CRONOLOGIA DE LA REPRESSIÓ DE LA LLENGUA I LA CULTURA CATALANES
***************************************************************************
Señor don Francisco, en tanto que en Cataluña
quedase algún solo catalán, y piedras en
los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra.»
(Francisco DE QUEVEDO),carta :adreçada el febrer
de 1645 a D. Francisco de Oviedo.)
***************************************************************************
Unes declaracions del catedràtic i membre de la
Real Academia de la Lengua Española, Gregorio Salvador,
en què negava la persecució contra la llengua
i cultura catalanes i l'intent de genocidi cultural sofert
durant el franquisme, són la raó d'aquest
llibre. Només a partir de la ignorància
o del desconeixement més absolut es poden fer afirmacions
que neguin tot el que la legislació franquista
va fer des de l'inici de la rebel·lió militar,
el juliol de 1936. Una ignorància que Josep Benet,
amb la seva obra capdavantera, Catalunya sota el règim
franquista. Informe sobre la persecució de la llengua
i la cultura catalanes pel règim del general Franco,
va ajudar a pal·liar.
Una afirmació que, a més del menyspreu anés
complet davant la vexació cultural de milers i
milers de persones que hagueren de viure la persecució
de la seva cultura-catalans, balears i valencians-, amaga
tota la pràctica franquista de repressió
cultural, que anava des del nivell cultural més
personal fins a la fita més ambiciosa. Unes afirmacions
greus per venir de qui vénen
I per no haver estat desautoritzades amb un silenci còmplice.
En altres períodes rasés durs de la nostra
història cultural hem tingut la comprensió
dels intel.lectuals castellans davant el fet repressiu:
així, durant la dictadura de Primo de Rivera i
fins i tot en la més fosca etapa del franquisme,
com ara en aquell període de constant persecució
cultural, feta de manera freda, calculada i metòdica,
hi hagué qui, tot i la dictadura, demostrà
solidaritat vers una llengua germana filla del mateix
tronc comú de l'idioma llatí. N'és
un bon exemple el diàleg potenciat per Dionisio
Ridruejo entre escriptors catalans i castellans que tingué
lloc als congressos de poesia de Segòvia, Salamanca
i Santiago, en què es confronten les opinions de
la representació catalana -Riba, Foix, M. Manem,
Garcés etc.- amb rellevants intel.lectuals castellans
-Aleixandre, Rosales, Vivanco, Ridruejo, Panero, Laín,
Tovar etc—. l’ou com una mena de reconeixement
paraoficial de la representativitat i del prestigi de
la cultura catalana.
La persecució de la llengua i la cultura catalanes
durant el franquisme fou una constant del règim,
nascut d'una rebel-lió militar el juliol de 1936.
Un sistema polític que tenia una filosofia totalitària
en la qual tot es confonia amb una visió unitarista
d'Espanya i on la pluralitat cultural, lingüística
o nacional era considerada sediciosa i transgressora de
la unitat d'Espanya i, per tant, mereixedora de destrucció
o d'anihilament.
La periodització de la repressió va d'acord
amb els paràmetres de la conjuntura política:
una fase de violència general (de 1939 a 1943-1944),
en què pretenen una substitució cultural,
i a partir d'aleshores una estratègia d'assimilació
fins el 1947, o bé l'aparició d'una cultura
expressada en espanyol que busca un públic que
desconeix la seva pròpia llengua I alhora una certa
projecció pública -sempre obstaculitzada-
del món cultural català. L'etapa arriba
Fins el 1951.1
La primera és duna violència total contra
qualsevol expressió pública de la llengua
i la cultura catalanes: qualsevol manifestació
en català era perseguida o prohibida i en molts
de casos penalitzada amb fortes multes. La repressió
de les multes s'ha de veure sempre dins la conjuntura
econòmica en què s'imposen. Així,
hom hi pot veure un afany altament repressiu. A la postguerra
la llengua arriba a ser tan perseguida que fins i tot
és prohibida en la grafia de les làpides
dels cementiris. També a les esqueles i als recordatoris.
El franquisme, davant el fracàs de les potències
totalitàries als camps de batalla, fou un sistema
polític que evolucionà cap a un règim
autocràtic i esdevingué un sistema dictatorial
que veié en la llengua catalana un enemic que calia
abatre, des dels seus orígens fins a la seva desaparició.
Foren les causes alienes externes les que l'obligaren
a prendre només postures més flexibles,
però la intransigència més fèrria
fou l'element comú constant d'incomprensió
vers la llengua i la cultura catalanes.
A la majoria dels territoris de llengua i cultura catalanes
Vacritud inicial de les tropes franquistes fou brutal.''
El terror blanc que acompanyà l'ocupació
militar i el clima de nacionalisme espanyolista abassegador
feien que, a part les lleis que discriminaven i perseguien
el català, existís, sotto voce, una pressió
ideològica sobre qualsevol activitat cultural,
cosa que forçava la gent a amagar la qüestió
de la llengua. Més enllà de les lleis o
ordenances concretes, o de la petició de permisos
(si és que arribaven), l'ambient feia impensable
utilitzar la llengua del país en qualsevol activitat
cultural.
No oblidem que durant la guerra civil l'animadversió
contra la llengua catalana arribà fins a l'extrem
de fer sospitosos els noms pròpiament catalans:
per exemple, Montserrat, Núria, Jordi etc. i també
s'arribà a castellanitzar la fonètica dels
cognoms, pràctica i actitud que es mantingué
fins a les acaballes del franquisme.
A partir del 1951 l'evolució del règim presentà
una imatge més condescendent envers un món
cultural, el català, que vivia entre tensions i
repressions. Amb una constant: tot el que podia ser cultura
de masses era prohibit en català.
Aquesta obra recull una primera relació de proves
de la persecució contra la llengua i cultura catalanes
al llarg dels anys del franquisme. Però, si es
feia de manera exhaustiva, podria multiplicar-se amb un
nombre extraordinari d'exemples.
Cal precisar que per als militars vencedors, de l'exèrcit
franquista, els matisos en l'anàlisi política,
cultural o social brillaven per la seva absència.
Era una anàlisi primària maniqueista, d'addictes
o d'enemics, de bons espanyols i de mals espanyols. I
per això és fàcil seguir les acrituds
més constants i directes contra la llengua i cultura
catalanes, dels caps militars fins als sots-oficials,
des de la capitania general o els governs militars fins
a les casernes esteses per tot l'estat espanyol.
Durant l'ocupació de Catalunya per les tropes franquistes
hi va haver soldats que es van sorprendre de veure que
la llengua catalana fos la pròpia de tants i tants
habitants. I això provocà una doble actitud:
la majoritària, de rebuig (soldats que oferien
llaminadures o propines si la canalla enraonava en castellà),
i, minoritàriament, una descoberta impensada que
obrí la intolerància malgrat les passions
de les autoritats militars i les noves jerarquies polítiques.
La pressió contra la llengua catalana i el seu
us exercida per la tropa en plena guerra era palesa des
d'Àfrica fins a qualsevol front. Aquesta actitud
es mantingué, i per qualsevol pretext apareixia
en la vida del servei militar obligatori durant tot el
règim franquista i de la manera més inesperada
i constant. Els testimonis són innombrables. Gairebé
tots els qui van fer el servei militar en el període
franquista podrien aportar el seu particular testimoniatge.
Alguns d'aquests testimonis, sobretot dels primers anys
del Franquisme, recordem que algun oficial recompensava
amb dies de permís aquell qui denunciava els soldats
catalans que parlaven entre ells la seva llengua. *Si
una expressió simbolitza allò que passava
dins les casernes és la de polacos*.
Al País Valencià, pel que fa a la repressió
contra la llengua, la situació presenta unes característiques
pròpies, en general de menys persecució
i de més tolerància, fruit també
d'un menor grau de consciència nacional i cultural
del valencianisme a la pre-guerra.
Així, com explica Josep Ballester, decrets repressius
del nou estat contra Catalunya no foren aplicats al País
Valencià. i si a Barcelona i a la província
Els pastorets foren prohibits el 1939, a la ciutat de
València, un mes després de l'ocupació
militar, s'alçaren els altars del Mercat i el Possal,
coincidint amb les festes de Sant Vicent, i s'hi representaren
els tradicionals Miracles. Encara que després,
durant dècades, no es va permetre res més
en públic en la llengua pròpia.
En canvi, hi hagué menys oposició a l'ús
escrit, sempre que fos folkloritzant i de poc nivell cultural:
llibreters de falles, sorteig de mones i tota mena d'activitats
socials. En aquesta tasca de desvirtuació de la
cultura catalana tingué un paper clau Lo Rat Penat,
entitat que sobrevisqué gràcies al nul temor
que infongué al franquisme la supervivència
duna entitat grisa i col·labora cionista fins al
petainisme, segons Alfons Cucó.
Un petainisme que identifica la col·laboració
i la subordinació de les classes dominants valencianes.
El franquisme i tots els qui hi col·laboraven tenien
un objectiu clar: el desprestigi de la cultura autòctona.
Un altre camp d'actuació fou marcar amb rotunditat
zones castellanoparlants del País Valencià
per reforçar encara més el pes a les zones
frontereres de llengua castellana i crear la idea que
la zona era definitivament castellanitzada.
Al final dels anys cinquanta, i encara més a les
dècades posteriors, aparegué el que s'ha
denominar teoria d
l'alicantinidad. S'ho inventà Vicent Ramos: segons
el Alacant és un món que no té res
a veure amb València
una província castellanitzada i diferenciada de
la resta del País Valencià, i, com explica
Josep Ballester, plan tejà una nova configuració
regional. És el mite del sud est, que defensa l'Instituto
de Estudios Alicantinos.
A Mallorca, en triomfar la rebel·lió militar
de juliol de 1936, l'ús del català literari
tou tolerat, sempre però, en peces innòcues
o en persones addictes al no règim. Aviar, però,
els censors foren més rigorosos.
L'ambient contra el català de les Illes s'accentuà
poc a poc i les pressions oficials per dificultar-ne la
ut: lització als col·legis d'educació
regentats per ordes religiosos es feren més fortes.
Els anys quaranta i cinquanta, per exemple, al col-legis
La Salle i Ramiro de Maeztu de mossèn BI. Genovart
posaven un petit càstig als alumnes que descobrien
enraonant en mallorquí; al Colegio del Sagrad Corazón
era totalment prohibir de fer-ho.
Moltes de les actuacions que les autoritats locals va
tenir contra la llengua catalana eren un reflex de les
ordres que havien rebut, en primer lloc de les autoritats
militars, i, després, dels governadors civils.
Segons el grau de petainisme, això és, de
col·laboracionisme i de subordinació a l'ideari
del règim franquista, de les autoritats locals,
majoritàriament formades per catalans, i la idiosincràsia
particular de cada població, el to i la persecució
eren diferents. Sovint les autoritats locals foren més
papistes que el papa i van seguir les ordres generals
repressives de la manera més inquisitorial possible.
Moltes d'aquestes autoritars tenien una gran fòbia
a tot allò que els semblava que feia olor de catalanisme.
Es pensaven que la seva persistència en la repressió
els era un gran mèrit davant les altes autoritats.
Cal estudiar molt bé el petainisme i saber quina
fou l'actitud de molts intel-lectuals catalans davant
l'espanyolització cultural de Catalunya. Una cosa
és la visió que hom en dóna els anys
noranta i l'altra el que representaven aquestes actituds
els anys quaranta. No podem liquidar la qüestió
amb el clàssic afegitó «el catalán,
lengua de la burgesia» quan una gran part d'aquesta
utilitzava sempre el castellà abans de la guerra
civil, durant la guerra i després (llevat de les
minyones i la gent del camp) perquè consideraven
el català una llengua poc culta i alhora dels «rojos-separatistas».
La premsa fou controlada durant tot el règim franquista.
Primer amb un control ferri i estricte. Des de la llei
de Premsa del ministre Fraga Iribarne, aquesta responsabilitzava
editors, directors o periodistes del que publicaven.
D'una censura prèvia a una autocensura, però
sempre fou un camp controlat pel franquisme. I les publicacions
catalanes tenien una vigilància encara més
estricta per raó de l'idioma.
L'idioma les feia ja sospitoses; per això, l'acció
repressiva era més subtil i insidiosa. De la prohibició
absoluta del català, a autoritzar-ne un mínim,
tot passant per tina legalitat restrictiva, fins que,
a causa de la pressió social, van haver d'obrir
una mica la mà, però aleshores passaren
a imposar multes, que feren viure la premsa catalana en
la incertesa.
El procediment legal repressiu: primer, avís; després,
multa per una determinada quantitat i, finalment, el segrest.
La fórmula era una amenaça constant. En
definitiva, allò que el franquisme pretenia.
Les revistes i els setmanaris eren controlats metòdicament
i repetidament, fins i tot si eren escrits en llengua
castellana, però com que revelaven una defensa
explícita de la llengua i de la cultura catalanes
calia estar hi a sobre.
Malgrat la persecució, la cultura catalana va avançar...
Aquesta eclosió tan variada, que no arriba ni de
molt al nivell assolit en el període republicà,
intenta, davant la inèrcia i la grisor cultural
del franquisme, enllaçar amb les noves generacions
per redreçar una cultura amb bases més sòlides.
Aquesta eclosió varia segons els llocs i el temps.
Quan ho fa, sempre s'ha d'expressar en llengua castellana,
i fa néixer una falsa normalitat.
A Lleida, durant els anys cinquanta hi hagué una
certa represa cultural, després d'anys de gairebé
paràlisi total, però obligatòriament
en castellà. Cal pensar que la Lleida d'aleshores
emprava en família i al carrer la llengua catalana.
La censura actuava contra autors de creació literària
tot evitant que la seva obra fos editada. i així
ho explica un màxim especialista: «Quan l'obra
de creació d'un autor no ha pogut sortir al carrer
ni ser llegida ni produir la interacció cultural
cercada en un temps raonablement normal, aleshores, mitjançant
aquest recompte feixuc, estem mesurant i coneixent el
pes específic d'allò que anomenem el quasi-genocidi
cultural del franquisme respecte a la cultura catalana,>'
L'any 1933 la producció editorial en català
era el 23,1% de la indústria editorial espanyola.
L' any 1975 representava el 4,5% de la mateixa producció
global. És la dada més irrebatible per a
demostrar la persecució, l'intent de genocidi cultural.
La xifra de 835 títols en català publicats
el 1936 no fou igualada fins el 1977. És a dir,
al cap de quaranta-un anys.
Persecució contra la llengua i cultura doblegant
els creadors i evitant-ne la difusió, amb la finalitat
de fer-la desaparèixer. Aquest intent tingué
uns lúcids col·laboradors intel·lectuals
que posaren la seva ciència i la seva experiència
al servei d'aquest intent genocida. Joan Samsó
explica que, a l'arribada a Barcelona del governador civil
González Oliveros, amb el discurs que va fer «todo
el mundo quedó helado [...I Habló con unos
términos vengativos y policíacos que aterrorizó
a cuantos llenaban el salón de Carlos III».'
i aquest esperit era fruit d'una planificació metòdica.
Carles Riba no s'estava de dir que l'estratègia
contra la llengua catalana no sortia pas d'un «cuarto
de banderas», sinó d'una càtedra de
filologia de la Universidad de Madrid, concretament d'Antonio
Tovar, sots-secretari de Prensa y Propaganda fins al maig
de 1941. Ideòleg falangista, tenia els seus aliats
a Catalunya en uns quants intel·lectuals que no
anomenarem, perquè encara n'hi ha que viuen, i
que col·laboraven de manera activa perquè
en un termini de temps, una quarantena d'anys, el català
desaparegués com a llengua de cultura.
El llibre català, de primer perseguit i cremat,
després negat, restà absent de la vida pública
de Catalunya durant set anys i cinc mesos. I, quan l'autoritzaren,
d'entrada impediren que ho fes en l'ortografia normalitzada,
trencant amb més de trenta anys de feina i de consolidació
de la tasca ortogràfica i cultural de l'Institut
d'Estudis Catalans. Així fou imposat a les Obres
completes de Verdaguer i a algunes d'Eugeni d'Ors.
En arribar els primers permisos d'edició, hom veu
encara una subtil i insidiosa limitació, la de
permetre un percentatge molt reduït d'autoritzacions,
amb tiratges molt baixos i edicions de bibliòfil.
El resultat seria una cultura que només podia ser
d'elit. Perquè els preus eren desorbitats i les
edicions de bibliòfil quedaven fora de l'abast
popular. I això era precisament el que pretenien.
És a dir, que, salvada la primera etapa en què
els llibres eren destruïts pels mateixos editors
per evitar problemes, ara procuraven que optessin, també
obligatòriament forçats per les
Circumstàncies, per la substitució cultural.
Per evitar la postergació absoluta del català
alguns intel·lectuals i editors van posar noms
llatins o en triaren d'altres que s'escrivissin, o sonessin,
igual en llengua catalana i castellana. Així ho
féu l'Editorial Selecta, que tenia les col-leccions
«Perenne» i «Excelsa», l'Editorial
Spes, Benèfica Minerva, Franciscàlia, Fòrum
Musical, Òmnium Cultural, l'Obra del Ballet Popular,
Banca Catalana, revistes com «Studia Monastica»,
«Critèriori», «Germinabit»
etc.
S'hauria de fer una cultura de bell nou i l'únic
potencial fidel era el públic antic, puix que el
trencament d'anys de silenci i de persecució Navia
fet un tall generacional, cultural i lingüístic
que en milers de persones seria irremeiable.
El caràcter inicialment totalitari del règim
franquista es tornà una dictadura, quan a les forces
feixistes de l'Eix els canvià la sort als camps
de batalla, en el manteniment d'una legislació
que només autoritzava el que era pròpiament
l'entramat del nou estat. Així, normalment no prohibia
les més variades activitats de la societat, sinó
que no les autoritzava, fet totalment diferent. Era una
limitació repressiva a priori que tallava d'arrel
qualsevol iniciativa.
Així, hem recollit el testimoniatge a moltes zones
de la Catalunva interior i de muntanya, llocs on la gent
es coneixia de sempre (per exemple, al Solsonès,
a l'Alt Urgell, a la Cerdanya, al Berguedà, al
Pallars, al Priorat etc.), de moltes consignes de repressió
que són difícils de provar documentalment.
No hi intervenia directament l’administració
estatal; per això, les consignes es feien d'una
manera que podem anomenar repressió verbal. És
a dir, negant la possibilitat de dur a terme qualsevol
activitat cultural catalana (teatre d'afeccionats, folklore,
recitació de poemes, l'edició d'uns fulls
culturals, d'una revista local, conferències, col·loquis,
tertúlies etc.) a través d'una comunicació
verbal que duia implícita una prohibició
o fins i tot un càstig.
La migrada resistència cultural al franquisme va
cercar una escletxa potenciant allò que se n'ha
dit barcelonisme. Escriure sobre la identitat, els costums
i les tradicions de Barcelona com un succedani perquè
no es podia parlar de Catalunya. Cal dir que aquesta fou
també una tàctica dels qui havien optat
aleshores per la renúncia a la catalanitat cultural
i lingüística. Així, trobem que «La
Nostra Revista», de Mèxic (30-w-1959), destaca
«el barcelonisrne abrandat del setmanari dels botiflers»,
és a dir, «Destino», tot indicant que
el governador lliurava un premi de 10.000 pessetes al
millor article sobre Barcelona.
Aquesta actitud de conformar-se a diluir la catalanitat
potenciant el localisme era definida per «La Nostra
Revista» com a col·laboracionisme. Hi incloïa
Ignasi Agustí i Carles Sentís.
Paral·lelament, el règim va potenciar el
leridanismo i el tortosismo, amb la complicitat de personatges
de Lleida i de Tortosa.
El cinema català va voler consolidar una indústria
pròpia ï amb alts i baixos anava produint
films. La Generalitat Republicana va fer la política
de doblar molts films a la llengua del país.
Durant la postguerra tot era prohibit. A més, potenciaren
les productores instal·lades a Madrid o les distribuïdores
que comercialitzaven els productes a l'estat espanyol.
El resultat fou que el cinema i tot el magnetisme que
despertava en àmplies masses de la població
de postguerra, on el cinema donava accés a un món
meravellós molt allunyat de la vida quotidiana
de cada dia, s'havia d'escollir en castellà. Film
rere film, i any rere any, va ser només en llengua
castellana.
El cinema de postguerra en català no fou possible.
i quan es permeté, l'any 1952, foren autoritzades
unes poques pel·lícules de caire pseudo-historicista,
religiós o costumista.
No fou fins aquell any que, aprofitant el muntatge de
la Passió d'Esparreguera, Iquino rodà El
Judes, però no deixà de ser una filmació
aïllada.
Encara l'any 1967 o 1968 un alt responsable oficial del
món del cinema a Espanya, Carlos Robles Piquer,
respongué a Miquel Porter Moix, peoner de l'estudi
del cinema català i primer professor d'història
del cinema:
«Hacer cine en catalán, nada de nada.»
Una interrupció de gairebé cinquanta anys
en una índústria amb tanta expansió
ha creat uns hàbits culturals que fan difícil
que molta gent pugui enllaçar amb una realitat,
el doblatge o la producció pròpia anterior
a la de la guerra civil.
El teatre català fins al 1946 visqué en
un col-lapse total; més enllà d'autoritzacions
concretes a alguna associació religiosa, cal pensar
que no hi ha relleu generacional en el públic.
Catalunya és un país de forta i profunda
tradició teatral. Totes les companyies d'afeccionats
fins al 1939 podien viure i actuar gràcies a col·leccions
d'obres teatrals, dedicades a assortir les seves necessitats,
però a la postguerra no es podien comprat- perquè
no eren permeses. Eren col·leccions que editaven
sobretot obres estrenades per les companyies professionals
a Barcelona. Fins a mitjan decenni dels anys cinquanta
no foren autoritzades aquestes col·leccions per
continuar la tradició d'avantguerra.
Entremig, però, hi hagué el tall de més
de quinze anys, cosa que vol dir que es trencaren la continuïtat
i la tradició i en molts llocs mai més no
es recuperaren.
Un altre factor perjudicial per al teatre català
fou que la crítica teatral només es podia
fer en llengua castellana. Aquesta diferència allunyà
crítics, crítiques i espai a la premsa.
A partir del 1943 el teatre més popular fou traduït
i representat en castellà. Les obres de Josep Maria
Folch i Torres en foren l'exemple més clar. Així,
La pobre Cenicienta era l'antiga Ventafocs, i Los pastorcillos
eren Els pastorets; i encara Les aventures de Massagran
foren traduïdes per Las aventuras de Mazapán.
La visió del teatre català es limitava cada
cop més a una visió localista i de fenomen
patuès. Barcelona consumia. el teatre de Madrid
i el teatre més ambiciós i d'actualitat,
com el teatre de cambra, sempre era en castellà.
La situació diglòssica feia de Barcelona
un centre de projecció i d'irradiació de
cultura espanyola. Les manifestacions culturals catalanes
més genuïnes es convertien en restes d'una
tradició popular del passat que simbolitzava decadència
i baix nivell cultural.
L'anàlisi d'Enric Gallén és concloent:
< El model de normalització de la cultura catalana
que, del modernisme ençà, havia tendit a
convertir-la en una cultura oberta, moderna, homologable
a les altres cultures nacionals de base industrial, la
ruptura, pel que fa al teatre, entre l'escriptor i el
seu públic més genuí es produí
de forma violenta, implacable i, cosa que potser és
més greu, amb la sensació durant molt de
temps que s'esdevenia de manera pràcticament irreversible.,,"
Una de les mostres de postergació de la llengua
catalana es pot seguir a partir de les escasses autoritzacions
oficials que van permetre les administracions oficials
del franquisme. Per a comprendre el perquè de l'autorització
o de la permissivitat de la Passió d'Olesa de Montserrat
o similars, representacions teatrals costumistes, cal
recordar que les consideraven de caràcter arcaic,
ranci, una cosa pretèrita, herència d'una
tradició del passat que calia conservar. Que calia
conservar en un hivernacle, en un museu, com a peça
del passat que no servia per al present.
El règim tolerava certs espectacles en català
pel seu caràcter dialectal, arcaïtzant, folklòric.
El cant coral és popular i podia ser d'ampli abast.
Això explica la fòbia contra aquesta mena
de cant pel que té d'arrelament en els sectors
populars del país malgrat el contingut innocu.
L’única manifestació de la identitat
catalana que van tolerar fou la sardana, atès que
era considerada una danza regional i, com a tal, constituïa
un exemple més de la «riqueza del folklore
español». Per això durant els primers
anys del franquisme tots.els actes i totes les festes
oficials s'acabaven amb audicions de sardanes. Fou palès
tant a la celebració de l'aniversari de la liberación
de la ciutat, el 27 de gener, com a la festa major que,
a Badalona, se celebrà el 15 d'agost. Concretament,
a la festa major de l'any 1939, durant els dies 15, 16,
17 i 18 d'agost es van celebrar nou audicions de sardanes
a diferents indrets de la ciutat. Particularment el dia
18 hi va haver Audición de Sardanas i danzas folklóricas
organizadas por el Círculo Artístico Español.
Un altre exemple es troba a l'Hospitalet de Llobregat,
on el Centre Catòlic passà, amb permís
del governador civil, de dotze audicions de sardanes l'any
1942 a trenta-una audicions de sardanes l'any 1948.
En general, les manifestacions culturals i festives que
es podien presentar com de catalanitat equivalent a regionalisme
dins l'espanyolitat normalment eren permeses i fins i
tot hi toleraven l'ús del català. Per exemple,
la Festa dels Tres Tombs era presentada a l'Hospitaler
de Llobregat com una festa eminentment catòlica
i espanyola:
« Una Concisión de elementos agricultores
y transportistes de esta Ciudad, para conmemorar la festividad
de San Antonio Abad han acordado celebrar la tradicional
fiesta de los "Tres Tombs"; bendición,
y, como fin de la misma, un baile llamado del "tortel
", habiendo sido cedido para tal efecto el
patio y el salón de espectáculos del Casino
del Centro.
Por ser una fiesta eminentemente católica y española
esperarnos de su Excelencia el correspondiente permiso...»8
L'Església catalana a la postguerra tenia una llarga
tradició de defensa de la llengua catalana en l’ús
pastoral. El 15 de gener de 1900 el bisbe Josep Morgades
publicà una pastoral que, en paraules de Josep
Massot, resultava francament explosiva. Morgades hi deia:
«La llengua en què ha d'ésser predicada
la Divina Paraula i ensenyat el catecisme (és)
de la més gran importància per la seva innegable
transcendència.»
L'any 1923 els acords dels prelats de la Província
Eclesiàstica Tarraconense manen que «la predicació
de la Divina Paraula a Catalunya, tal com ve practicant-se,
es farà per regla general, en la llengua del país».
La guerra civil ho canvià tot. A l'única
diòcesi que havia quedar en zona nacional, la de
Mallorca, el bisbe Josep Miralles utilitzà i defensà
fermament la llengua catalana. A la postguerra el nacional-catolicisme
va fer que molts catòlics acceptessin les normes
imposades per les noves autoritats.Hi ha, però,
tota una defensa de l'ús de la llengua catalana
per part de l’Església que és poc
coneguda més enllà dels estudiosos.`
S'hi veu que allò que Pere Marcet o Francesc Ferrer
i Gironès diuen sobre la història del català
-una història de prohibicions- es pot aplicar a
qualsevol moment històric, cosa que explica Amadeu
Soberanas: «Que el poder central estigui en mans
de la dreta o de l'esquerra, o del partit que vulguem,
sempre, solidàriament, ha estat d'acord amb la
seva oposició en aquest únic punt: en la
persecució de la llengua catalana.» Això
s'ha d'aplicar també a l'Església durant
el franquisme.
El vicari general de la diòcesi, amb la seu vacant,
Josep Maria Torrent, de la Congregació de l'Oratori
de Sant Felip Neri, al primer número del «Boletín
Oficial del Obispado de Barcelona», del 15 de març
de 1939, publicà una nota per als rectors de les
esglésies:
«Accediendo gustosamente a las indicaciones que
nos han sido hechas por las dignísimas Autoridades
de esta Provincia, rogamos a los reverendos Rectores de
iglesias, en la seguridad que nuestro ruego será
devotamente atendido, que en los actos de culto público
que se celebren en sus respectivos templos no se use otra
lengua vernácula que la española.»
La defensa nítida i decidida de la llengua catalana
que va fer el bisbe de la Seu d'Urgell, Justí Guitart,
molt amic del cardenal Vidal i Barraquer, no ens ha de
fer creure que hi hagués, inicialment, una posició
allunyada del nacional-catolicisme.
El bisbe de Solsona, Valentí Comellas, com a degà
dels bisbes de la Província Eclesiàstica
Tarraconense, dirigí el 1942 el següent missatge
al general Franco durant la visita que aquest va fer al
monestir de Montserrat.
«Excmo. Sr.
»A vos, libertador de la Patria aherrojada por la
revolución, y restaurador del orden de la tradición
nacional, ríndese el devoto homenaje de gratitud
de toda la sociedad española, recobrada en su ser
y en su vida por el esfuerzo heroico del Ejército
glorioso y de las juventudes cristianas y patrióticas,
que con fervores de cruzadas fueron a ponerse
bajo vuestro valeroso caudillaje para defender los supremos
y mismos ideales de Religión y
Patria.»"
L'enfrontament de la vida cultural de l'Església
a la seva llengua natural és un element fonamental
pe entendre el distanciament progressiu d'importants sectors
de l'Església catalana amb el règim franquista.
El març de 1982 un historiador entrevistà
el sacerdot Antoni Guixé sobre la revista «L'Infantil»:
«Que perquè la fèiem en català?
Doncs perquè tots érem catalans i en aquella
època el castellà per aquí a Solsona
ni sentia. Recordo que per aquells anys que érem
estudiants va venir a parar aquí al seminari un
noiet castellà que vés a saber d'on venia.
*El trobàvem tan estrany, diferent a nosaltres,
que ni ens entenia quan parlàvem que ell mateix
parlava d'aquella forma tan estranya...* »No, no
ho vam fer per cap motiu polític ni de resistència
cultural, no. Ho vam fer en català perquè
l'única llengua dels estudiants i no hauria tingut
sentit que una iniciativa nostra hagués estat feta
en una llengua estranya, forastera, artificial.»'
L'ombra protectora de l'Església sobre les publicacions
o les activitats culturals s'explica per aquesta naturalitat
esmentada.
No obstant això, l'any 1952, amb la repressió
contra la revista «Ressò», es demostra
que, malgrat la tímida obertura, a la segona meitat
dels quaranta el règim acceptava revistes catalanes,
ni legals ni Il·legals, ni sota un cert paraigua
eclesiàstic."
Els ordes regulars religiosos dedicats a l'ensenyament
foren majoritàriament, a diferència del
clero secular , aliats del franquisme pel que fa a l'hostilitat
contra la llengua catalana.
Les raons d'això són variades i diferenciades:
des del nacional-catolicisme a l'agraïment després
de la persecució religiosa fins a l'origen foraster
dels religiosos o la dependència o relació
d'aquests grups socials molt lligats al nou estat.
També cal sumar-hi la particular pertinença
de cada orde a instàncies superiors d'abast espanyol
o bé el desconeixement i la creença que
el català era un obstacle per a la seva funció
uniformitzadora religioso-cultural.
El baix nivell cultural d'alguns religiosos i d'algunes
religioses ajudava la dictadura franquista en la tasca
de postergació lingüística catalana.
També hi havia el desconeixement de la cultura
catalana que tenien aquests religiosos, procedents d'altres
zones de l'estat, que només acceptaven com a eina
cultural la que es transmetia en llengua castellana.
A la dècada dels cinquanta els jesuïtes de
Sarrià, a Barcelona, incitaven els alumnes perquè
no parlessin català, ni tan sols a l'hora d'esbarjo;
a més, hi havia educadors que en feien escarni.
L'accent català dels alumnes podia ser motiu de
befa.
En el mateix període a les monges de Loreto, a
Barcelona, hi havia una forta pressió psicològica
per emprar de manera exclusiva la llengua castellana.
Una altra manera de potenciar el castellà en detriment
del català era exalçar entre les nenes la
riquesa, la musicalitat i l'accent de les que enraonaven
en castellà, tot posant-les d'exemple per a les
catalanoparlants. Era la pràctica més comuna
al col·legi de Jesús Maria del barri de
Sant Andreu de Palomar, a Barcelona.
Als col·legis amb internats i estudiants majoritàriament
de pobles, en què la llengua catalana era l'habitual
entre els alumnes, la pràctica castellanitzadora
era més difícil a causa de les estones que
els alumnes no estaven directament sota el control dels
educadors. La unifòrmització lingüística
s'imposava per mitjà de pressió psicològica,
les lectures dels estudis, la discriminació vers
el català, l'exemple dels professors i també
una pràctica subtil. Així, per exemple,
als maristes de Lleida fins l'any 1965 les cartes que
els interns escrivien als pares eren revisades pels "hermanos",
i el fet que els infant usessin la llengua catalana perquè
no sabien dirigir-se de cap més manera als pares
era considerat inapropiat en algun cas, motiu de burla.
Es tolerava parlar-lo a les hores de lleure, però
no en la pràctica cultural quotidiana.
Els exemples serien semblants arreu de Catalunya, El millor
testimoni són els butlletins escolars de tot aquells
anys fins a arribar a la dècada dels setanta, e
què la llengua catalana hi comença a ser
tolerada.
Les festes escolars incloïen concursos de redacció
literaris, i en molts d'aquests centres L'única
llengua acceptada era la castellana. L'única llengua
oficial imposada, acceptada i assumida per nombrosos religiosos
i religioses.
No cal dir que aquesta actitud de control i de pressió
cultural descatalanitzadora, tant contra la llengua com
contra la cultura, fou molt més forta, constant
planificada dins l'ensenyament en tots els nivells.
Els ateneus populars, republicans, obrers etc. havien:
estat un eix fonamental de signe popular sobre el que
es vertebrava la vida cultural del país. Els ateneus
havien esdevingut els veritables protagonistes de l'aixecament
civil i cultural de Catalunya des del final del segle
XIX. Eren entitats molt pluralistes i el tancament o la
vigilància fèrria fou un cop molt dur per
als valors catalanistes, republicans i obreristes.
La desaparició o l'obligat transformisme ideològic
cultural dels que van perviure, sovint en mans de franquistes,
addictes, fou un dels cops més forts a la cultura
popular, que arreu del país --pobles, viles, barris
i ciutats- feia una feina de substitució d'uns
dèficits culturals que Espanya mai ho havia fet
seva, tant per desinterès cultural, com pel fet
de creure que els ateneus de cultura catalana popular
quedaven fora del seu model cultural i lingüístic.
El triomf franquista significava també el final
de la dinàmica associativa i durant molts anys
la repressió fou entesa en un sentit integral:
cultural, econòmic i, lògicament, polític.
Un fre, doncs, que va impedir de reorganitzar la vida
associativa plena.
L'organització -en mans de l'OJE (Organización
Juvenil Española), Educación y Descanso
etc- d'activirats culturals, festes populars i tradicionals,
conferències, xerrades, cicles de debats, concursos
de dansa, música, excursions, cavalcada de reis,
focs de Sant Joan, cantada de caramelles etc. tenia com
a fita bàsica allò que deia la circular
enviada pel Ministerio de la Gobernación (decret
del 9 de març de 1940), que regentava Ramón
Serrano Suñer: «Han de pesar en dicha ordenación
los preceptos de la Iglesia Católica, que no pueden
ser desconocidos por un estado Católico; las tradiciones
nacionales y populares.»
El futbol és un esport que a Catalunya havia arrelat
fortament des del final del segle XIX, fins a convertir-se
en espectacle de masses.
El Futbol Club Barcelona s'havia convertit en l'equip
més emblemàtic i representatiu de l'esport
català. Toc i que no era una entitat cultural,
la seva dimensió pública, enfortida pel
fet de ser un dels moviments associatius més destacats
de Catalunya, l'havia convertit en una institució
d'una dimensió pública extraordinària.
*El seu sentit català, de tan profunda ressonància
social, l'havia fet objecte d'atacs de grups de l'extrema
dreta, afiliats al R.C.D. Español durant els anys
de la dictadura del general Primo de Rivera*.
*També un incident, del juny de 1925, en què
el públic manifesta poc entusiasme pel règim,
així com el suport a l'Orfeó Català
que rebia l'hostilitat dels militars al poder fes més
sonora la diferència dels aplaudiments més
entusiastes durant la interpretació de l'himne
nacional anglès.Després va venir el silenci,
la indiferència o els quan fou interpretada la
marxa reial per una banda de música de l'esquadra
anglesa, ancorada al port*.
El resultat de la reacció oficial no es féu
esperar 23 de juny de 1925 el general Milans del Bosch
suspenia indefinidament les actuacions de l’Orfeó
Català l’endemà clausurava el F.C.
Barcelona per sis mesos, Hi va haver reaccions en solidaritat
del club: subscripcions populars, cotització dels
socis mentre va durar el tancament, donatius anònims,
identificació i fidelitat dels jugadors, que no
van acceptar cap oferta de passar a un altre club, acord
de la majoria dels clubs catalans de retardar l’inici
del campionat de Catalunya, petició de gairebé
tots els clubs espanyols a favor del Barcelona etc La
identificació amb el club per part dels afeccionat
molts catalans encara s’accentuà més.
Acabada la guerra civil, va plantejar-se de suprimir el
F.C. Barcelona, però el cost político-social
que comportava va frenar aquesta acció. En canvi,
nomenaren a dit els presidents del club i procuraven que
no fossin del nucli dels seus seguidors, amb la imposició
de destacats jerarques, militars o policies del Nuevo
Estado per esborrar-ne l’esperit català i
catalanista.
VIII-1936 Les noves autoritats suprimeixen a Mallorca
les revistes culturals en català: «La Nostra
Terra» «L'Almanac de les Lletres», «Bolletí
del Diccionari de la Llengua Catalana», «Bolletí
de la Societat Arqueològica
X-1936 Comencen a Mallorca les disposicions que obliguen
a usar el castellà a l'escola i a la vida pública,
que arribaren aviat a la vida privada amb la consigna:
«Si eres español, habla español.»
El falangista José Ribas Seva, que lluita amb l'exèrcit
franquista, pretén emprar la llengua catalana en
l’al·locució que fa des dels micròfons
de Radio Castilla. La censura militar ho prohibeix
24-XII-1936 Paraules d'un discurs del cap
falangista de la junta de Mando Manuel Hedilla: «Hay
personas en nuestra retaguardia que no encuentran trabajo
mejor ,que hacer por nuestra Patria sino sembrar odio
contra Cataluña y las provincias vascongadas.»
13-IV-1937 Editorial del diari «ABC» de Sevilla<
titulat Españoles en España. Hom hi pot
llegir: « Quisiéramos también oir
en sus labios [dels catalans] cuando hablen en sitios
públicos, el idioma en que la unidad grandeza de
España se han expresado siempre, [...] ¿Por
qué marcar con signos de diferenciación,
que pueden parecer de,disidencia, la accidentalidad de
haber nacido en un pedazo o otro de esta tierra española
[...] pero se nos ocurre -insistiendo i cordial exhortación-
preguntar si no seria ésta una excelente oportunidad
de acostumbrarse a lo contrario, a emplear habitualmente
mente la lengua de la unidad de España lengua ecuménica
de nuestra hispanidad Con lo que, después de *reconquistada
Cataluña por España y para España*
catalanes que allá volviesen podrían restituir,
no sólo en la vida de relación oficial de
los tratos mercantiles con el resto de las provincias,
sino en el sagrado del hogar el uso de la lengua genuina
de España. , la mejor reliquia, y la más
fecunda, que *catalanes españoles* en España
podrían conservar de estos meses de convivencia
con sus compatriotas. [...] Sería el mejor homenaje
que podrían rendir a España.»
16-IV-1937 En una circular del governador militar de Sant
Sebastià, titulada Hablemos el castellano. Para
exaltar el amor a la madre España, es pot llegir:
Uno de los mejores medios de demostrar esa compenetración
de cariño y de ideas es emplear el idioma común,
sobre todo cuando se dispone, corno nosotros, de uno tan
hermoso como el castellano para poder expresar lo mismo
nuestros cariños de hermanos como los enardecidos
gritos guerreros propios de los momentos que atravesarnos.
»Como esto en nada indica menosprecio de los idiomas
regionales, sino una exaltación patria que nos
apiñe en las manifèstaciones de nuestro
entusiasmo, espero del patriotismo de todos contribuyan
a ello, sin que tenga que corregir resistencia alguna.»
El «Diario Vasco» comenta:
«Esta nota del señor gobernador militar ha
de ser bien acogida por todos, no sólo por el acatamiento
debido a la Autoridad, sino por la necesidad de terminar
hasta con la sombra de todo lo que en España pueda
desunirnos.
»Los dialectos o idiomas regionales han sido un
arma terrible esgrimida por el separatismo y asestada
en el corazón de España.
» Yahora en el fragor de la campaña, es necesario
acudir al extremo contrario. El castellano es el lazo
de unión entre todos los pueblos de nuestra Patria.
Su uso es, por lo tanto, un arma contra el enemigo. No
emplearla en estos momentos, es señal de tibieza
patriótica.
En nuestras calles y paseos, se percibíar, ciertos
alardes idiomáticos, que por lo menos se hallan
en las proximidades del separatismo. Los patriotas se
indignaban y protesta
ban de semejante inoportunidad.
»El señor gobernador militar ha salido al
paso a estos políglotas poco avisados. Le felicitamos
y nos felicitamos por ello.
»Los aludidos bienintencionados lo comprenderán
así; los que hacían alarde, de regionalismo
con torcida intención tendrán que estar
sobre aviso, porque no faltarán patriotas que secunden
las medidas de nuestra digna autoridad militar»
27-IX-1937 Joaquim Rivera Barnola fou multat Sant Sebastià:
El »Excelentísimo Señor Gobernador
Civil de esta Provincia, en
uso de las atribuciones que le están conferídas,
ha tenido a bien imponerle la multa de DOSCIENTAS CINCUENTA
PESETAS, por haber celebrado a las 14 horas del día
27 del actual una conferencia telefónica desde,
el hotel Europa en dialecto catalán. Lo, que participo
a V para su conocimiento significándole que dicha
multa deberá hacerla efectiva en esta Comisaría,
en metálico y en el plazo improrrogable de 5 días
»
27-IX-1937 El censor militar de Llucmajor (Mallorca) afegeix
una nota a
una carta que Maria Antònia Salvà adreçà
a Miquel Ferrà: «En España se escribe
y habla el castellano que es el idioma oficial. El Censor
Militar.»
XII-1937 Teodor Llorente explica a Los valencianos en
San Sebastián (València, Imprenta P. Domènech,
1942).
Detenidos por hablar en valenciano:
»Cumpliendo las indicaciones hechas por el señor
gobernador militar de la plaza para "vigilar el exacto
cumplimiento de la disposición que prescribe a
los nacionales el uso en público de idiomas y dialectos
diferentes del castellano", el jefe de la Guardia
Cívica, organismo creado para atender el servicio
interior de las ciudades, publicó una circular
con instrucciones, la primera de las cuales era la siguiente:
» 1ª Para la organización del servicio en
la vía pública se agruparán los señores
Guardias Cívicos, sin nombramiento especial de
esta jefatura, sino por designación entre ellos
mismos en grupos mínimos de cuatro señores
Guardias, los cuales no deben ir reunidos, sino escalonados.
El primero , al oír en la calle, terrazas de cafés
etc. conversaciones en idioma o dialecto diferente al
castellano, llamará cortésmente la atención
a los infractores y continuará su camino si fuere
atendido, cuidando de exhibir, al hacer la advertencia,
la placa que debe llevar bajo la solapa. Un segundo señor
Guardia Cívico, sin boina reglamentaria, convenientemente
distanciado del primero, observará con disimulo
si la primera advertencia ha sido desatendida y continuará
su marcha, haciendo una advertencia o seña discreta
a los dos últimos señores Guardias Cívicos,
que irán también convenientemente distanciados,
si continuara la conversación en idioma o dialecto
prohibido; éstos, previa ostentación de
las placas correspondientes, procederán a advertir
a los infractores que, desatendida la cortés invitación
que se les ha hecho momentos antes, procedan a exhibir
sus documentos de identidad, de los cuales se tomará
nota, con expresión de sus domicilios, cuya nota
circunstanciada pasarán a esta Jefatura.
A este efecto deben reunirse con los dos últimos
señores Guardias Cívicos los dos primeros,
para actuar formando grupo. En caso de proferirse palabras
de menosprecio o desacato, procederán a la detención
de los infractores por los medios que fuesen precisos,
llegando al uso de la fuerza si a ello hubiere lugar y
requiriendo el auxilio de la fuerza pública si
lo hiciere necesario el número o resistencia de
los culpables, pero procurando por sí mismos mis
subordinados, que entregarán a los detenidos en
las oficinas de Policía (Gobierno Civil), donde
intervendrán como denunciantes en el atestado correspondiente.
»Formaba parte de la colonia valenciana nutrido
grupo de agricultores, industriales y comerciantes, cuya
lengua familiar y usuales la valenciana, sin perjuicio
de que empleasen la oficial para actos en que se creyeran
requeridos a ello, y es natural que todas estas personas
y sus familiares entre ellos su idioma natal, lo mismo
en la calle, que en los tes y cafés, que en cualquier
otro sitio frecuentado por ellos, sin que pudiera caberles
en la cabeza que al expresarse así cometieran ningún
acta reprobable.
» Una mañana, hallándose reunidos
dos agricultores naranjeros en uno de los cafés
de la Avenida, se presentó una pareja de Guardias
Cívicos, y al escuchar que hablaban lengua distinta
a la oficial y de que eran nacionales, les requirieron
para que cambiasen de idioma, y porque aquéllos
hicieran algunas observaciones, ordenaron su detención.
Salieron Guardias y detenidos a la calle, camino del Gobierno
Civil, y al ver elgrupo, un amigo de los segundos exclamó:
»Ché, a on aneu?
»-Véngase usted también con nosotros,
por no hablar en la calle la lengua oficial- prorrumpió
uno de los Cívicos.
»-I això, per qué? -añadió
el inocente amigo, agravando su situación. »Pero
no acabó aquí la cosa, sino que la escena
se repitió varias veces durante el trayecto, y
al final, ya próximos al edificio de la primera
autoridad civil, eran doce o catorce los detenidos por
idéntica causa.»
10-III-1938 Sevilla: « Corresponde a la multa impuesta
[50 pessetes] a JUAN MERIDA por el Iltmo. Sr. Delegado
de Seguridad Interior y Orden Público de Sevilla
y su Provincia, por la falta de patriotismo y descortesía
al hablar el dialecto catalán en el comedor del
Hotel Itálica en presencia a otros comensales de
nacionalidad española. »
5-IV-1938 Derogació de l'Estatut d'Autonomia de
Catalunya. Com a conseqüència d'aquesta llei,
l'idioma català deixa d'és ser oficial a
Catalunya.
Iv-1938
Quan les tropes franquistes ocupen Lleida és afusellada
la làpida de pedra en què hi ha gravada
la poesia Al campana, de Lleida, de Magí Morera
i Galícia, per què és escrita en
català.
A Lleida es pinta aquest rètol: «Si eres
patriota habla español... si no lo eres, fastidiate
y háblalo también.»
18-V-1938 Ordre ministerial que prohibeix lús del
català al registre civil.
21-V-1938 Ordre ministerial que prohibeix l'ús
del català al registre de les persones jurídiques.
V-1938 El general en cap de l'exèrcit franquista
no amaga que li arriben notícies que «mientras
unos exigen a sus subordinados el mayor respeto a los
naturales, otros se jactan de que entran en plan de conquistadores
en un territorio que era de España y que hay que
españolizar y para lograrlo, a todo el que habla
dialecto catalán aun de buena fe [sic] lo encarcelan
o, lo que es peor, lo maltratan de obra, sin tener en
cuenta que en muchos pueblos, por la desgraciada política
que desde hacía tiempo imperaba en Cataluña,
hay quien nunca aprendió el castellano, o lo habla
con dificultad».
Testimoni del cardenal Tarancón: «Se habían
refugiado en Vinaroz unas cuarenta familias de Tortosa
-gente piadosa en su inmensa mayoría- que necesitaban
una ayuda especial porque los militares les miraban con
recelo, por el mero hecho de hablar catalán.»
Davant la marxa de població en l'ocupació
de la zona de Balaguer, la premsa franquista avisa: «Que
los fugitivos de Cataluña- fugitivos cuya salida
se esclarecerá debidamente, para conocer a muchos
Tartarines y a otros que no lo son- hablen, en la Patria,
el idioma español. No queremos oir la germanía
tarada del seudo-purismo dialectal fabricado a brazo por
intelectuales a sueldo de la Lliga y de los fabricantes.»
VI-1938 Consigna del governador militar de Lleida: «Español,
habla Español.»
Aquelles persones que havien d'ava-lar qualsevol funcionari
de la Diputació de Lleida havien de ser «de
probado espa-ñolismo, sin sombra de catalanismo».
6-VIII-1938 Article del canonge José Montagut titulat
La pluralidad de lenguas en una nación es un mal
evidente, pero remedible, al «Diario Vasco»:
«Se inició con un idilio y culminó
un drama. Los juegos forales y el foklore son las dos
manifestaciones primitivas de renacimiento literario que,
acariciado por las musas, pronto se transformó
en la aspiración reconquistadora de la personalidad
regional bajo la égida de la historia (el periodo
del regionalismo bien entendido, [...] peregrina concepción
de los jerifaltes que auguraban, a fuer de adivinos y
profetas, con aires de filosofía socarrona, que
toda lengua es la expresión de un alma nacional
y que donde existe un alma nacional se impone una soberanía
política, para así concluir, como por encanto,
que, Cataluña, por ejemplo, había de ser
libre independiente, ya que poseía un verbo rico
, maravilloso instrumento de su cultura y síntesis
de su psicología propia.
» [...] Las lenguas no pecan, pero de las lenguas
se han servido los que han delinquido contra España.
[... ] De los conceptos expuestos deducimos que la pluralidad
a lenguas en una nación es un mal, pero un mal
que tiene remedio, si el Estado, consciente de su misión
histórica, aplica seriamente los medios que la
experiencia de otros pueblos nos sugiere y que arrancan
de su función, íntegra y totalitaria, que
no puede ser negada, no por la filosofía, ya que
es postulado de la razón, ni por la teología,
porque el mismo Dios, hecho Hombre, la ungió con
el crisma de la ortodoxia al reconocer las dos soberanías
en sus órbitas respectivas: "Dad al César
lo que es del César y a Dios lo que es de Dios.
12-VIII-1938 Ordre ministerial
que, entre altres coses, diu: «Se considerarán
también nu-las y sin valor legal las inscripciones
que se hallen practicadas en idioma o dialecto distinto
al idiona oficial castellano.»
14-VIII-1938 El delegat d'ordre
públic del sector de Lleida ordena a través
del diari «Hoja Informativa»:
«Respecto el uso del dialecto catalán [...]
los momentos actuales exigen que to-dos demos prueba de
un ferviente españo-lismo y entusiasmo por la Causa
[...) se da prueba de ello no hablándole en público
(por lo menos).»
7-IX-1938 Resposta del bisbe de la Seu d'Urgell, Justí
Guitart, des de Saragossa, al sacerdot de Balaguer, ciutat
ocupada per les tropes franquistes des de mitjan abril,
mossèn A. Parramon:
Me dice V. que se le han hecho respetables insinuaciones,
en el sentido de usar exclusivamente el castellano, a
base de una disposición, según parece, del
Ministerio de Orden Público. No conozco tal disposición,
ni creo verosímil su existencia; pues la materia
es totalmente ajena a la competencia de ese Ministerio,
y a la de toda Autoridad civil, no menos que si se tratara
de la celebración de la santa Misa, o de la administración
de Sacramentos.
»Si le fuesen a V. reiteradas las insinuaciones
aludidas, ruegue V. cortésmente se le entregue
copia de la Orden Ministerial de referencia, con expresión
del número del periódico oficial en que
hubiese sido publicada; manifestando que lo hace así
por encargo de su Prelado, a quien mucho interesa conocer
el alcance de aquella resolución. En su caso, sírvase
V. transmitirme el documento. »
8-IX-1938 Carta al nunci papal a Espanya, resident a Sant
Sebastià, del bisbe de la Seu d'Urgell, Justí
Guitart, des de Saragossa: «Excelencia reverendísima:
»Mis temores de posibles conflictos sobre el uso
de la lengua catalana en las iglesias de mi diócesis
empiezan por desgracia a realizarse.
»Nada diré por ahora de la predicción
y rezos públicos. Me consta que en muchas parroquias
se hace todo en castellano; pero ello tiene su justificación,
como cosa transitoria, en el hecho de residir un contingente
de forasteros de lengua castellana, el elemento militar,
que en algunos puntos supera en mucho a la población
civil que allí queda.
»El caso anómalo que considero absolutamente
inadmisible, es el que acaba de plantearse en Balaguer.
El Sr. Cura encargado de la parroquia, al disponerse para
empezar el Catecismo a los niños de la Ciudad que
han de hacer su Primera Comunión, recibió
oficiosamente (según comunica) de parte del Sr.
Comandante Militar de la Plaza, la insinuación
de una Orden del Ministerio de Orden Público, en
que se prohibe usar otra lengua que la oficial, aun en
actos como la enseñanza del Catecismo. Parece,
añade, que la refèrida Autoridad subalterna
está dispuesta a hacer cumplir lo mandado. Dice
además que acaban de ser fijados en Balaguer una
especie de bandos del Sr. Gobernador de la Provincia de
Lérida, disponiendo se hable en todas partes la
lengua oficial, relegando el catalán al uso privado
o de la intimidad.
»He contestado al Sr. cura con la carta cuya copia
acompaño. Temo que el asunto va a tener sus complicaciones,
y nada quiero hacer sin conocimiento de VE., a cuya superior
autoridad y criterio someto gustoso toda mi actuación.
»En el orden canónico, la cosa, a mi entender,
no tiene réplica.
»En el orden político (aunque esto no pertenece
al cargo pastoral) creo sería prestar un excelente
servicio a la Causa Nacional el llamar la atención
en las altas esferas sobre el enorme daño que se
le está causando con este género de persecución
del idioma catalán...»
7-I-1939 S'instal·la un gran rètol a la
zona ocupada feia poc de la ciutat de Lleida: «Si
eres patriota, habla en español.»
21-1-1939 L'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera,
símbol de la catalanitat i el progressisme social
i cultural d'Igualada, és confiscat i desmantellat
en entrar les tropes franquistes.
23-1-1939 A l'acte de reconciliació litúrgica
de la catedral de Tarragona, reconciliació simulada,
puix que la catedral mai no havia estat profanada, el
coronel Aymat, governador militar, arriba a dir: «¡Perros
catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra'»
26-1-1939 Un grup de soldats es dirigeix als estudis de
l'emissora Ràdio Associació de Catalunya;
la locutora, Rosalia Rovira, que anunciava en català
un disc, és interrompuda: «Sí, señorita.
Diga que ahora, el nombre de la emisora, esa Radio Asociación
de Cataluña que usted va a pronunciar, debe, tiene
que añadir, 'al servicio de España y a las
órdenes de su Caudillo'; y antes de que ella se
acercase al micrófono, antes de que pudiese reaccionar,
un ;Arriba España! ¡Viva Franco!"
gritado ante el mismo daba al mundo la noticia de que
Radio Asociación de Cataluña hablaría
ya para siempre en lenguaje nacional, de que Barcelona
era nuestra.»
27-1-1939 Ban del general Eliseo Álvarez Arenas,
cap dels Servicios de Ocupación de Barcelona. El
preliminar d'aquest ban diu: «Estad seguros,
catalanes, de que vuestro lenguaje en el uso privado y
familiar no será perseguido.»
«El Correo Catalán» publica, l'endemà
de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, un
full extraordinari on comet el delicte d'anunciar que
« la Joventut Tradicionalista de Barcelona...»,
així, en català; li costa tres setmanes
de suspensió per ordre del jefe de los Servicios
de Ocupación, general Álvarez Arenas.
28-1-1939 Ordre del Ministerio de Educación Nacional
que suprimeix la Universitat Autònoma de Barcelona.
Una ordre del Ministerio de Educación Nacional
suprimeix qualsevol ensenyament relacionat amb la cultura
catalana. Així, és abolit l'ensenyament
de filologia catalana, la història medieval de
Catalunya, la història moderna de Catalunya, la
geografia de Catalunya, el dret civil català, la
història de les idees religioses a Catalunya, la
història de l'art medieval català, l'escultura
gòtica a Catalunya etc.
1-1939 Les autoritats franquistes clausuren la Federació
dels Cors de Clavé, que té unes dues-centes
quaranta corals afiliades.
L’entitar Joventut Coral Els Rossinyols d'Urgell,
de Torregrossa, és clausurada No es refà
fins l'any 1950.
1-1939 El Centre Democràtic Republicà de
Rubí és saquejat per les tropes franquistes.Totes
les institucions que s'acullen al local, entre elles la
societar coral Els Obrers Rubinencs, queden dissoltes.
Les societats corals del Prat de Llobregat Les Flors i
Lo Llobregat són condemnades al silenci. Un intent
de referles l'any 1942 és El Cor d'en Narcís.
En una actuació de l'any 1942 les autoritats governatives
els van dir que cantessin una cançó en català
i la resta en castellà. No fou fins els anys cinquanta
que es posaren les bases de la coral Lo Llobregat de le
Flors.
La Societat Coral Artesans, de Gelida, i el seu edifici
és segellat per ordre governativa. Fins l'any 1949
no s'inicià de ferm el redreçament de l'entitat
sota l'empara de la Unió del Casal Gelidenc.
La societat coral La Poncella, de Sant Feliu de Codines,
és suspesa. Fins al novembre de 1941 no reprengué
les activitats.La societat coral La Floresta, de la Bordeta
- Sants, de Barcelona, és abolida. Fins l'11 de
juliol de 1950 no reféu les actuacions musicals.
I-1939 l'Agrupació Cultural La Veu de Voltregà
deixa les seves activitats. No tingué permís
per a actuar fins l'any 1948.
La societar coral La Llanterna, de Súria, és
silenciada. Fins el 17 de gener de 1948 no pogué
refer les actuacions.
La societat coral Escola Orfeònica Martorelles
no pogué tornar a actuar fins l'any 1956.
La societat coral La Violeta, de Centelles, és
dissolta. Fins el 1951 no recuperà l'estendard,
el dret i les actuacions.
La societat coral La Coloma d'Esplugues de Llobregat,
és prohibida. Fins l'any 1956 no recomençà
la seva activitat.
Es dissol la coral de Caldes de Montbui, que no es refa
fins a la desaparició del règim franquista.
A Valls, coincidint amb l'ocupació militar, és
destruïda la placa de marbre que hi havia a la casa
on havia nascut Manuel González Alba, mort durant
els fets del 6 d'octubre de 1934 a Barcelona.
Als locals de la Fundació Bernat Metge, a Barcelona,
s'allotgen durant uns mesos militars franquistes que destrueixen
l'arxiu polític particular de Cambó, perquè
és escrit en català.
Apareixen cartells amb la frase: «Habla el idioma
del Imperio.» Aquests cartells es mantingueren fins
al final dels anys quaranta.
Uns monjos de Montserrat s'avancen a les tropes franquistes
i entren abans al monestir per evitar que aquest passi
a mans d'un altre orde religiós totalment obedient
a les autoritats del nou estat.
Davant l'ocupació de Barcelona, l'escriptor Miquel
Gayà escriu el que visqué a l'Ajuntament
d'Inca: «Semblava que, més que netejar Catalunya
de la intolerància religiosa -sentit que en principi
hauria justificat una guerra-, ara se la volgués
tenir tota ella sota el peu i esclafar-la com un país
de conquesta.»
La casa de Pompeu Fabra, que vivia a Badalona, al carrer
de la Mercè, és saquejada i la seva extraordinària
biblioteca particular és cremada al mig del carrer.
El general Ignasi Despujol, per ordre governativa, és
nomenat president de l'Ateneu Barcelonès. Resta
tancat fins al mes d'abril. Fins al 1971 la junta no pogué
ser escollida democràticament,
3-II-1939 Un dia després de l'entrada i ocupació
de les tropes franquistes a Lloret de Mar, un grup de
falangistes penetren violentament al local de l'entitat
Casino Industrial, n'arrenquen el rètol de la façana
i confisquen el local, que fou seu de la Jefatura Local
de FET y de las JONS.
4/7-II-1939 Els fascicles del volum vuitè de la
Història nacional de Catalunya d'Antoni Rovira
i Virgili són cremats en un acte sacramental al
carrer de Xuclà per unitats de l'exèrcit
franquista, després d'haver estat requisars. Les
planxes d'edició i els romanents editorials del
Diccionari general de la llengua catalana, el Fabra, són
destruïts, així com l'Arquitectura romànica
a Catalunya, de Josep Puig i Cadafalch.
9-II-1939 La comissió gestora provisional de l'Ajuntament
de Reus acorda que totes les plaques i els rètols
dels carrers i de les places escrits en català
siguin substituïts per uns altres escrits en castellà.
Al llibre de sessions de l'Ajuntament de Vilafranca del
Penedès consta la queixa d'un regidor del consistori:
«No debía haberse sustituido, o mejor dicho,
eliminado, el nombre de Prat de la Riba por tratarse de
un buen patricio, amante de España y de las instituciones
de orden, familia, propiedad, religión y patria.»
12-II-1939El tinent coronel de la legió Ricardo
Alonso Vega escriu al núm. 1 del setmanari «Arriba
España», d'Olot, de FET y de las JONS: «A
los otros, a los del "hecho diferencial", nuestra
notificación de que han sido vencidos por la fuerza
de las armas, y de que si quieren ser hermanos de los
demás españoles les impondremos la ley del
vencedor, porque nosotros, los combatientes, al terminar
la guerra en Catalunya, damos también por terminados
y para siempre los hechos diferenciales».
12-II-1939 Des de l'emissora de Radio Nacional de España
en Barcelona, que és el mateix equip tècnic
i material de la confiscada Ràdio Associació
de Catalunya, és retransmès el següent
missatge: <En guerra, una emisora muere cuando se la
conquista, para resucitar después con otra voz.»
15-II-1939 Eugenio Montes, Intel·lectual falangista,
escriu al diari «Solidaridad Nacional», de
Barcelona: « Y me inclino a creer que será
abundante una literatura lírica subjetiva en lengua
catalana, pero que para las manifestaciones del pensamiento,
la ideología y la ciencia cobrará auge la
expresión en lengua castellana.»
16-II-1939 Decret pel qual «queda prohibido el uso
del catalán en calidad de segundo idioma».
19-II-1939 Confiscació i prohibició d'editar
la «Fulla Parroquial» de la ciutat de Valls
en llengua catalana.
22-II-1939 Ban de l'alcalde de Mollet: «Habiendo
de pasar por la Censura Militar toda la correspondencia,
se pone en conocimiento de los vecinos de esta localidad
que, a tal fin, deben depositarlas abiertas en la Comandancia
militar redactadas en español.»
23-II-1939 A Lleida comencen a aparèixer normatives
que prohibeixen a les escoles usar qualsevol llibre escric
en català. Al «Boletín Oficial de
la Provincia» surt una disposició de la Inspección
de Primera Enseñanza de la Provincia de Lérida
que ordena: «Todo libro que esté escrito
total o parcialmente en lengua que no sea la española,
precisamente, debe ser también retirado de la escuela.
Igual procedimiento se utilizará en cuanto a las
bibliotecas escolares, de cualquier procedencia o clase.»
El diari franquista «Solidaridad Nacional»
qualifica l'experiència docent i científica
de la Universitat Autònoma de Barcelona com «una
de las villanías más repugnantes realizadas
contra España».
25-II-1939 Ban de l'alcalde accidental d'Olot signat el
dia 20: «Que reintegradas las provincias Catalanas
a la soberanía del Estado Español de acuerdo
con el Bando del Excmo. Sr. General jefe del Ejército
del Norte, publicado el día 7 del actual, se previene
que todas las inscripciones escritas en catalán,
ya sean en rótulos, letreros o en cualquier otra
forma tanto de particulares, entidades, oficinas, dependencias
etc., ya sean de carácter oficial o privado, vienen
obligados, sin excusa ni pretexto de ninguna clase, a
escribirse en español, dentro el término
de ocho días.»
II-1939
La biblioteca particular de Salvador Riera i Forns, de
divuit anys, és confiscada per la policia quan
aquesta fa un escorcoll a casa seva perquè el seu
pare havia estat regidor d'ERC. L'ha de transportar amb
un carretó pels carrers de Badalona fins a la seu
de la policia que la hi havia confiscada.
Dionisio Ridruejo, cap dels Servicios de Propaganda, aleshores
destacat falangista, i R.Serrano Suñer, cunyat
del general Franco, home clau del règim en els
seus primers temps, que ocupà diferents càrrecs
ministerials, viuen eis primers dies de l'ocupació
militar de Barcelona. Coincideixen en la versió
del fet que uns camions carregats de propaganda franquista
escrits en català varen ser finalment segrestats
per les noves autoritats. Així ho explica D. Ridruejo:
«Para "entrar" en Barcelona habíamos
preparado, a cargo de catalanes siempre, camiones de propaganda
y hasta ediciones literarias de sus obras más respetables-
en el lenguaje vernáculo. La `áutoridad"se
incautó secamente de todo aquel arsenal y prohibió,
sin más, el uso del idioma.»
Nota, que es reparteix per totes les oficines administratives
de Tarragona, en què es disposa que tots els ciutadans
han de parlar en castellà als esmentats llocs.
II-1939
L'Associació Protectora de l'Ensenyança
Catalana, institució fundada el 1889 en pro de
l'ensenyament en català que havia desenvolupat
eficaçment fins el 1936 la seva activitat normalitzadora,
és clausurada i les seves pertinences són
confiscades.
La Federació Catalana de Bàsquet denega
la inscripció del Centre Esportiu Badaloní,
continuador de la Penya Spirit of Badalona -avui el joventut
de Badalona-, entre altres coses pel nom de l'entitat.
Els llibres de l'Editorial Proa de la col·lecció
«A Tot Vent» són llençats per
militars al carrer -al carrer de Pelai de Barcelona- per
tal de carregar-los i dur-los a la paperera, on es converteixen
en pasta de paper.
A Sabadell es clausuren les escoles de la Generalitat,
com a tot arreu; a més a més, els estudis
superiors de l'Institut Escola, de l'Institut Obrer; se
suprimeixen també l'Escola Tèxtil, l'Escola
del Comerç Valentí Almirall, l'Escola de
Llenguatges i el Servei d'Orientació
Professional. Les escoles dels sindicats entre elles la
d'Edgard Ricetti, són saquejades.
1-III-1939 Un llibre, declarat de text per a les escoles
per ordre del Ministerio de Educación Nacional,
explica:
«-;Por qué decís que la lengua castellana
será la lengua de la civilización del futuro'
»-La lengua castellana será la lengua de
la civilización del futuro porque el inlés
y el francés, que con ella pudieron compartir esta
función, son lenguas gastadas, que van camino de
una disolución
«-¿Se habla en España otras lenguas
más que la castellana?
«-Puede decirse que en España se habla sólo
la lengua castellana, pues aparte de ésta tan sólo
se habla vascuence que, como la lengua única, sólo
se emplea en algunos caseríos vascos y quedó
reducido a funciones de dialecto por su pobreza lingüística
y filológica.
»-.¿Cuáles son los dialectos principales
que se hablan en España?
-Los dialectos principales que se hablan en España
son cuatro: el catalán, el valenciano, el mallorquín
y el gallego.»
El pare Josep M. Torrent notifica al primer número
del «Boletín Oficial del Obispado de
Barcelona»: «A los reverendos rectores de
iglesias: Accediendo gustoso
a las indicaciones que nos han sido hechas i por las dignísimas
Autoridades de esta Provincia, rogamos a los reverendos
Rectores de iglesias, en la seguridad de que nuestro ruego
será devotamente atendido,que en actos de culto
público que se celebren en sus respectivos templos
no se use otra lengua vernácula que la española.»
II/III-1939 A l'Hospitalet de Llobregat, la Falange, després
de confiscar l'edifici de l'Ateneu de Cultura Popular,
fa una foguera amb els documents i els llibres de l'entitat
enmig del carrer Xiprerer.
Nou camions carregats de llibres catalans prohibits surten
del magatzem de l'Editorial Barcino cap a un molí
paperer entre Cerdanyola i Sabadell; una part no és
trinxada perquè l'impressor Sallent es queda molts
fulls impresos i en raima com a maculatures.
Carme Serrallonga («Avui», 3-III-1989) explica
que X. de Salas, a l'Oficina de Propaganda franquista
de Barcelona, lí etzibà: «Bueno, Carmeta,
pues ya lo sabes, eso del catalán se terminó
para siempre. »
2-III-1939 El cap local de FET de Torelló publica
en català una nota informativa per als qui vulguin
ingressar a Falange. Un any més tard, des del mateix
ajuntament, s'avisa al president de la Cooperativa
La Moral: «Habiendo tenido quejas de que por parte
de algún elemento de esta entïdad no se da
el respeto debido a la lengua castellana en los letreros
que hay expuestos era el edificio de la misma, vengo a
llamarle la atención, a fin de que procure evitarlo,
pues de lo contrario me vería obligado a dar conocimiento
de ello a la Superioridad. »
4-III-1939 Ban de l'alcalde de Mollet en què dóna
un termini de quinze dies per redactar «al idioma
nacional» tots els rètols escrits en català.
6-111-1939 Prohibició de l'ús de l'idioma
català a les cooperatives, mutualitats i altres
entitats dependents del Ministerio de Organización
y Acción Sindical. Obligatorietat de substituir
totes les denominacions existents en català per
altres en castellà (BOPB,7-III-1939).
10-III-1939 El jefe del Servicio Nacional de Primera Enseñanza
declara a «La Vanguardia Española»:
«En Cataluña pasarán de un millar-
el número de maestros, que, al no pedir el reingreso,
se han eliminado por sí solos de las funciones
de la enseñanza, así como los inspectores
que se han distinguido durante la revolución rojo-separatista.
>,
15-III-1939 Nota de la vicaria general de la diòcesi
de Barcelona «a los rectores de las Iglesias a fin
de que no se use en los actos de culto otra lengua vernácula
[sic] que la
española».
L'Ajuntament de Cervera acorda els
següents canvis de noms de carrers:
Avinguda de Catalunya: Avenida del
Caudillo.
Passeig de Prat de la Riba: Paseo de
José Antonio Primo de Rivera.
Passeig d'Àngel Guimerà: Paseo de
Calvo Sotelo.
Passeig de Pi i Margall: Paseo del
General Mola.
Carrer de Francesc Macià: Calle del
General Queipo de Llano.
16-III-1939 Norma que textualment diu: «Los
idiomas regionales deben prohibirse cuando no sirvan propiamente
a un mayor ambiente o a una particular mayor esfera de
divulgación de los principios del Movimiento y
de la obra del Gobierno.»
20-III-1939 Un grup de sergents de l'exèrcit -a
les dotze de la nit- trenca la placa del
carrer dels Abeuradors de Girona perquè
no és escrita en castellà.
22-III-1939 L'alcalde president de la Comissió
Gestora de Tàrrega fa saber mitjançant un
ban: «Que esta Alcaldía se ve obligada
a recordar nuevamente [era la tercera vegada] a todas
las personas individuales y
jurídicas que tengan rótulos, inscripciones
y en general cualquier aviso o manifestación inserto
en calles, plazas o sitios públicos y cuya redacción
esté en catalán, que vienen obligados a
suprimirlos inmediatamente y sustituirlas por las correspondientes
en castellano, alcanzando esta obligación a los
nuevos arrendatarios de los locales afectados por este
Bando si es que los hubiere, aunque la inscripción
esté por sus antecesores, debiendo en consecuencia
cuidarse de hacer la sustitución con la diligencia
indispensable en estos casos.
»Confía esta Alcaldía que no se verá
en la necesidad de recordar nuevamente el cumplimiento
de esta obligación a todas las personas afectadas
por este Bando.»
23-III-1939 A l'acta de la sessió de l'ajuntament
de Vilafranca del Penedès dos regidors expressen
«que, viendo en el máximo agrado de que se
dé los nombres insignes de Calvo Sotelo y José
Antonio Primo de Rivera a dos de las más importantes
vías públicas de esta población,
lamentan que desaparezcan del nomenclator de las calles
de esta villa los nombres ilustres de Prat de la Riba
y Ángel Guimerá».
Joan Amades demana permís per a editar l'obra El
vestit típic, que ja té impresa i sense
relligar. La resolució del delegado per
