncs, altres ibers que els de la costa oriental d'Hispània..."
"Les tribus tartèssies no són anomenades "ibèriques" fins a Herodor, cap a l'any 430."
"Els grecs distingien entre ibers i tertessis, però després els van confondre."
"A mesura que el centre de relacions gregues es concentrava en els pobles netament ibèrics de l'est i sud-est d'Hispània, i que la relació amb els tartessis de l'interior d'Andalusia era força menys directa del que havia estat en el segle VI, per les semblances positives de cultura entre tots dos grups, i pel contrast entre ells i els celtes, es va arribar a incloure ibers i tartessis dins d'una mateixa denominació. El nom d'ibers en principi era exclusiu de les tribus formades per l'antiga extensió de la cultura d'Almeria cap al nord [o sigui dels pobles dels actuals Països de Llengua Catalana]; però, com sempre a l'Antiguitat, es va estendre poc a poc als pobles considerats com a afins ètnicament. Així ja molt més tard, a partir del segle III, tota la Península serà anomenada Ibèria, malgrat que la major part no estava poblada per ibers".
4.- Els ibers
Pobles de llengua catalana
[La Ibèria estricta comprenia: el País Valencià, les Illes Balears, el Principat (menys el racó muntanyós i poc poblat del nord-oest) i l'Aragó oriental (fins on hi ha havia el front durant la guerra passada, 1936-1939), també sense la seva regió muntanyosa del nord. La delimitació de la Ibèria estricta es dedueix, en primer lloc, del Periple foceu del segle VI abans de Jesucrist que Festus Avienus va inserir en el seu poema "Ora Maritima". El Periple fa suposar que existien relacions normals entre totes les ciutats de la costa des del Vinalopó fins passats els Pirineus. Hecateu cap al 510 ("Períodos Gés"); Herodot ("Nou llibres de la Història"), i tots els autors grecs fins a Herodor (cap al 430), distingeixen sempre la nostra Ibèria estricta de les altres nacionalitats peninsulars.]
"Cal al segle IV i durant el següent, els territoris de Catalunya i Aragó, malgrat el seu caràcter més primitiu i rude, poc a poc van rebent l'influx grec d'Empòrion i l'ibèric del sud-est, i s'unifica en certa manera la civilització de tots els pobles ibèrics... Les influències d'aquesta cultura arriben fins al límit del territori cèltic". (Pàgina 157)
El gran focus cultural ibèric es trobava a l'actual província d'Alacant.
La cultura ibèrica
La cultura militar.- "L'esperit d'aventura i bel.licós dels pobles ibèrics va derivar fora d'Hispània. Els ibers van servir com a mercenaris en els exèrcits cartaginesos o en els grecs de Sicília... Coneixem històricament aquests mercenaris dels segles VI i V; devien ser d'enorme influència per aclimatar per aclimatar, al seu retorn, els costums, civilització i art hel.lènics reforçant així la influència de les colònies gregues ja establertes a la seva terra". (Pàgina 158). [Els ibers tenien una arma característica: la "falcata", sabre encorbat amb el pom en cap de cavall. Hi havia infanteria i cavalleria. Eren famosos els foners balears, ensinistrats en el maneig del mandró des de la seva primera infància, mitjançant l'estímul que consistia a posar-los la ració de pa en un lloc alt i distant, perquè l'abastessin a cops de roc. Sobre l'austera educació esportiva dels ibers en general, Estrabó dóna un detall curios: hi havia penes molt severes per als joves la cintura dels quals passés d'un cert límit màxim.]
La literatura.- "L'escriptura jònica es propaga i dóna lloc als alfabets locals, en els quals es van escriure textos no interpretats encara, per ser l'iber desconegut; es gravaven en ploms (se'n va constituir un veritable arxiu a la Bastida de Mogent, província de València), o bé en planxes d'argent, en vasos de metall, etcètera.
També en objectes de ceràmica es troben inscripcions". (Pàgina 159). "Els ibers devien tenir una literatura, de la qual donen notícies les fonts històriques antigues". (Pàgina id.)
La música.- "La música devia ser molt conreada: es coneixen algunes representacions de flautistes en els relleus i la ceràmica (Llíria)". (Pàgina id.)
L'escultura.- "El cas del lleó de Bocairent, tan semblant al de Focea, i l'estil del cap d'Alacant, fan pensar cada vegada més que es pot tractar d'obres d'escultors provincials foceus... Potser així s'explicaria que aparegués tan aviat una escola d'escultura ibèrica i es desenrotllés tot seguit amb tanta fecunditat i frescor, per intervenir-hi escultors forasters que van viure en íntim contacte amb els indígenes, infiltrant-los les seves creences i els seus ritus, adaptant-se poc a poc a la mentalitat dels naturals, contribuint a erigir santuaris i sacrificant-hi potser per propiciar-se els genis protectors del país". (Pàgina 193)
Diferències entre els ibers i els tartessis
Diferències polítiques i socials.- "L'organització político-social dels íbers i tartessis presentava grans diferències i contrastos. Tartèssia va arribar a un grau de maduresa molt més avançat que Ibèria; aquesta va romandre en un estat més primitiu i pròxim al tipus que podríem comparar amb els dels pobles berbers constituïts en petites agrupacions al voltant del poblat o de la ciutat, pràcticament independents i relacionats amb altres poblats per vincles tribals i per aliances militars en moments de perill, sense gaire consistència.
La base de l'organització ibèrica és democràtica i en general igualitària, amb el poder en un consell d'ancians o mena de senat, com la "djemaa" dels berbers, i només per excepció s'arriba a una organització més àmplia i a tenir veritables reis o cabdills. Aquests no obstant, apareixen entre els edetans i els ilergetes en els moments de la conquesta romana (Edecó, Indíbil, Mandoni),i llavors tenen un caràcter en certa manera hereditari". (Pàgina 160).
[En canvi, els tartessis: dividits en classes socials (aristocràcia terratinent i mercantil, pagesia, navegants, esclaus); constituint monarquies que comprenien ciutats governades al seu torn per famílies de prínceps. Les monarquies formaven entre elles federacions i aquestes la vasta confederació de què parla el periple.]
Diferències de caràcter.- "En general, es parla de la poca bel.licositat dels tartessis que, després de les primeres lluites i de la repressió violenta de les seves primeres sublevacions, van ser dominats fàcilment pels romans... [En canvi:] Les tribus de l'est d'Hispània van donar exemples de bel.licositat i coratge: Sagunt, Indíbil i Mandoni, els mercenaris dels exèrcits cartaginesosi grecs, i els qui van servir a les files romanes, com la "Turma Salluitana" que va merèixer la ciutadania pel seu coratge a la guerra social d'Itàlia..." "Les notes comunes a tots els ibers semblen haver estat: l'esperit d'independència i d'oposició a dominis foresters, l'orgull, el sentit de l'hospitalitat, el ser assequibles al tracte benèvol i esquerps al tracte altiu, la ingenuïtat i la credulitat; al mateix temps que la indolència i la inconstància per a les empreses llargues, i la divisió amb tendències a l'anarquia... Hi ha gran receptivitat per a les influències culturals estrangeres i gran aptitud artística, àdhuc entre les classes més humils. L'esperit de cabdillatge i la institució dels "soldurii", companys del cabdill que formen una guàrdia i el defensen fins a la mort, són típics".
Diferències de formació.- [A Tartèssia va ser profunda la influència dels fenicis; a Ibèria, la dels grecs.] "El fet és que al segle VI el Periple parla dels líbio-fenicis establerts a tota la costa andalusa... donant idea que allí s'havia portat una població barrejada de fenicis i africans". (Pàgina 173).
5.- Els lusitans i els gallecs
Portuguesos i gallecs
[Bosch-Gimpera havia cregut enla seva jovenesa que els lusitans eren ibers] "per a la qual cosa -diu ara, pàgina 164) no hi ha, realment, cap fonament seriós". [Els lusitans serien una tribu indígena d'arrels paleolítiques i molt celtitzada després de les onades cèltiques. Area d'extensió dels lusitans: tot l'actual Portugal, menys l'extrem nord, i a més l'Extremadura castellana. Area d'extensió dels gallecs: extrem nord de Portugal i tot Galícia. Els gal.lecis i els lusitans eren ètnicament molt semblants].
La invasió romana va ser un mal
"L'evolució dels pobles d'Espanya, abans d'interrompre-lal'intent de domini cartaginès i particularment la romana, semblava tendir a estabilitzar pobles que anaven assimilant pacíficament les influències gregues i que haurien pogut arribar a un elevat nivell". (Pàgina 257)
Persistència dels pobles hipànics sota els romans
"En general, l'aspecte de la Hispània indígena rural va romandre força intacte... Llevat dels grans centres de població i sobretot de les seves pròpies colònies, els romans no van introduir masses d'immigrants, i es van barrejar i en molts casos absorbir entre la població indígena". (Pàgines 262-263).
Persistència dels pobles hispànics fins avui
"A través de totes aquestes convulsions [invasions visigòtica, musulmana, etc.], no acabades encara, assistim a la revifalla dels pobles hispànics, l'evolució dels quals va interrompre l'imperi romà, com després el dels Àustries, impotent, igual que l'absolutisme modern o la uniformitat administrativa i centralista, per fondre o per coordinar d'una manera violenta i artificial allò que va ser i segueix essent tan bigarrat i divers". (Pàgina 272)
La corona catalana era l'encarnació de l'etnos ibèrica
"En la política d'expansió dels reialmes cristians del segle XI es reprodueixen velles afinitats i tendències. L'aspiració de Catalunya a la intervenció a tota la zona de Llevant fins a Dénia i a Lleida i Saragossa, reassumeix l'afinitat dels pobles ibèrics llevantins". (Pàgina 320).
Conclusió
"En el subconscient dels pobles d'Hispània, i recolzades en la geografia, actuen lleis pràcticament eternes". (Pàgina 321).